Als poemes de Winterreise hi trobem sovint imatges cinematogràfiques. No perquè Wilhelm Müller cerqués aquest efecte, és clar, sinó perque nosaltres, que hem crescut mirant pel·lícules, veiem l'escena al nostre cap. Una d'aquestes imatges, una que em colpeix especialment quan l'escolto en un recital, la trobem a Rückblick, que podem traduir com a “Mirant enrere”.
A la segona estrofa del poema el caminant recorda com va fugir de la ciutat on vivia, corrent tant de pressa i tant descontroladament que ensopegava a cada pedra, mentre els corbs li llençaven boles de neu i granís. Com us deia abans, hem vist un munt de pel·lícules en les quals algú corre com si l'hi anés la vida (o perquè l'hi va la vida), ensopegant, caient i aixecant-se per continuar corrent.I el sentim panteixar i fer llambregades per damunt de l'espatlla.
Que els corbs li llencin boles de neu des de la teulada torna l'escena sinistra i, fins i tot, terrorífica. Els corbs ens inquieten (gràcies, Poe!) i una reunió d'ocells que ens vigila ens inquieta encara més (gràcies, Hitchcock!). Si els ocellots es riuen de la desgràcia d'un personatge i li llencen coses, jo el que veig és, directament, una representació de la turbamulta escarnint un condemnat de camí al patíbul. Sí, potser tinc massa imaginació, però us ho explico per mirar de transmetre el que em suggereixen aquests versos.
La cançó de Schubert transmet també l'angoixa del caminant, que mira enrere i recorda amb quina desesperació va marxar, i recorda també quan va arribar, que tot li somreia. Rückblick és la vuitena cançó del cicle musical, que arriba després d'Auf dem Flusse –un lament que es torna desesperació cap al final– i ho fa amb una música tan frenètica com la d'Erstarrung.
La partitura porta la indicació “nicht zu geschwind” [no gaire ràpid]. No és la indicació més precisa del món –no solen ser-ho– i el tempo sempre queda a criteri dels artistes, però em fa la sensació que el límit de la velocitat el posa el cantant, que ha de poder dir les paraules sense que semblin un embarbussament. De nou és una sensació, però diria que és una de les cançons més difícils del cicle per als artistes.
Les dues primeres estrofes estan marcades per la precipitació de la fugida, i el piano, a l'inici de la cançó, ja ens posa en situació. El jo poètic ens diu també que està sense alè, i la línia vocal està escrita d'una manera que reforça aquesta idea. A més, Schubert repeteix els dos últims versos, la imatge dels corbs. És una imatge que només està al seu cap, és clar; els ocells poden ser més o menys simpàtics, però és físicament impossible que llencin boles de neu a ningú (m'acaba de venir una altra imatge al cap. Gràcies, Walt Disney!).
Després d'aquest record tan desagradable i tan recent, venen dues estrofes més amb el record més llunyà del caminant, el de l'arribada, en primavera, quan la ciutat li mostra la seva millor cara. Aquí la línia vocal s'endolceix i es calma, és un moment de pau per a ell. Però és un moment breu i il·lusori; el piano, de fet, no ha aturat en cap moment el seu moviment agitat. La repetició dels dos últims versos, la trobada amb la noia, i la certesa que aquell va ser el moment de la seva perdició, dona pas de nou a l'agitació inicial.
Només resta una estrofa del poema, i això podria afectar la simetria de la cançó, però Schubert, hàbilment, la repeteix. I dic hàbilment perquè la repetició és oportuna tant des del punt de vista musical com des del dramàtic: a l'última estrofa, al caminant li passa pel cap la idea de desfer el seu camí. Sembla que se sent atrapat entre el desig de tornar, només per estar-se davant de la casa de l'estimada, i el desig de continuar fugint. El compositor trasllada aquesta incertesa repetint l'estrofa sencera, i després els dos últims versos, i encara una vegada més, l'últim.
