Quan Paul Hindemith va estrenar Das Marienleben el juny de 1923 tenia vint-i-set anys. No era cap desconegut, ni com a intèrpret ni com a compositor, si més no entre els seguidors de l'avantguarda. L'editorial Schott s'havia interessat per la seva música feia uns pocs anys i acabava d'arribar-hi a un acord segons el qual rebria uns honoraris mensuals. Aquesta regularitat en els ingressos li permetria deixar el lloc de concertino a l'Òpera de Frankfurt, al qual s'havia reincorporat després de la guerra, i dedicar-se per complet a la composició.
Das Marienleben és un cicle de quinze cançons per a soprano i piano, compost a partir de l'obra del mateix nom de Rainer Maria Rilke, publicada el 1912. Com diu el títol, La vida de Maria, se centra en la vida de la Mare de Déu des del naixement fins a la mort, amb escenes basades tant en els Evangelis com en textos apòcrifs. Hindemit l'havia compost en tres períodes: quatre cançons entre juny i juliol del 1922, quatre més entre novembre i desembre d'aquell any i la resta a l'abril del 1923. Segons algunes fonts, alguna cançó l'hauria compost durant el mes de l'estrena; el que sembla segur és que, com passa tantes vegades, la versió que es va publicar el 1924 no era idèntica a la que s'havia estrenat.
El cicle va ser un gran èxit de públic i el compositor se'n va sentir legítimament orgullós; era la seva obra més extensa (uns minuts més llarga que un Winterreise, per donar una referència liederística), admetia que no li havia estat fàcil de compondre i, com va escriure un amic, pensava que era "el millor que havia escrit fins llavors". Però, com explicaria ell mateix vint-i-cinc anys després, aquell èxit inesperat el va fer conscient "de les exigències ètiques de la música i les obligacions morals d'un compositor" (qüestions plenament vigents encara), i va començar a reflexionar sobre "l'ideal d'una música noble i perfecta".
Això el va portar, amb els anys, a reescriure Das Marienleben. Hi va començar el 1936, quan Hindemith ja havia cridat l'atenció del règim nazi, que sempre era mala cosa; l'òpera Mathis der Maler li havia portat prou maldecaps (i a Wilhelm Furtwängler, que s'havia entestat a estrenar-la) i maldava per continuar a Alemanya, fent equilibris i concessions formals. Quan el 1938 la seva música va ser declarada oficialment degenerada i el risc personal va ser massa alt, va exiliar-se; primer a Suïssa i després als Estats Units. Durant dotze anys, fins a la publicació el 1848 de la segona versió de Das Marienleben, el compositor va reescriure i reescriure; només una cançó, la n. 12, es va mantenir sense canvis. Si comparem les dues versions del cicle, hi trobem cançons completament noves i d'altres lleugerament modificades; en el prefaci de la segona edició el compositor ens diu que alguns passatges els va reescriure una vintena de vegades, i que d'algunes cançons va fer-ne fins a cinc versions noves. D'aquesta nova versió, Hindemith va dir que estava "totalment basada en l'antiga, però estava tècnicament i espiritualment renovada".
En una altra ocasió escoltarem una mostra del primer Marienleben, que té els seus defensors (Glenn Gould va dir-ne que era el millor cicle de lieder que s'havia escrit mai), però avui farem cas al compositor i n'escoltarem una del segon. És el lied inicial, Geburt Marië (Naixement de Maria), i les intèrprets són Soile Isokoski i Marita Viitasalo. La tradició diu que Santa Anna i Sant Joaquim, ja molt grans, continuaven pregant Déu sense perdre l'esperança perquè els concedís la gràcia d'un fill; les tres estrofes del poema de Rilke ens parlen del desconcert que es viu a casa seva davant un fet tan inusual com un part, i de l'alegria dels àngels, que amb prou feines poden reprimir les ganes de cantar per celebrar el naixement de Maria, la Mare de Déu.
La setmana passada us deia que durant la Schubertíada havia pres apunts per als articles d'aquesta temporada, i aquest n'és un. Durant el preciós concert d'Arnau Tomàs, Anna Puig, Bernat Prat i Joan Seguí amb obres de Bach i Hindemith vaig prendre nota mental: presentar Hindemith a Liederabend. Dit i fet. Per pura casualitat, a més, si esteu llegint això el dia que es publica, el 8 de setembre, és el dia de la Nativitat de Maria, així que per molts anys a les Nativitats, Meritxells, Núries i totes les lectores que celebrin el seu sant avui.
O was muß es die Engel gekostet haben,
nicht aufzusingen plötzlich, wie man aufweint,
da sie doch wußten: in dieser Nacht wird dem Knaben
die Mutter geboren, dem Einen, der bald erscheint.
Schwingend verschwiegen sie sich und zeigten die Richtung,
wo, allein, das Gehöft lag des Joachim,
ach, sie fühlten in sich und im Raum die reine Verdichtung,
aber es durfte keiner nieder zu ihm.
Denn die beiden waren schon so außer sich vor Getue.
Eine Nachbarin kam und klugte und wußte nicht wie,
und der Alte, vorsichtig, ging und verhielt das Gemuhe
einer dunkelen Kuh. Denn so war es noch nie.
Oh, com els devia costar als àngels
no trencar a cantar sobtadament, com es trenca el plor,
quan ho van saber: aquella nit naixeria la Mare
del Nen, de l'Únic, que aviat es revelarà.
Inquiets, callaven i senyalaven la direcció
on, tota sola, s'alçava la masia de Joaquim;
ah! Sentien en ells mateixos i en l'ambient la pura opressió,
però no els estava permès d'atansar-s'hi.
Perquè la parella estava trasbalsada pel que s'esdevenia.
Una veïna vingué i digué que sabia, però no sabia,
i el vell, prudent, anà i calmà el bramul
d'una vaca fosca. Perquè res no havia estat així mai.
Articles relacionats
Schubert Lied: Geistliches Lied (Marie)
Qu...
El dolor d'una mare
Barber...
Stabat Mater
Franz Sc...