Hi ha concerts que recordes durant molt de temps. Interpretacions inoblidables. Cançons que queden lligades a un duo per sempre més. Normalment no arribes a saber si aquestes sensacions són compartides, com a molt intercanvies un comentari amb algun conegut que també hi era, al concert; però de vegades el públic té una reacció tan poc habitual i tan unànime que saps amb certesa que l'emoció ha estat compartida. Això és el que va passar el 2013 al Wigmore Hall, en un recital de Simon Keenlyside i Malcolm Martineau. A la primera part del programa havien fet Wolf, i la segona part començava amb Ravel: Un grand sommeil noir, Kaddisch i Don Quichotte à Dulcinée.
Kaddisch és la primera de les Deux mélodies hébraïques, encarregades per la soprano russa Alvina Alvi després d'escoltar els Chants populaires de Ravel. Aquest recull també inclou una Chanson hébraïque, i sembla que va ser aquesta peça la que va impulsar a la soprano a demanar-li aquests dos arranjaments al compositor. Les cançons les van estrenar tots dos el juny de 1914; anys després, el 1920, Ravel en faria una versió orquestral. El text de Kaddisch és el d'una pregària de lloança a Déu que es resa en la majoria dels oficis religiosos jueus i és habitual, també, com a oració fúnebre; si no vaig errada, aquesta mélodie només recull la part central de la pregària, que és més llarga.
La cançó, preciosa com és, sempre m'ha semblat difícil d'encaixar en un recital. És emocionant, sens dubte, però està estretament vinculada a una religió, és com si s'hi cantés un parenostre (hi ha cançons amb el text del parenostre?). D'acord que la component espiritual pot transcendir una religió concreta, i que hi ha una bona colla de lieder que són pràcticament pregàries; fins i tot hi ha lieder religiosos, però em fa la sensació que no és ben bé el mateix.
Encara no sé si aquell dia al Wigmore Hall els meus dubtes es van veure confirmats o desmentits. Després d'Un grand sommeil noir va arribar Kaddisch, i va haver-hi prou amb uns quants segons perquè m'adonés que alguna cosa havia canviat a la sala. Hi havia silenci –sempre hi ha silenci, al Wigmore Hall– però era un silenci diferent, profund, i es percebia una immobilitat inusual. Per dir-ho fàcil, vam quedar tots clavats a la butaca. Aquell Kaddisch que va cantar Simon Keenlyside va ser intens, colpidor i diferent de cap altre. I la prova que no era jo només qui ho sentia així va arribar quan la cançó va acabar. Aquell silenci immòbil es va perllongar uns segons més i, de cop i volta, tota la sala va arrencar a aplaudir, de manera totalment inesperada, interrompent el bloc de cançons (una cosa que no fa mai un públic expert, com era aquell). I em vaig fixar que hi havia qui agafava aire, perquè s'havia descuidat de respirar, i d'altres que, amb més o menys dissimul, s'eixugaven alguna llàgrima. Poques vegades he viscut una experiència col·lectiva tan emotiva en un recital. I, tot i que això sí que és una percepció personal no contrastada, diria que a l'escenari també es va viure amb emoció.
Deu anys més tard, en una entrevista que li vaig fer al cantant i que vaig compartir amb vosaltres, li vaig preguntar per aquesta cançó i, entre d'altres coses, me'n va dir això:
“La vaig fer quan va morir el meu avi, i després quan va morir el meu pare. Quan era estudiant, a la classe de cançó francesa, l'estava aprenent i el meu professor va dir: no, no, això és massa extravertit. Bé, soc jueu, i anava a la sinagoga, només per escoltar la música. I els cantors jueus eren molt extravertits, extremadament extravertits, cantaven com heldentenors, així és com s'havia de cantar. I per què? Perquè Kaddisch parla sobre la vida i la mort, i si cantes sobre la vida, cantes amb tot el teu cos. “
He trigat molt a compartir el record d'aquell recital a Londres, i ha estat perquè no podia il·lustrar-lo com volia. Ara això ha canviat, perquè coincidint amb el 150è aniversari del naixement de Ravel, Malcolm Martineau ha publicat la integral de les seves cançons (un disc molt recomanable) enregistrada amb diversos cantants, i és Keenlyside qui hi canta les Deux mélodies hébraïques. Un enregistrament no és mai un directe, però confio que si escolteu aquesta cançó que comparteixo us podreu fer una idea del que es va viure aquell vespre i, sobretot, tindreu una visió diferent de la cançó.
