Fa unes setmanes us vaig enviar una postal musical des de l'indret on feia vacances. Com altres anys, la cançó era una pista del lloc en qüestió, i aquesta vegada era tan clara que uns quants m'heu preguntat, quan ens hem vist o ens hem escrit, com havia anat per Venècia. Després de publicar l'entrada vaig pensar que podia haver triat un lied menys evident, una versió de la Cançó del salze de Desdèmona, per exemple, per fer-vos rumiar uns instants més.
Venècia ara és un record. En vaig tornar agraïda d'haver-hi pogut anar en un moment en què les circumstàncies encara tenen les gentades a ratlla (si viviu a Barcelona, us en fareu una idea); fascinada per la seva singularitat i pel ritme més lent que, per bé o per mal, té la vida allà; encantada de la tranquil·litat i, sobretot, el silenci als vespres; aclaparada per la bellesa gairebé diria que implacable, no hi ha repòs per a la vista ni temps per assimilar-la; admirada per la subtilesa amb què la ciutat feia servir aquesta bellesa per amenaçar els potencials enemics (pot haver-hi una façana més imponent i alhora més sòbria que la del Palazzo Ducale?). I en vaig tornar amb centenars de fotografies que algun dia acabaré de revisar i endreçar.
Us haig de confessar que les góndoles em van produir sentiments ambivalents. Havien estat un mitjà de transport habitual, i ara són un anacronisme que pràcticament només sobreviuen gràcies al turisme, excepte pels traghetti, les góndoles (més espartanes que les turístiques) que funcionen com a transport col·lectiu per creuar el Canale Grande per un preu modest, evitant així a habituals i visitants haver de fer marrada per arribar a un pont. Què seria, Venècia, sense góndoles? Les trobarien a faltar en el seu paisatge, els venecians?
Us en parlo perquè quan les veia, que era sovint, en venia al cap un lied preciós de Schubert, Gondelfahrer, D. 808 [Gondoler]. Ni el compositor ni Mayrhofer, l'autor del poema, van ser mai a Venècia, però la ciutat havia atret durant segles els artistes i els seus contemporanis no n'eren una excepció. A més, Venècia havia caigut davant Napoleó el 1797, l'any del naixement de Schubert, i des de llavors era part de l'imperi austríac. D'una manera o una altra, músic i poeta haurien conegut il·lustracions o descripcions que els haurien inspirat.
Schubert va compondre Gondelfahrer el març de 1824, en un moment en què estava molt abatut. Ho sabem per algunes notes al seu diari i, sobretot, per una carta a Leopold Kupelwieser, que en aquella època era a Roma, on després de saludar-lo, li deia: "En una paraula, em sento la persona més infeliç i miserable de la terra." Li parlava de la seva salut irremissiblement perduda, de les esperances que la malaltia havia escapçat, de la seva solitud perquè el grup d'amics s'havia dispersat, de les dificultats per estrenar la seva música... Li deia també: "Cada nit, quan me'n vaig a dormir, espero no tornar a despertar-me, i cada matí es reobren les ferides del dia anterior." Fins i tot li deia, i tots els que estimem la seva música sabem com era d’important per a ell la bellesa, que "l'entusiasme per la bellesa amenaçava amb esvair-se".
Hem de cercar aquesta tristesa a Gondelfahrer? No necessàriament. Sabem que Schubert era ben capaç d'escriure música lluminosa en els pitjors moments, i que molts dels seus lieder són ambigus i ens costa determinar el seu caràcter. El poema ens parla d'un gondoler que vetlla a mitjanit, a una hora en què tothom dorm i els esperits dansen (en alemany se'n diu geisterstunde, nosaltres en diríem l'hora de les bruixes), oferint una imatge misteriosa i romàntica de Venècia. El lied té ritme de barcarola, i el tempo indicat a la partitura és mässig, moderat. Però aquestes indicacions no són precises, i el caràcter del lied depèn, sobretot, del què entenguin els artistes per moderat i, en menor mesura, de l'èmfasi i la intenció que el pianista posi en tocar les dotze campanades que sentim a la tercera estrofa.
He aprofitat per (re)escoltar un munt de versions, i n'he triat la de Matthias Goerne i Eric Schneider, que trobo que transmet serenitat. Si voleu escoltar-ne una de lleugera, que convida a ballar, busqueu la de Christoph Prégardien i Andreas Staier; si us ve de gust una d'especialment trista i solemne, proveu amb Robert Holl i Konrad Richter. Hi ha un minut de diferència en la durada entre totes dues! I, per si voleu insistir amb la imatge del gondoler a mitjanit, us proposo que escolteu el D. 809. Gondelfahrer va ser l'últim lied amb poema de Mayrhofer que va escriure Schubert; uns dies després, va compondre amb els mateixos versos una altra cançó per a quatre veus masculines i piano. En aquest cas, el tempo indicat és andante con moto, és una cançó lleugera i encantadora.
Es tanzen Mond und Sterne
Den flücht’gen Geisterreih’n:
Wer wird von Erdensorgen
Befangen immer sein!
Du kannst in Mondesstrahlen
Nun, meine Barke, wallen;
Und aller Schranken los,
Wiegt dich des Meeres Schooss.
Vom Markusturme tönte
Der Spruch der Mitternacht:
Sie schlummern friedlich Alle,
Und nur der Schiffer wacht.
La lluna i les estrelles dansen
la fugaç corrua dels esperits:
qui voldria ser captiu per sempre
de terrenals cabòries!
Ara, a la llum de la lluna,
tu, barca meva, pots onejar
i, sense impediments,
gronxejar-te a la falda del mar.
De la torre de Sant Marc
sona el toc de mitjanit,
tothom dorm tranquil·lament
i només el barquer vetlla.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
El rei de Babilònia
“El r...
La dansa dels esperits
Horace...
Cap estel no m'ha somrigut
Anote...