Tot el món dels dolors

Atles Farnese

La mitologia grega, ho hem comentat alguna vegada, està farcida d'històries esgarrifoses. Les més divulgades corresponen al període olímpic dels déus encapçalats per Zeus, però va haver-hi un període anterior, el dels titans, i una guerra entre totes dues faccions.

Tot va començar quan Zeus es va rebelar contra Cronos. I, malgrat que no estigui entre els meus favorits, haig d'admetre que el déu del llamp tenia els seus motius per enfrontar-se al seu pare, que havia intentat cruspir-se'l només néixer com s'havia cruspit els seus germans. Com és ben sabut, després de deu anys (mesurats en l'escala dels déus, no en la miserable escala humana) i ajudat per altres enemics dels titans, com ara els cíclops, Zeus va guanyar la guerra, es va instal·lar a l'Olimp, i es va venjar adequadament dels seus rivals. A la majoria, entre ells el mateix Cronos, els va enviar al Tàrtar perquè els torturessin eternament –Schiller i Schubert ens ho descriuen a Gruppe aus dem Tartarus–, i amb d'altres s'hi va acarnissar amb una cura especial.

És el cas d'Atlas, el tità més poderós després de Cronos, i segurament el més valent, el més audaç, el més intel·ligent i el que més va importunar Zeus, que el va condemnar a dur eternament sobre les espatlles el pes de la volta del cel. Aquest càstic exemplar s'ha representat nombroses vegades en l'art, i la figura de l'atlant s'ha convertit fins i tot en un element ornamental arquitectònic. Però la representació més valuosa és, segurament, l'Atles Farnesià que il·lustra aquest article; creieu-me que aniria a Nàpols, que és on es conserva, només per veure'l (i ja posats, gaudiria de moltes altres obres d'art). Es tracta d'una rèplica romana del segle II d. C. d'una escultura grega; al desventurat Atles l'aclapara el pes de la volta celeste, que l'obliga a posar un genoll a terra. El que més crida primer la nostra atenció és el gest i el cos tens per l'esforç, però després dirigim la mirada a la preciosa esfera celeste que recull pràcticament totes les constel·lacions descrites per Ptolemeu.

En algun moment de la nostra història, les representacions d'Atles van passar de carregar el pes de la volta del cel a carregar el de la Terra. Potser perquè, un cop assumit que la Terra era una esfera, era l'associació més immediata. O perquè era més fàcil entendre la crueltat del càstig si es pensava en aquella enorme bola, sòlida i pesada, que en tot aquell munt de puntets lluents que ens porta la nit. O perquè hi havia altres llegendes que associaven Atles amb elements terrenals, com ara les muntanyes del nord d'Àfrica; o perquè, fos causa o conseqüència, un atles és un llibre que recull els mapes dels mars i dels continents, no dels planetes i els estels.

I llavors, en els primers anys del segle XIX, Heinrich Heine va fer servir Atles com a metàfora. Sovint diem del poeta que era afeccionat a fer servir hipèrboles com a recurs poètic per parlar de la immensitat del seu dolor; pensem, per exemple, en el taüt enorme amb què acaba el cicle Dichterliebe. Però en el 24è poema de la seva col·lecció Heimkehr, que es convertiria en un dels lieder amb poema de Heine de l'Schwanengesang de Schubert, va anar més enllà i va transformar el món que suporta Atles en un món fet de dolor, del seu dolor, i això fa la imatge de l'Atles encara més terrible. Tots els dolors del món suportats per una sola persona. I us haig de confessar que cada vegada que em trobo amb un Atles, sigui un d'imponent com el de la Punta della Dogana a Venècia (que, de fet, són dos, l'equilibri amb només un devia ser massa inestable) o un atlant discret que guarneix una façana sostenint potser una senzilla cornisa, penso en la imatge de Heine i el lament punyent que tanca el lied de Schubert: Die ganze Welt der Schmerzen muß ich tragen.

Estic segura que molts dels lectors heu escoltat un munt de vegades Der Atlas i que no calen gaires aclariments més. Però sí que us diria, com faig altres vegades que la cançó que us proposo és tan coneguda, que feu l'esforç d'escoltar-la com si fos nova. Que la seguiu paraula per paraula, i, per exemple, pareu molta atenció a les repeticions que Schubert introdueix en el text, en les expressions que emfatitza. O al canvi en l'acompanyament, no només en la línia vocal, que arriba amb la segona estrofa. O a com trenca el penúltim vers del poema. O a com repeteix els dos primers. I com que una cançó magnífica es mereix una interpretació magnífica, la versió que he triat per compartir amb vosaltres és la de Florian Boesch i Malcolm Martineau.

Der Atlas