Per als primers romàntics, la natura era essencial. Ser-hi era un viatge cap a un mateix, una forma d'autoconeixement. I com que tot just estaven descobrint també la individualitat, en un context en què els individus comptaven poc, el contacte amb la natura era imprescindible per avançar per aquest camí. Fins i tot consideraven que home i natura, per anar bé, havien de ser una unitat; Friedrich Schelling, per exemple, deia que “la natura és l’esperit visible i l’esperit, la natura invisible”.
Novalis portava al límit aquesta necessitat de fondre's amb l'entorn natural. A més de poeta era, en termes moderns, enginyer de mines, i una de les coses que més li agradaven era endinsar-se en les galeries de les mines, quan quedaven buides de treballadors, i estar-s'hi hores. Perquè allò era com ser part de la terra i, per tant, una manera d'aconseguir la introspecció màxima. A mi els miners sempre m'han semblat uns herois, gent que per guanyar-se la vida l'arrisquen cada dia passant la jornada laboral en un ambient insalubre, sempre amb el risc d'accidents massa freqüents. Vull pensar que les condicions, si més no a Europa han millorat en les últimes dècades –perquè a altres indrets ja sabem que no–, però, tot i així, els miners continuen sent uns herois. I la idea que fa dos-cents anys algú s'endinsés per plaer en les galeries més profundes, absolutament sol, m'esgarrifa.
El lied que us proposo aquesta setmana no té poema de Novalis, però m'hi fa pensar. Es tracta de Die Mutter Erde i el poema és de Friedrich Leopold zu Stolberg-Stolberg. El comte (perquè era noble, d'aquí aquest cognom tan elaborat) va néixer el 1750, i la seva obra es correspon amb l'Sturm und Drang, com la de Goethe, per exemple, amb qui eren amics. Però, com Goethe, va viure aquests primers anys del moviment romàntic, ni que fos mirant de reüll els seus joves i vehements col·legues. El poema que ens ocupa, que va titular, simplement, Lied, el va escriure el 1780 i es va publicar el 1782 en el Musenalmanach que editava Johann Heinrich Voss a Hamburg. És a dir, pocs anys abans que Schelling, Novalis i altres ments pensants desenvolupessin les seves idees romàntiques.
Anys més tard, els versos van ser publicats a Viena en dues col·leccions que recollien els poemes de Friedrich Leopold i el seu germà Christian; una, del 1817, i la segona, del 1819. Una d'aquestes dues edicions devia ser la que va conèixer Franz Schubert.
El poema parla de com de feixuga és la vida, i de com d'amorosa és la mare terra, que ens acull a la seva sina quan la mort se'ns emporta. No hauríem de tenir-li por. Schubert va compondre la cançó –que va titular també Lied, no va ser fins que es va editar el 1838 que es va conèixer com Die Mutter Erde– l'abril de 1823. I com que sabem que per aquella època el compositor patia els primers símptomes de la sífilis, l'associació entre les seves circumstàncies personals i el poema la tenim feta aviat.
Die Mutter Erde és una cançó melancòlica i serena, que ens recorda un himne d'església. La trobo bellíssima, amb aquests dos versos finals que es repeteixen amb una melodia tan dolça. I trobo també que s'interpreta massa poc, per això us la proposo aquesta setmana. La interpretació la trobo igualment bellíssima, és la de Florian Boesch i Roger Vignoles. Espero que us agradi.
Des Lebens Tag ist schwer und schwül;
Des Todes Athem leicht und kühl:
Er wehet freundlich uns hinab,
Wie welkes Laub ins stille Grab.
Es scheint der Mond, es fällt der Thau,
Aufs Grab, wie auf die Blumenau;
Auch fällt der Freunde Thrän' hinein,
Erhellt von sanfter Hoffnung Schein.
Uns sammelt alle, Klein und Groß,
Die Muttererd' in ihren Schooß.
O sähn wir ihr ins Angesicht;
Wir scheuten ihren Busen nicht!
El dia de la vida és feixuc i xafogós;
l’hàlit de la mort és lleuger i fresquívol,
se’ns emporta plàcidament cap a baix,
com fulles seques, dins la tomba silent.
La lluna brilla, la rosada cau
damunt la tomba com a la prada florida;
les llàgrimes dels amics hi cauen també,
il•luminades per la llum d’una dolça esperança.
A tots, petits i grans, la mare terra
ens aplega a les seves entranyes.
Si tan sols poguéssim veure el seu rostre,
no tindríem por de la seva sina.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Schubert Lied: Im Abendrot
El juny de 1825, Schubert va rebre una carta del seu pare on li deia que sabien per tercers que estava bé, però que trobaven a faltar tenir notícies seves; ell i la seva mare (en realitat, la segona dona del seu pare) li demanaven que escrivís i els expliqués com li anaven les coses. Schubert va trigar un mes i mig a respondre, però almenys ho va fer amb una carta llarga i detallada. Entre d'altres coses hi explicava la bona acollida que havien tingut les seves darreres cançons sobre textos de La dama del llac de Walter Scott i la sorpresa de molta gent per la religiositat d'Ellens Gesang III. És interessant el que diu respecte a això: [...]
Totes les ànimes descansin en pau
Schubert està molt present a Liederabend les darreres setmanes, i més que hi estarà! Per un motiu o un altre, el necessitem sovint. Per avui tenia guardat des de fa mesos un lied preciós, Am Tage Aller Seelen (és a dir, En el dia de les Ànimes); aquest és el nom amb què figura a la Neue Schubert-Ausgabe, però el trobem més sovint amb el nom Litanei auf das Fest Aller Seelen (que és el nom del poema de Jacobi) i, de vegades, simplement com a Litanei. Robert Capell, autor del llibre Schubert's Songs, publicat el 1929, diu d'aquest lied: "no hi hagué mai una expressió més sincera o més commovedora de la devoció senzilla i el dolor confortat" I també: "la música sorgeix d'una font pura d'afecte i humilitat". Amb aquesta presentació ja us podria convidar directament a escoltar-lo, però deixeu-me que us n'expliqui un parell de coses més.
Lost in translation
Lost in translation. Això vaig pensar quan abans d'una interpretació de Der Tod und das Mädchen (La mort i la donzella) vam sentir una traducció del poema de Matthias Claudius. Tod té gènere masculí, i com que no es va aclarir aquest detall, el diàleg original entre un home (la mort) i una dona es va convertir en un diàleg entre dues dones. Li vaig comentar al meu amic J. com el canvi de gènere havia comportat un canvi de sexe, donant-li un toc innovador a la història de seducció, i em va respondre: quina història de seducció? La conversa a taula es va generalitzar (érem a un dels Sopars Lírics del restaurant Set Portes) i no em van parlar més. L'endemà, el J. em va enviar un WhatsApp dient-me que s'havia quedat intrigat amb el meu comentari; ens vam passar una bona estona missatge amunt, missatge avall i vam quedar que dedicaria una entrada del blog a aquest lied.
