Records de l'estepa

Nit il·luminada per la lluna - I. Kramskoi

 

Quan escolto cançons de Serguei Rakhmàninov sempre em pregunto com és que són tan poc conegudes, i més tractant-se d'un compositor tan reconegut i popular. Suposo que es coneixen poc perquè s'interpreten poc, i s'interpreten poc perquè els cantants que no són russos tenen una barrera important en l'idioma, i de russos tampoc no n'hi ha tants. Però té cançons tan maques que és una llàstima que no es difonguim més, ja em direu què en penseu quan escolteu la que us presento avui.

Rakhmàninov era un entusiasta admirador de Txaikovski i la seva música, d'alguna manera, n'és hereva. Sembla ser que la seva afinitat no era només musical i que compartien alguns trets del caràcter com ara la seva extrema sensibilitat, la tendència a la melanconia o les depressions que van patir al llarg de la seva vida. Sembla ser, també, que en tots dos casos les cançons eren una sortida emocional pel seu temperament. No ens ha d'estranyar, doncs, que tots dos triessin sobretot poemes tristos i pessimistes per posar-hi música.

És el cas de Не пой, красавица, при мне (Ne poy, krasavitsa, pri mne, No em cantis, bonica donzella), una obra de joventut, escrita entorn el 1891 (Rakhmàninov havia nascut el 1873, no tenia encara, per tant, vint anys). El poema triat, que al·ludeix el dolor de la pèrdua, es d'Aleksandr Puixkin i es va publicar el 1828 a la revista literària Flors del Nord; podria ser que el seu origen fos una estada de Puixkin al Caucas uns anys enrera, el 1820. La cançó es va publicar, juntament amb altres cinc cançons de cinc poetes diferents, en el recull 6 романсов, Op. 4 (Xest romansov, Sis romanços), i Rakhmàninov la va dedicar a la seva cosina Natalia Alexandrina, amb qui es va casar el 1902.

El nostre compositor no es va caracteritzar mai per incorporar la música popular rusa a les seves obres, com no ho va fer tampoc Txaikovski. Ocasionalment, però, tots dos recullen les melodies i l'esperit de la cançó russa, especialment a la música vocal. Per a mi hi ha aquest esperit en la primera estrofa de Ne poy, krasavitsa, pri mne i en la seva repetició al final, però també és cert que del Caucas conec el que s'explica a Miquel Strogoff, no és gran cosa... Aquestes dues estrofes, aquest lament, contrasten amb les dues estrofes centrals a on es deixen anar les violentes emocions que els records desvetllen en el poeta.

Ne poy, krasavitsa, pri mne és una cançó preciosa i espero que us agradi la interpretació que he triat, la del tenor rus Serguei Lemeshev (no he trobat el nom del pianista), que en fa una versió tan intensa com continguda. Si us plau no deixeu de parar atenció a l'acompanyament; sempre, però en el cas de Rakhmàninov amb més motiu.

Ne poy, krasavitsa, pri mne 

 

 

 

La transcripció fonètica que he fet servir és l'anglesa i la traducció està feta també a partir d'una versió en anglès del poema; aquesta és la seva versió original: