Richard Strauss va publicar poques col·leccions de cançons que puguem dir-ne cicles. Parlant de memòria i, per tant, sense ser exhaustiva, mencionaria Mädchenblumen, Drei Lieder der Ophelia o Krämerspiegel. Tres obres, per cert, que rarament s'interpreten més enllà d'algunes de les cançons aïllades.
En canvi, hi ha reculls que sense encaixar gaire amb la condició de cicle –d'altra banda, sempre ambígua– s'interpreten sovint complets. Segurament el cas més clar és el de les Quatre últimes cançons, que la tradició les ha establert inequívocament com a cicle.
Un altre cas és el de l'op. 27, titulat simplement Vier Lieder, les quatre cançons que Strauss va regalar el 10 de setembre de 1894, el dia del seu casament, a la seva dona, la soprano Paulina de Ahna. Totes quatre, preses per separat, es troben entre el bo i millor del compositor i s'han fet justament conegudes. Parlem de Morgen, que si féssim una enquesta entre els aficionats apareixeria molt, molt amunt en la llista de preferides, i de Cäcilie, Ruhe, meine Seele i Heimliche Aufforderung. Segurament perquè tant els intèrprets com el públic se les estimen molt, no és estrany que es facin juntes en un recital, com si fossin un cicle.
Aquí, a Liederabend, teníem pendent escoltar-ne la tercera, Heimliche Aufforderung [Exhortació secreta], que serà la cançó de la setmana. El poema i la cançó parlen de la complicitat de dos amants enmig d'una festa animada. La gent els separa, però només els cal mirar-se per saber que estan junts; es fan l'ullet i alcen la seva copa. En algun moment de la vetllada s'esquitllaran dels salons i es trobaran al jardí, per estar sols i estimar-se.
La música de Strauss ens parla, a la primera part, de l'anticipació de la trobada a soles, mentre la gent els envolta aliena a les seves mirades, amb quatre estrofes emmarcades per la copa que s'alça amb alegria reflectint els llums de la festa (“hebe die funkelnde Schale” a la primera, “hebe die blinkende Schale” a la quarta); quan la veu poètica convida l'amant a la cita al jardí, la música es torna íntima i tendra, fins arribar als exultants dos versos finals, el clímax de la cançó.
El nom de l'autor dels versos, John Henry Mackay, no sona gaire alemany, oi? Era fill d'un escocès i una alemanya, i va néixer a Escòcia el 1864, el mateix any que Strauss. Quan el nen tenia un any i mig, el pare va morir, i la mare se'n va tornar a Alemanya, on va criar el fill. La situació acomodada de la família va permetre que el noi, arribat a adult, no hagués d'amoïnar-se per treballar per viure i pogués dedicar-se exclusivament a escriure.
El poema de Heimliche Aufforderung, així com el de Morgen, es van publicar el 1890 dins del recull Das starke Jahr, el tercer llibre de poesia de Mackay, i Strauss hi va posar música a tots dos en dies consecutius el maig de 1894. Va ser en aquells anys que el poeta i el compositor es van conèixer i van fer amistat, tots dos interessats per les teories del filòsof Max Stirner sobre l'anarquisme egoista. Durant un temps aquest va ser el tema de treball principal de Mackay, però a partir de la mort de la mare el 1902 va dedicar les seves energies a una qüestió molt més personal i arriscada: la reivindicació de l'homosexualitat, el que ell anomenava namelose Liebe [amor sense nom] com una opció legítima.
Ho va fer des de l'anonimat, i avui dia ens pot semblar un contrasentit, però els temps no permetien gaire més; l'amenaça de la presó –amb el cas terrible d'Oscar Wilde ben present– era constant. Amb el pseudònim Sagitta, Mackay va publicar clandestinament i arriscant-se molt una col·lecció de llibres que defensava obertament el que en les seves publicacions anteriors, com els poemes de Heimliche Aufforderung i Morgen, havia dissimulat. Lamentablement, les seves reivindicacions anaven més enllà de les relacions lliures entre adults i tenien un vessant fosc: les relacions amb adolescents.