Yithgaddal weyithkaddash scheméh rabba be'olmà diverà 'khire'outhé veyamli'kl mal'khouté'khôn,
ouvezome'khôn ouve'hayyé de'khol beth yisraël ba'agalâ ouvizman qariw weimrou, Amen.
Yithbara'kh Weyischtaba'h weyithpaêr weyithroman, weyithnassé weyithhaddar, weyith'allé weyithhallal
scheméh dequoudschâ beri'kh hou, l'êla ule'êla mikkol bir'khatha weschi'ratha touschbehata wene'hamathâ
daamirân ah! Be' olma ah! Ah! Ah! We imrou. Amen.
Que la teva glòria, o Rei de reis, sigui enaltida, o, tu que has de renovar el món i ressuscitar els morts. Que el teu regne, Adonai, sigui proclamat per nosaltres, fills d'Israel, avui, demà i sempre. Diguem tots: Amén.
Que sigui amat, que sigui estimat, que sigui lloat i glorificat, el teu nom radiant; que sigui beneït i santificat, que sigui adorat el teu nom que plana sobre el cel, sobre les nostres lloances, sobre els nostres himnes, sobre totes les nostres benediccions. Que el cel clement ens concedeixi la vida tranquil·la, la pau, la felicitat. Diguem tots: Amén.
Articles relacionats
La pau interior
Després del 2013, Any Wagner i Any Britten, i el 2014, Any Strauss, arriba el 2015, Any Sibelius i Any Schubert. Dedicarem alguna entrada a Sibelius, que ja va tocant, aprofitant el 150è aniversari del seu naixement però sobretot (sorpresa!) ens dedicarem a Schubert. No commemorem cap aniversari rodó del seu naixement o la seva mort sinó el bicentenari del seu "any dels miracles", el 1815, l'any que va compondre gairebé cent-cinquanta lieder. Vam començar les celebracions al novembre escoltant un d'aquests lieder, dels pocs coneguts, Furcht der Geliebten; avui n'escoltarem un dels més coneguts, Wandrers Nachtlied I (Cançó nocturna del caminant I)
Camí, veritat i vida
A l'entrada de la setmana passada sobre George Butterworth vaig esmentar diverses vegades Ralph Vaughan Williams, la seva amistat i el seu interès comú per la música tradicional anglesa. Les seves carreres van anar en paral·lel fins a la guerra; Vaughan Williams era tretze anys més gran que Butterworth però havia començat a compondre més tard i, si fa no fa, les seves primeres obres van arribar alhora. Si Butterworth no hagués mort tan jove, hagués tingut tan d'èxit com el seu amic?
Compadiu-vos de mi
Antonín Dvořák va viure a Nova York des del setembre de 1892 fins a l'abril de 1895; l'hi havien convidat per dirigir el Conservatori Nacional de Música d'Amèrica, amb l'objectiu que impulsés una música americana pròpia que no s'emmirallés tant en la música europea com fins a aquell moment. Va ser durant aquella estada que va compondre la seva obra més coneguda, la Simfonia Nou Món, estrenada el 16 de desembre de 1893. Poques setmanes després, el març de 1894, Dvořák va compondre les Biblické Písně (Cançons bíbliques), un cicle de deu cançons escrites a partir de textos de la Bíblia, en concret del Llibre dels Salms.
