Fa uns dies parlava amb uns amics sobre la poca oportunitat d'algunes propines en un recital de lied. I si bé és cert que hi ha propines que són capaces d'esguerrar elles soletes la màgia d'un concert, també ho és que n'hi ha que es converteixen en la cirereta del pastís: peces que arrodoneixen el programa i que recordes durant molt de temps, o fins i tot que et creen una nova necessitat.
És el cas d'aquest article, que parteix d'una propina, la que van oferir Julius Drake, el Quartet Gerhard i Katja Maderer per acabar el seu concert a Vilabertran l'estiu passat. Les obres del programa les havien interpretat el quartet sol, Katja Maderer i Julius Drake, i el pianista i el quartet. Per a la propina, però, es van reunir tots per interpretar La lune blanche de Gabriel Fauré.
Sí, és exactament el que esteu pensant: La lune blanche per a veu, piano i quartet de corda. Va ser el mateix compositor qui va arranjar no només aquesta cançó, sinó tot el cicle al qual pertany, La bonne chanson, per a tenor o soprano, piano i quintet de cordes; en aquesta ocasió, però, la vam escoltar amb un quartet (potser, senzillament, es prescindeix de la part del contrabaix?).
Llavors no coneixia aquesta versió, i en vaig prendre nota, primer mental i després per escrit a la llibreta, per parlar-ne aquí.
Del cicle ja n'havia parlat fa uns anys (aquí teniu l'article, per si voleu recuperar-lo) i per escriure aquesta entrada vaig repassar els apunts que havia escrit llavors. I em vaig trobar que havia anotat que Fauré havia fet l'arranjament per a piano i cordes, que havia qualificat de “détestable et inutile”. És a dir, que, si més no, jo sabia que existia i me n'havia oblidat completament; també us dic que, amb un comentari tan poc engrescador de l'autor, no m'estranya que em marxés del cap.
Per sort, la propina va tornar les coses a lloc, i us puc parlar una mica –només una mica, perquè no n'he trobat gaire informació– de com va anar que Fauré fes aquest arranjament de La bonne chanson.
Als anys noranta del segle XIX el compositor va fer diverses estades al Regne Unit, sobretot arran de la seva amistat amb un senyor que es deia Frank Schuster. Aquest senyor era de família de banquers, però va descobrir de jove que li agradava més gaudir dels diners que fer-ne. Així que va posar la seva fortuna al servei de les arts, i va ser mecenes (i va ajudar en la seva vida privada, quan els va caldre) de diversos artistes, entre ells Edward Elgar i el mateix Fauré. Schuster mantenia un saló cultural, que aplegava, a més d'aquests compositors i entre d'altres personalitats, la compositora Adela Maddison; el seu marit, l'advocat i editor Frederick Maddison i el pintor John Singer Sargent –que va retratar Fauré en diverses ocasions.
La primavera del 1898 el compositor va fer una estada d'un parell de mesos a Londres, i va ser llavors quan va estrenar, a casa de Schuster, l'arranjament de La bonne chanson. Se sap que ell va tocar el piano i que el cantant va ser el tenor Maurice Bagès, però no he esbrinat quins músics van formar el quintet de corda; tampoc he arribat a escatir si l'encàrrec va ser del mateix amfitrió ni per què algú li va fer a Fauré aquesta petició tan peculiar.
L'endemà del concert, en una carta a la seva dona, el compositor va escriure que considerava l'arranjament “innecessari”, però que havia de reconèixer que havia agradat força.
La bonne chanson té la rara qualitat de ser una obra feliç i joiosa; no n'hem d'esperar cap drama ni cap moment dolorós. Només per això, que fa el cicle tan exòtic, ja val la pena escoltar-lo. Però és que, a més a més, és preciós. Fins ara n'hem escoltat La lune blanche i L'hiver a cessé, i avui voldria compartir-ne la sisena cançó, Avant que tu t'en ailles [Abans que no te'n vagis].
El poema de Verlaine és una albada –és a dir, per entendre'ns la versió matinal d'una serenata– i podem interpretar-lo com dos poemes: un en el qual la veu poètica s'adreça a l'estel del matí per demanar-li que li porti un missatge a l'estimada abans no es desperti, i un altre en el qual diferents imatges ens mostren el pas de la nit al dia (les guatlles que canten, el vol de l'alosa, la rosada o el blat daurat pel sol), imatges que fan que la veu poètica es neguitegi per no fer tard. Tots dos poemes estan entrellaçats, de manera que a cada estrofa hi ha dos versos del primer i dos del segon, fins que en els dos últims versos del poema conflueixen tots dos.
