A l'article de la setmana passada us deia que aquesta començaríem la nova temporada, i el cert és que, estrictament parlant, i per seguir la tradició, hauria de començar la setmana vinent, el primer dimecres de setembre. No és que tingui gaire importància, però la qüestió és que estic escrivint aquestes línies en plena Schubertíada, amb el cap ple de música i sense gaire temps per centrar-me. Espero que no us importarà que, una setmana més, publiqui una entrada breu.
Us proposo que escoltem un lied preciós que va començar a perseguir-me fa unes setmanes. En vaig escoltar només unes frases, de passada, i no vaig ser capaç d'identificar-lo. Estava segura, però, que no feia gaire que l'havia escoltat, i així vaig estirar el fil fins que vaig identificar la cançó com Die Sennin [La pastora], el n. 4 de l'op. 90 de Schumann que havien interpretat Catriona Morison i Julius Drake al Petit Palau al maig.
El poema parla d'una pastora que canta a la vall, i amb el seu cant commou fins i tot les pedres, penetra en la seva ànima i les fa cantar. Aquesta imatge em va recordar la d'una altra pastora que canta, una imatge cinematogràfica. No sé si heu vist la pel·lícula Lunana, un iac a l'escola, que va optar al millor Oscar en llengua estrangera. L'acció se situa en un poblet remot de Bhutan, tan remot que el protagonista s'hi desplaça des de la capital, Thimbu, i l'última part del viatge són sis dies caminant per l'Himàlaia.
Doncs bé, un dels personatges principals de la pel·lícula és Saldon, una pastora de iacs, que canta mentre vigila el ramat. Quan el protagonista li demana perquè ho fa, perquè canta si no té públic (ell, que aspira a ser cantant d'èxit), ella li diu que ho fa com una ofrena a tot el que l'envolta: els seus veïns, els animals, i els esperits de la vall; que canta com ho fan els ocells, sense amoïnar-se de si algú els escolta. Potser la pastora de la nostra cançó, en una vall, posem, dels Alps, canta també oferint la seva veu i la seva cançó a tot el que l'envolta?
La cançó de Saldon a l'Himàlaia té una elegància natural, com segurament també la té la de la nostra pastora. Nosaltres l'escoltem a través de la música de Schumann, que té un punt de sofisticació que fa que la cançó sigui tan atractiva i que algunes frases de la seva melodia se t'enganxin i t'acompanyin durant dies. Això pel que fa a les dues primeres estrofes, perquè un poema del sempre melancòlic i pessimista Nikolaus Lenau no pot ser feliç, i a les dues últimes estrofes la veu poètica pensa en el dia que la pastora abandonarà la vall, perquè s'enamorarà o perquè es morirà, i les muntanyes es quedaran òrfenes de la seva cançó. La música, doncs, canvia; el piano continua recordant el cant de la pastora, però la línia vocal, igualment preciosa, es torna trista i ambigua.
Després de portar-vos al cinema, us torno a Vilabertran, on va acabar aquesta persecució que us deia al començament. No estava previst que s'hi sentís Die Sennin a cap recital, però una cancel·lació i el corresponent canvi de programa van fer que poguéssim escoltar-la cantada per Matthias Goerne, amb Alexander Schmalcz al piano. Així que us deixo amb aquesta cançó preciosa cantada també per Goerne i, en aquesta ocasió, Eric Schneider al piano.
Schöne Sennin, noch einmal
Singe deinen Ruf in’s Thal,
Daß die frohe Felsensprache
Deinem hellen Ruf erwache.
Horch, o Sennin, wie dein Sang
In die Brust den Bergen drang,
Wie dein Wort die Felsenseelen
Freudig fort und fort erzählen!
Aber einst, wie Alles flieht,
Scheidest du mit deinem Lied,
Wenn dich Liebe fortbewogen,
Oder dich der Tod entzogen.
Und verlassen werden stehn,
Traurig stumm herübersehn
Dort die grauen Felsenzinnen
Und auf deine Lieder sinnen.
Bella pastora, encara una vegada,
canta la teva tonada a la vall
perquè el joiós llenguatge del rocam
es desperti amb el teu sonor clam.
Escolta, oh pastora, com la teva cançó
penetra dins del cor de les muntanyes,
com l’ànima del rocam repeteix
una i altra vegada les teves paraules!
Però un dia, com tot passa,
te’n aniràs amb la teva cançó,
quan l’amor t’haurà empès,
o la mort se t’hagi emportat.
I restaran, abandonats,
tristos, muts, mirant des d’allà dalt,
els espadats grisos del rocam
pensant en les teves cançons.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Confesso que no m'agraden totes les cançons
De tant...Celebrem un aniversari?
Aquest...
Estimar-se en primavera
A mit...