Acabem el juliol i aquesta tanda de la sèrie Mateix poema, una altra cançó amb un poema que és el mateix, sí, però no. Ara us ho explico.
Potser recordareu que a l'inici de la temporada vaig dedicar tres setmanes seguides a parlar de Tragödie de Robert Schumann amb poemes de Heinrich Heine. Una obra que, com us deia llavors, no sé si és una cançó en tres parts –de la qual només se'n canta una habitualment, estrany–, un minicicle –i les tres cançons tindrien el mateix número de catàleg, també estrany– o què és exactament. Davant la incertesa, m'hi vaig referir com a tríptic, que encaixa amb l'estructura de l'obra i no ens compromet a res.
La part central del tríptic és Es fiel ein Reif in der Frühlingsnacht, i el mateix Heine diu que el poema no és seu sinó que és una cançó tradicional que havia escoltat al Rin. Doncs bé: el poema que us proposo avui és el d'aquesta cançó tradicional. Si repasseu el poema de Heine, veureu que és pràcticament idèntic a les tres primeres estrofes de la cançó tradicional, com si només n'hagués fet un repàs. La cançó tradicional, a més, té una quarta estrofa, la que comença amb el vers “Auf ihrem Grab Blaublümlein blühn”. Així és com comença el tercer poema –i la tercera cançó– de Tragödie, però a partir d'aquest vers Heine s'aparta del text i proposa el seu; ara, original. Tot plegat: el mateix poema, sí, però no.
M'ha semblat interessant que arrodoníssim aquelles entrades de l'octubre tot escoltant la cançó tradicional, que sembla que és una cançó alsaciana compilada el 1807; el text, tot i que també està recollit a Des Knaben Wunderhorn, seria el compilat per Anton Wilhelm von Zuccalmaglio, que és qui recull la quarta estrofa. Els intèrprets són la mezzosoprano Christine Müller i el pianista Götz Payer, i no he sabut trobar l'autor de l'harmonització.
És una història ben trista, però, tot i així, espero que gaudiu de la cançó.
Es fiel ein Reif in der Frühlingsnacht.
Er fiel auf die zarten Blaublümelein,
sie sind verwelket, verdorret.
Ein Knabe hatte ein Mägdlein lieb,
sie flohen gar heimlich von Hause fort,
es wusst’s nicht Vater noch Mutter.
Sie sind gewandert hin und her,
sie haben gehabt weder Glück noch Stern,
sie sind verdorben, gestorben.
Auf ihrem Grab Blaublümlein blühn,
umschlingen sich zart wie sie im Grab,
der Reif sie nicht welket, nicht dorret.
En la nit de primavera caigué la gebrada.
Caigué damunt les delicades flors blaves,
que es marciren i s’assecaren.
Un jove estimava una donzella;
fugiren de casa, d'amagat,
sense que el pare i la mare ho sabessin.
Erraren d’una banda a l’altra,
no tingueren ni sort ni bona estrella,
malaguanyats, moriren.
Sobre la seva tomba floreixen floretes blaves.
que s'abracen tendrament com ells a la tomba,
la gebrada no les marcirà, no les assecarà.