Aquí podríem entrar de nou en la qüestió de si es pot separar la vida i l'obra d'un artista, però m'estimo més quedar-me, directament, amb la cançó. Heimliche Aufforderung és un d'aquells lieder de Strauss que, per més que moltes dones el cantin molt bé, m'encaixen més cantades per una veu masculina. La del gran Fritz Wunderlich, per exemple, que la va enregistrar el novembre de 1962 amb el pianista Rolf Reinhardt als estudis de l'emissora pública del sud-oest d'Alemanya, la SWR; aquesta és la versió que escoltarem aquesta setmana. El tenor va tornar a enregistrar la cançó unes setmanes més tard, al desembre; aquesta vegada va ser en la versió orquestral que n'havia fet Robert Heger el 1929 amb el vist-i-plau de Strauss. Poc després, a primers del 1963, el tenor començaria la seva relació professional amb el pianista Hubert Giesen, que significaria la seva consagració definitiva com a liederista.
Demà, dijous 17 de setembre, farà seixanta anys de la mort de Fritz Wunderlich, uns dies abans de fer els trenta-sis. Com cada any, a Liederabend el recordem i li agraïm tanta música meravellosa.
Auf, hebe die funkelnde Schale
empor zum Mund,
Und trinke beim Freudenmahle
dein Herz gesund.
Und wenn du sie hebst, so winke
mir heimlich zu,
Dann lächle ich, und dann trinke
ich still wie du...
Und still gleich mir betrachte
um uns das Heer
Der trunknen Schwätzer—verachte
sie nicht zu sehr.
Nein, hebe die blinkende Schale,
gefüllt mit Wein,
Und laß beim lärmenden Mahle
sie glücklich sein.
Doch hast du das Mahl genossen,
den Durst gestillt,
Dann verlasse der lauten Genossen
festfreudiges Bild,
Und wandle hinaus in den Garten
zum Rosenstrauch,—
Dort will ich dich dann erwarten
nach altem Brauch,
Und will an die Brust dir sinken
eh’ du’s gehofft,
Und deine Küsse trinken,
wie ehmals oft,
Und flechten in deine Haare
der Rose Pracht—
O komm, du wunderbare,
ersehnte Nacht!
Amunt, aixeca la copa escumejant
fins a la boca
i beu en aquest àpat festiu
per guarir el teu cor.
I quan l’aixequis, fes-me l’ullet,
secretament,
llavors jo somriuré i beuré
silenciosament com tu....
I en silenci, com jo, esguarda
la munió al nostre entorn
de garlaires ebris,
sense gaire atenció.
No, aixeca la copa resplendent,
plena de vi,
i deixa’ls ser feliços
en l’àpat sorollós.
Però quan hagis gaudit del menjar
i sadollat la teva set,
aleshores deixa l’alegre festa
dels companys baladrers
i surt a fora, al jardí,
al roserar,
allà t’esperaré segons
teníem per costum,
i abans que t’ho esperis,
m’endinsaré al teu pit,
i beuré les teves besades,
com sovint en altres temps,
i entrellaçaré als teus cabells
l’esplendor de les roses.
Oh vine, tu, meravellosa,
anhelada nit!
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Febre tardoral
Benvolguts, aquests dies faig vacances, per això us envio una postal musical, vinculada no a un lloc sinó a una veu, la de Fritz Wunderlich. Ahir feia cinquanta-vuit anys de la mort del tenor als trenta-cinc, i la setmana vinent en farà noranta-quatre del naixement. Com cada any, a Liederabend ens aturem per recordar-lo i agrair-li la música.
Els veïns
An die Laute [Al llaüt] conté tots els ingredients d'una serenata: una nit de lluna, tèbia i perfumada; una dona a la seva cambra, i un home al peu de la finestra que li vol traslladar el seu amor. Però al poema, l'home no s'adreça a la dona, sinó al seu llaüt. El llaüt és el vehicle del missatge amorós, ha de ser persuasiu… i discret. La música ha d'arribar-li a ella, i només a ella; els veïns [...]
Pregària del vespre
Com us deia la setmana passada, faig vacances; per això rebeu una segona postal que, en aquesta ocasió, ens porta la veu de Fritz Wunderlich. Fa uns dies va ser l'aniversari de la seva mort, en feia cinquanta-sis anys, i dilluns va fer noranta-dos anys del seu naixement; com cada any, voldria fer-li un petit homenatge.
