
Sense que m'ho hagi proposat, en aquest inici de temporada hem tingut unes quantes obres primerenques escrites per compositors adolescents: Die Nacht d'Hugo Wolf, Chanson d'automne de Reynaldo Hahn i Night de George Crumb. Aquesta setmana continuem en aquesta línia, amb una cançó composta als catorze anys per Benjamin Britten.
El pare de Britten era indiferent a la música, mentre que la mare hi era molt aficionada i oferia regularment a amics i coneguts vetllades musicals a casa, a Lowestoft (Suffolk). Dels quatre fills que havia tingut només el petit, Benjamin, compartia el seu amor per la música i aviat va començar-ne els estudis: de piano, als set anys, i de viola, als deu. Va ser la professora de viola, Audrey Alston, amiga de la família i intèrpret professional de soltera, qui va posar el nen en contacte amb la música simfònica en portar-lo el 1924 a un concert del Norfolk and Norwich Festival dirigit pel compositor Franck Bridge, una de les figures més rellevants de la música anglesa del moment. Fins llavors, el nen devia haver escoltat poca música que no fos de cambra, perquè el pare no volia de cap manera que a casa seva entrés un gramòfon o una ràdio.
Benjamin va quedar captivat per aquell concert, i Alston el va animar a compondre. Tres anys després, a la següent edició del festival, la violista va voler que Bridge, amb qui tenia amistat, conegués el seu alumne i les seves primeres obres. D'aquell encontre en va sortir Benjamin Britten convertit en alumne de Franck Bridge; un cop a la setmana, el nen anava a Londres a rebre'n les classes.
L'estiu del 1928, durant les vacances d'aquell primer curs amb Bridge, Britten va compondre una obra com a regal d'aniversari de noces dels pares: Quatre chansons françaises. És a dir, el nen havia compost el primer cicle –havia escrit algunes cançons aïllades anteriorment–, i no l'havia compost en la seva llengua, sinó que havia triat poemes en francès, una llengua que estudiava a l'escola. I encara més, no eren cançons per a veu i piano, sinó que eren cançons per a veu i orquestra. Els pares devien quedar ben astorats pel regal, una música d'una solidesa sorprenent.
L'obra va quedar en l'entorn privat i va romandre inèdita fins que es va estrenar el 1980, poc més de tres anys després de la mort del compositor. La soprano Heather Harper, l'English Chamber Orchestra i el director Steuart Bedford van oferir-ne primer una interpretació a la ràdio al març, i al juny van presentar-la en un concert del Festival d'Aldeburgh. Les Quatre chansons françaises es van publicar dos anys després.
De les quatre cançons franceses de Britten, dues tenien poema de Victor Hugo i dues de Paul Verlaine. L'última és Chanson d'automne, amb aquest poema de Verlaine que hem escoltat recentment en dues ocasions: en la versió de Hahn i, una mica abans, en la de Rita Strohl. Tenia reservada la versió de Britten per tancar aquesta minisèrie –si més no, de moment–, i us convido a escoltar-la interpretada per Ian Bostridge i la Britten Sinfonia, dirigits per Daniel Harding.
Les sanglots longs
Des violons
De l'automne
Blessent mon cœur
D'une langueur
Monotone.
Tout suffocant
Et blême, quand
Sonne l'heure,
Je me souviens
Des jours anciens
Et je pleure;
Et je m'en vais
Au vent mauvais
Qui m'emporte
Deçà, delà,
Pareil à la
Feuille morte.
Els perllongats sanglots
dels violins
de la tardor
fereixen el meu cor
amb una llangor
monòtona.
Sufocant
i esblaimat, quan
toca l’hora,
recordo
els meus vells dies
i ploro,
i me’n vaig
en el vent malèvol
que se m’emporta
ençà i enllà
com si fos
una fulla morta.
(traducció de Salvador Pila)













