Ich frage keine Blume,
Ich frage keinen Stern,
Sie können mir alle nicht sagen,
Was ich erführ' so gern.
Ich bin ja auch kein Gärtner,
Die Sterne stehn zu hoch;
Mein Bächlein will ich fragen,
Ob mich mein Herz belog.
O Bächlein meiner Liebe,
Wie bist du heut so stumm!
Will ja nur Eines wissen,
Ein Wörtchen um und um.
Ja, heißt das eine Wörtchen,
Das andre heißet Nein,
Die beiden Wörtchen schließen
Die ganze Welt mir ein.
O Bächlein meiner Liebe,
Was bist du wunderlich!
Will's ja nicht weiter sagen,
Sag', Bächlein, liebt sie mich?
No pregunto a cap flor,
ni tampoc a cap estrella,
perquè no em poden dir,
el que tant m'agradaria saber.
No sóc pas jardiner,
les estrelles són massa amunt;
vull preguntar al meu rierol,
si el meu cor m'enganya.
Oh! Rierol del meu amor,
per què no dius res avui?
Només vull saber una cosa,
un petit mot solament.
Una paraula diu "Sí",
i l'altra diu "No",
però ambdues contenen
tot el món per a mi.
Oh! Rierol amor meu,
que estrany que ets!
No ho diré a ningú però,
digues, ella m'estima?
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Per llegir a l'hivern
L'any 1823 no va ser bo per a Franz Schubert. Sabem que des de les primeres setmanes (és possible que de l'any anterior i tot) estava malalt de gravetat i que va estar ingressat en un hospital per rebre tractament cap a la primavera. De quina era la seva malaltia no se'n parla enlloc però precisament per aquest silenci, per alguns dels símptomes que es descriuen i per comentaris sobre la seva moral (comentaris durs i molt poc empàtics, per cert) tot fa pensar que es tractava d'una malaltia venèria, molt probablement sífilis.
Pluja de llàgrimes
Un noi i una noia seuen a la vora d'un rierol, en silenci. Hi contemplen el seu reflex, amb la lluna i els estels com a testimonis. Quina escena tan idíl·lica, oi? Tot d'una la noia diu: “Sembla que ha de ploure. Me'n vaig a casa!”. Hi ha alguna cosa que no va a l'hora, en aquesta història. Parlem de Tränenregen, un dels lieder de La bella molinera i, com bé sabem, hi ha unes quantes coses que no van a l'hora, en aquest cicle.
El color maligne
Em vaig adonar fa uns dies que des que va començar la temporada no hem escoltat cap lied de Schubert. Ja sabeu que planifico poc, i per això passen coses tan estranyes com que el rei de la casa se n'absenti durant tres mesos. El trobo a faltar, i hi hauria posat remei en qualsevol cas aquesta setmana, però resulta que ja estava previst i anotat a l'agenda. Perquè demà, 19 de novembre, es compleixen cent noranta-dos anys de la seva mort (planifico poc, però planifico), i us volia parlar de La bella molinera, arran de la interpretació que Florian Boesch i Christian Koch van fer-ne [...]
