Si parlem dels lieder de Heine, és a dir, dels lieder compostos amb poemes de Heine, ens ve immediatament al cap el nom de dos compositors: Schubert i Schumann. Schubert, que només va deixar una petita i magnífica mostra de sis lieder amb poemes de Heine abans de morir, i Schumann, que dotze anys després en componia una quarantena, entre ells dos cicles tan importants com Dichterliebe i el Liederkreis, op. 24.
I entre Schubert i Schumann, ningú? Perquè dotze anys són molts perquè un poeta tan rellevant com Heinrich Heine fos ignorat pels compositors, fins i tot si el poeta era objectiu de la censura de l'època. Com us podeu imaginar, sí que hi ha algú. Almenys, dos compositors: Johann Vesque von Puttlingen i Franz Lachner. El Baró de Puttlingen (que va escriure uns cent lieder amb poema de Heine) queda apuntat a la llibreta per a un altre dia, i aquesta setmana escoltarem Lachner, dins de la sèrie El Buch der Lieder i deu compositors.
Us sona aquest nom, Franz Lachner? Ni que sigui vagament? Als schubertians i fins i tot als wagnerians? Lachner va formar part del cercle d'amics de Schubert, aquell grup que es caracteritzava perquè tots els membres es dedicaven d'una manera o una altra a la música, l'art o la literatura; el nostre protagonista va ser un dels pocs que s'hi va dedicar professionalment i, a més, amb èxit. Fill d'un organista que li va donar la primera formació musical, Franz va arribar a Viena el 1823 com a organista de l'església luterana de la ciutat; no va trigar gaire a entrar al que llavors era el teatre d'òpera de la cort, el Kärntnertortheater, i el 1825 va ser nomenat primer mestre de capella, és a dir, en termes moderns, director musical del teatre. Però la seva carrera es va desenvolupar sobretot a Munic. Hi va anar el 1836, cridat per Maximilià II amb l'encàrrec de fer créixer la vida musical a Baviera; sens dubte ho va aconseguir i diversos autors afirmen que li devem la vida musical a aquest estat tal com la coneixem avui. Va ser el director musical de l'òpera durant trenta anys, fins que va dimitir quan Lluís II, en succeir Maximilià II, va cridar Wagner al seu costat.
A més d'organitzar, gestionar i dirigir, va ser un compositor prou prolífic: quatre òperes, vuit simfonies, tres concerts, un munt d'obres de cambra, per a piano, per a orgue, misses... i lieder, més de dos-cents. Després de la mort de Lachner, el 1890, la seva obra va quedar arraconada i oblidada. Si fa no fa, com la del nostre compositor de la setmana passada, Joseph Marx.
Bona part de les seves cançons les va escriure a Viena pocs anys després de la mort de Schubert. En total en va escriure unes trenta amb poema de Heine, i us volia parlar d'un cicle que n'inclou setze, Sängerfahrt [Viatge del cantor]; no recordo cap altre cicle amb lieder de Heine tan extens. Si repassem tots els poemes, veiem que n'hi ha dos que ja havia musicat Schubert (Fischermädchen i Ihr Bild); a banda de dos musicats posteriorment per Brahms i dos musicats per Wolf, hi trobem cinc poemes que també va fer servir Schumann. Ja veieu que Lachner va ser un precursor!
Els seus lieder van ser molt apreciats en aquell moment a Viena, i penso que es mereixerien una sort millor ara; aquest cicle, almenys, amaga sorpreses molt agradables. No n'hi ha gaires enregistraments; troben seleccions enregistrades per Mark Padmore i Kristian Bezuidenhout, John Mark Ainsley i Malcolm Martineau o Christoph Prégardien i Andreas Staier, la més àmplia. Però, que jo sàpiga, d'enregistrament complet només n'hi ha un, el de Rufus Müller i Christoph Hammer; la cançó que escoltarem avui és d'aquest enregistrament. És la segona del cicle, An den Mond [A la lluna]; el poema és el n. 86 de Die Heimkehr (en aquest article trobareu l'estructura del Buch der Lieder) i el trobem immediatament abans d'un altre que també escoltarem en aquesta sèrie, en la versió de Brahms: Der Tod, das ist die kühle Nacht.
Espero que us agradi aquest lied de Franz Lachner i que us animeu a escoltar la resta del cicle Sängerfahrt.
Nacht liegt auf den fremden Wegen,
Krankes Herz und müde Glieder; -
Ach, da fließt, wie stiller Segen,
Süßer Mond, dein Licht hernieder;
Süßer Mond, mit deinen Strahlen
Scheuchest du das nächt'ge Grauen;
Es zerrinnen meine Qualen,
Und die Augen übertauen.
La nit s'estén sobre els camins forans,
el cor malalt i els membres cansats;
ah, aquí davalla, com una benedicció silenciosa,
dolça lluna, la teva llum.
Dolça lluna, amb els teus raigs
foragites els terrors nocturns;
els meus torments s'esvaeixen
i als meus ulls vessa la rosada.
Articles relacionats
Treball en xarxa
Ens...
El rei de Babilònia
“El r...
El cavaller Olaf
El rei i...