Erich Wolfgang Korngold va publicar el seu primer recull de lieder el 1916, als dinou anys. Eren els Sechs einfache Lieder, op. 9 i el títol, “Sis cançons senzilles”, devia ser una petita broma o una ironia perquè, senzilles, el que es diu senzilles, no ho són.
Tres de les cançons les havia recuperat d'un recull de dotze, amb poemes d'Eichendorf, que havia compost cinc anys abans com a regal d'aniversari per al seu pare (sí, heu comptat bé, Korngold tenia llavors catorze anys) i aquesta setmana us en volia parlar d'una, Nachtwanderer, que tant podria ser una cirera de Zwielicht com d'Erlkönig. Comparteix amb totes dues l'atmosfera nocturna misteriosa, la por que s'hi respira, les aparicions i, en el cas d'Erlkönig, la cavalcada nocturna.
Els paral·lelismes amb Erlkönig poden deure's al fet que Eichendorff conegués el poema de Goethe, escrit trenta anys abans que el seu, o simplement, a l'ambient romàntic de l'època. Els paral·lelismes amb Zwielicht són molt més evidents, no només perquè tots dos poemes estan escrits per la mateixa mà, sinó perquè tots dos pertanyen a la mateixa obra, Ahnung und Gegenwart [Pressentiment i present, 1812], que ens narra com el jove comte Friedrich deixa la seva còmoda i tranquil·la vida d'estudiant a la universitat per iniciar un viatge que el farà enfrontar-se a experiències i situacions difícils que, en definitiva, el faran madurar com a persona. És a dir, parlem d'un bildungsroman, una novel·la de formació, com ho és Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister.
Trobem el poema Er reitet nachts auf einem braunen Roß al final del segon capítol. Després d'un dia llarg, Friedrich s'atura a descansar a la clariana d'un bosc quan el sol ja està baix; es queda adormit i quan es desperta ja és negra nit. Torna a muntar, conscient que cavalcar de nit no és la millor idea; no només perquè puguin assaltar-lo uns bandolers, sinó perquè la foscor enmig del bosc li impedeix de seguir el camí. Perdut, avança cap a un llum que veu de lluny; resulta que és un molí i demana aixopluc. Al volt de la mitjanit encara no s'ha pogut adormir i, assegut a la finestra de la seva cambra, canta. Sí, el nostre poema és una cançó dins de la novel·la, com les cançons de Wilhelm Meister.
La cançó té quatre estrofes, que ens parlen d'un genet que cavalca a la nit. A la primera, la veu poètica l'adverteix dels perills de la foscor, demanant-li que s 'aturi a un castell; a la segona, una bella jove, a tocar d'un estany, li diu que no s'aturi, perquè té por de la criatura. Quina criatura? I per què un cavaller hauria de tenir por d'un nen? A la tercera se li apareix un esperit de les aigues, sembla que sense males intencions, però la seva presència ja és prou inquietant. L'última estrofa, a l'alba, amb el cavall moribund, ens diu que alguna cosa terrible ha passat.
Si no tinguéssim el context de la novel·la –i normalment no el tenim, perquè el poema es coneix, sobretot, com a part d'un recull de poemes d'Eichendorf publicat el 1837– podríem interpretar el poema purament en clau romàntica. Però com que sí que el tenim, bé podria ser que la cançó alerti Friedrich del perill que corre; potser el seu subconscient (un concepte molt posterior a l'època) està interpretant els senyals que ha rebut. Com ara que, com que s'ha despistat, no ha pogut fer nit on tenia previst i ara és en un lloc que no coneix de res. No només això, sinó que el moliner no l'ha rebut gaire amablement. I una bella jove amb la qual s'ha trobat potser mirava d'advertir-lo d'alguna cosa.
La qüestió és que, d'alguna manera, la cançó li salva la vida. Encara despert, sent un gos que borda al pati i passes que s'acosten a la seva cambra. Té el temps just de prendre les seves armes per enfrontar-se als atacants –el moliner, entre ells–, que esperaven trobar-lo dormit; hauria estat molt fàcil matar-lo i robar-li les pertinences. Malferit, Friedrich aconsegueix fugir, deixant el cavall enrere.
