Imaginem un bonic poble de l'Empordà en aquella època en què començaven a valorar-se els beneficis dels banys de mar. Imaginem que aquell poble, que té un port molt actiu, disposa també d'una àgil connexió ferroviària amb Girona. Imaginem, finalment, que aquest poble té una important indústria que afavoreix les relacions amb bona part d'Europa. Tot plegat ens porta a una vila pròspera, amb un continu anar i venir de gent, ja siguin turistes pioners que hi van a gaudir d'uns dies de descans o empresaris i comerciants que hi van per feina. Una vila plena de vida.
Així devia ser el Sant Feliu de Guíxols on va créixer Juli Garreta, en plena esplendor de la indústria suro-tapera. Envoltat, a més, de música, perquè el seu pare tant s'encarregava dels oficis religiosos com tocava a la cobla com dirigia l'orquestra de ball a les festes. El fill va seguir el camí del pare i, un cop els balladors van superar les seves reticències, es va convertir en el compositor de sardanes més celebrat de l'època; sardanes que van impressionar fins i tot Igor Stravinsky quan les va escoltar a Barcelona.
Juli Garreta continua sent recordat per les seves sardanes, i no n'hi ha per menys, però va escriure també cançons (és clar, no n'estaria parlant, altrament); una trentena que no fa gaire que el tenor Roger Padullés i el pianista Francisco Poyato han recuperat i enregistrat. Aquesta setmana n'escoltarem una, Records i somnis; el poema és de Jacint Verdaguer, i està inclòs en el recull Aires del Montseny, publicat el 1901, l'any abans de morir. Padullés i Poyato interpretaran aquesta cançó al seu concert a Vilajuïga; aquest i el de Julia Kleiter i Julius Drake són els dos últims recitals de cançó de la Schubertíada, i al final de l'article trobareu el repàs habitual.
Fins aquí arriba aquesta sèrie estiucorenca d'entrades més o menys breus dedicades a la Schubertíada. La setmana vinent encetarem nova temporada, si res no s'hi posa en contra. Fins llavors, que gaudiu dels últims concerts!
Cada gota de rosada
té son arc de Sant Martí,
cada ocell sa refilada,
cada palau son jardí.
Té sa llum cada capella,
cada bosc sa fontanella,
el dia clou sa parpella,
més tingué son dematí.
De l’albada de la vida
també he vist l’abril i el maig
abocar-me llur florida,
sobre el front a raig, a raig.
Quan recordo la bellesa,
sol hermós de la infantesa
a l’ocàs de la vellesa,
que depressa i trist me’n vaig.
Frescos anys de la ignorància
com fugiu sens dir-me adéu
amb l’albor de l’existència,
primavera del cor meu.
Oh dolcíssimes onades
d’aquell Edèn davallades
per mon prat ja sou passades,
i mai més hi tornareu!