La cançó de Fauré la podem interpretar també com dues cançons entrellaçades. La primera, que comença amb la quietud de l'albada i es va intensificant a mesura que arriba la llum, i la segona, que descriu les imatges en fer-se de dia. El baríton Pierre Bernac fins i tot recomanava que, per estudiar-la, les dues cançons s'interpretessin per separat, perquè els canvis de ritme de la segona no interferissin en la línia creixent de la primera. I és cert que, com a oients, el canvi sobtat a la primera estrofa ens pot agafar desprevinguts, però de seguida copsem l'estructura i podem seguir aquesta cançó preciosa.
És innecessària la versió amb el quintet de corda, com pensava Fauré? Si el que volia dir és que el cicle, la nostra cançó, en aquest cas, estava perfectament acabada en la versió per a veu i piano, hi estic d'acord. Però no crec que els arranjaments es facin per millorar una obra, sinó per presentar-la d'una altra manera, i m'agrada com les cordes afegeixen densitat i alhora embolcallen una obra que, ja d'entrada, és complexa.
En qualsevol cas, escolteu Avant que tu t'en ailles interpretada per Nick Spence, Julius Drake, el Piatti Quartet i Tim Gibbs, i gaudiu-la. I, en lloc de recomanar-vos que escolteu el cicle sencer, com faig sempre, us diria que escolteu aquesta mélodie també en la primera versió, per a veu i piano, i ja em direu. Si encara teniu temps i curiositat, teniu tot un cicle, en dues versions, per acabar de descobrir.
Avant que tu ne t’en ailles,
Pâle étoile du matin,
—Mille cailles
Chantent, chantent dans le thym.—
Tourne devers le poète,
Dont les yeux sont pleins d’amour,
—L’alouette
Monte au ciel avec le jour.—
Tourne ton regard que noie
L’aurore dans son azur;
—Quelle joie
Parmi les champs de blé mûr!—
Puis fais luire ma pensée
Là-bas,—bien loin, oh! bien loin!
—La rosée
Gaîment brille sur le foin.—
Dans le doux rêve où s’agite
Ma mie endormie encor …
—Vite, vite,
Car voici le soleil d’or.—
Abans que no te'n vagis,
pàlid estel del matí,
–mil guatlles
canten, canten dins del timó.
Gira't cap al poeta,
que té els ulls plens d'amor,
– l'alosa
s'enlaira al cel a punta de dia.
Gira el teu esguard que ofega
l'aurora en el seu atzur;
– Quina joia
enmig dels camps de blat madur!
I fes lluir el meu pensament
allà, ben lluny! Oh, ben lluny!
– La rosada
brilla alegrement sobre el fenc.
En el dolç somni en què s'agita
la meva estimada, adormida encara...
–De pressa, de pressa,
car heus aquí el sol d'or.
Articles relacionats
A mercè del vent
Andante. Andantino. Adagio. Andante molto moderato. Aquestes són indicacions de tempo usuals a les mélodies de Gabriel Fauré; són cançons lentes, tranquil·les, íntimes. Per això crida l'atenció trobar-se en un recital amb una cançó de Fauré que porta la indicació allegro energico.
La solitud de la flor
Un dia, a la mitja part d'un recital on havíem rigut amb alguns lieder, una amiga va arrufar el nas dient que no li havien agradat i que el sentit de l'humor no s'adeia amb el lied. Abans que jo pogués badar boca una altra amiga va dir: "I tant que s'hi adiu! El lied parla de la vida i plora però també riu, com la vida mateixa!". Jo hagués respost a la meva amiga una cosa similar: que la cançó, o la poesia que és l'inici de tot, és un reflex de la vida. Si encara no n'esteu convençuts, deixeu-me que us expliqui una història abans de presentar-vos la cançó d'avui.
El secret
Aquest blog va començar el febrer de 2012 amb un lied de Schubert (és clar), i després de Strauss, Schumann, Duparc, Mahler i Vaughan Williams, a l'abril vam escoltar Fauré. No he planificat mai els continguts seguint un ordre cronològic o de cap mena, això ho deixo per als cursos; generalment són les cançons les que demanen pas, i aquelles primeres entrades responien sobretot a la crida de cançons tantes vegades escoltades. De Gabriel Fauré n'hem escoltat sis més, i tot preparant aquest article en què n'escoltarem la vuitena m'he adonat que en cap dels [...]