Com que el poema ens parla d'un genet, i repeteix aquesta idea en diverses ocasions, podríem esperar que la música de Korngold ens remetés al galop del cavall, però no. Sorprenentment, a Nachtwanderer no hi sentim el cavall per enlloc. Sembla que Korngold se centra més en transmetre la inquietud de les escenes que descriuen els versos i, a partir d'una estructura aparentment estròfica, ho fa amb tot de detalls tant a la línia vocal com a l'acompanyament. Si teniu temps, escolteu un parell de vegades la cançó, que escoltarem interpretada per Wolfgang Holzmair i Imogen Cooper, perquè prou que s'ho mereix.
Espero que en gaudiu, i em guardo per més endavant altres dues cançons a partir del poema (totes dues, ara sí, amb el cavall ben present).
Er reitet nachts auf einem braunen Roß,
Er reitet vorüber an manchem Schloß:
Schlaf droben, mein Kind, bis der Tag erscheint,
Die finstre Nacht ist des Menschen Feind!
Er reitet vorüber an einem Teich,
Da stehet ein schönes Mädchen bleich
Und singt, ihr Hemdlein flattert im Wind:
Vorüber, vorüber, mir graut vor dem Kind!
Er reitet vorüber an einem Fluß,
Da ruft ihm der Wassermann seinen Gruß,
Taucht wieder unter dann mit Gesaus,
Und stille wird's über dem kühlen Haus.
Wann Tag und Nacht im verworrnen Streit,
Schon Hähne krähen im Dorfe weit,
Da schauert sein Roß und wühlet hinab,
Scharret ihm schnaubend sein eigenes Grab.
Cavalca de nit damunt un cavall bai,
cavalca passant per molts castells:
dorm allà dalt, fill meu, fins que apunti el dia,
la fosca nit és l’enemic de l’home!
Cavalcant ell passa per un estany,
allà una bella pàl·lida donzella,
amb la seva brusa onejant al vent, canta:
passa de llarg, passa de llarg, tinc por de la criatura!
Cavalcant, ell passa per un riu,
allà l’esperit de les aigües el saluda,
es torna a ficar a l’aigua fent molta fressa,
i tot esdevé tranquil a la freda mansió.
Quan el dia i la nit estan enxarxats en lluita,
ja canten els galls al poble llunyà,
aleshores el cavall s’estremeix i furga el terra,
esbufegant, cava la seva pròpia tomba.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
SV23 | Der Einsiedler
Entre el 30 de març i el 3 d'abril de 1850 Robert Schumann va compondre tres lieder amb poemes de tres poetes diferents que es van publicar dos mesos després com a Drei Gesänge, op. 83. L'últim d'aquests lieder és Der Einsiedler [L'ermità], que és també l'últim amb poema de Joseph von Eichendorff, després que deu anys abans hagués escrit amb poemes seus, entre d'altres, els dotze que formen el Liederkreis, op. 39 [...]
La mort de Wolf
Gràcies al cinema (i a la literatura), tots tenim al cap com eren els manicomis del segle XIX. Per això no ens costarà gaire entendre l'horror i el patiment d'Hugo Wolf en veure-s'hi tancat. Va arribar al sanatori mental privat del Dr. Svetlin el 19 de setembre de 1897; hi va arribar enganyat, els seus amics li van fer creure que anaven a la residència de l'emperador per signar [...]
Mateix poema, una altra cançó (II)
El poema d'aquesta setmana comença amb el vers “Aus der Heimat hinten den Blitzen rot” [Des de casa, darrere dels llampecs vermells], és de Joseph von Eichendorff, i el coneixem sobretot gràcies a un lied de Robert Schumann, In der Fremde, que obre el Liederkreis, op. 39. És un poema que traspua romanticisme, com tot el cicle: el sentiment de no pertànyer enlloc, l'amenaça [...]