Sabem que el caminant continuarà el seu viatge, i que després d'aquesta cançó que ens oprimeix el cor en vindran encara setze més. Així que fem com sempre, acompanyem-lo. Els nostres intèrprets de Rückblick seran Peter Mattei i Lars David Nilsson.
Es brennt mir unter beiden Sohlen,
Tret' ich auch schon auf Eis und Schnee.
Ich möcht' nicht wieder Athem holen,
Bis ich nicht mehr die Thürme seh'.
Hab' mich an jedem Stein gestoßen,
So eilt' ich zu der Stadt hinaus;
Die Krähen warfen Bäll' und Schloßen
Auf meinen Hut von jedem Haus.
Wie anders hast du mich empfangen,
Du Stadt der Unbeständigkeit!
An deinen blanken Fenstern sangen
Die Lerch' und Nachtigall im Streit.
Die runden Lindenbäume blühten,
Die klaren Rinnen rauschten hell,
Und ach, zwei Mädchenaugen glühten! -
Da war's geschehn um dich, Gesell!
Kömmt mir der Tag in die Gedanken,
Möcht' ich noch einmal rückwärts sehn,
Möcht' ich zurücke wieder wanken,
Vor ihrem Hause stille stehn.
Em cremen les plantes dels peus,
tot i que camino damunt gel i neu,
no pararé per recuperar l'alè,
fins que perdi de vista les torres.
He ensopegat amb cada pedra,
apressant-me per sortir de la ciutat;
els corbs llençaven boles de neu i granís
al meu barret, des de cada casa.
Quan diferentment m'acollires,
oh tu, ciutat vel·leïtosa!
En les teves lluents finestres rivalitzaven
l'alosa i el rossinyol amb llur cant.
Els rodons til·lers florien,
els canals brogien lluminosos
i, ai! els ulls d'una noia resplendien.
Allò fou la teva perdició, company!
Quan recordo aquell dia,
voldria tornar a mirar a enrere,
voldria refer els meus passos,
i restar silenciós davant la seva casa.
Articles relacionats
La música que estimem
Fa un parell de setmanes un lector comentava d'un lied que era una de les seves obres musicals preferides i que cada cop que el sentia en una versió diferent hi descobria nous matisos. Fa uns dies vaig veure el documental Conducting Mahler (molt recomanable si sou malherians) i allà Claudio Abbado deia referint-se a una simfonia: "si estimes aquesta obra hi trobes coses noves, n'aprens, cada cop que l'escoltes". Abbado deia la paraula clau, estimar. L'obra ens enamora i, com si pogués correspondre a aquest amor, cada cop que l'escoltem ens ensenya alguna cosa. És clar que això no ens passarà amb qualsevol obra musical; n'hi ha que, per molt que ens agradi, quan l'escoltem ens proporcionarà plaer (que no és poc) però no ens farà pensar, no ens aportarà res de nou. Pot ser aquesta una definició d'obra d'art? Una obra que sempre que t'hi acostes és nova, que permet tantes [...]
Qui és, aquest foraster?
Us heu demanat mai qui és el wanderer de Winterreise? D'on surt? Segurament ara mateix penseu que no té gens d'importància, qui sigui, i teniu raó; són cabòries. Però us ho heu demanat mai, qui és aquest foraster? Les poques coses concretes que sabem ens les diu ell mateix a les dues primeres cançons, Gute Nacht i Die Wetterfahne. Ens diu que és un foraster que va [...]
19 de gener de 1948
Entre les efemèrides musicals d'aquest 2025 que tot just hem encetat n'hi ha una que el món del lied (i espero que no només) celebrarà àmpliament: el centenari del naixement de Dietrich Fischer-Dieskau. Un gran baríton, sí, però, sobretot, una personalitat sense la qual no s'entendria el gènere a la segona meitat del segle XX (la difusió, la recepció, i fins i tot la creació). I he volgut [...]
