En aquests anys, Wagner va conèixer personalment una de les majors glòries de la literatura alemanya de tots els temps, el poeta Heinrich Heine. La influència de Heine va ser decisiva en les primeres òperes autènticament wagnerianes, L'holandès errant i Tannhäuser. Heine, també és l'autor del text al qual Wagner anava a posar música. Ens referim a Die Grenadiere (Els granaders), que forma part d'aquesta prodigiosa col·lecció de poemes titulada Buch der Lieder (Llibre de cançons), que els amants del Lied saben que tant havia de significar per a Robert Schumann.
Wagner, no va posar música a l'original alemany de Heine, sinó a una traducció francesa de François Adolphe Loeve-Veimar. La història que Heine i Wagner ens expliquen és la de dos granaders de les tropes napoleòniques que tornen a casa després d'estar anys presoners a Rússia. En arribar a Alemanya s'assabenten de la notícia, Napoleó ha estat derrotat. Les diferents reaccions de cada un d'ells ens ofereixen un poema molt dramàtic, molt ben desenvolupat per Wagner.
Longtemps captifs chez le Russe lointain,
Deux grenadiers retournaient vers la France;
Déjà leurs pieds touchent le sol germain;
Mais on leur dit: Pour vous plus d'espérance;
L'Europe a triomphé, vos braves ont vécu!
C'en est fait de la France, et de la grande armée!
Et rendant son épée,
l'Empereur est captif et vaincu!
Ils ont frémi; chacun d'eux sent tomber
des pleurs brülants sur sa mâle figure.
"Je suis bien mal" ... dit l'un, "je vois couler
des flots de sang de ma vieille blessure!"
"Tout est fini," dit l'autre, "ô, je voudrais mourir!
Mais au pays mes fils m'attendent, et leur mère,
qui mourrait de misère!
J'entends leur voix plaintive; il faut vivre et souffrir!"
"Femmes, enfants, que m'importe!
Mon coeur par un seul voeu tient encore à la terre.
Ils mendieront s'ils ont faim,
l'Empereur, il est captif, mon Empereur! ...
Ô frère, écoute-moi, ... je meurs! Aux rives que j'aimais,
rends du moins mon cadavre, et du fer de ta lance,
au soldat de la France
creuse un funèbre lit sous le soleil français!
Fixe à mon sein glacé par le trépas
la croix d'honneur que mon sang a gagnée;
dans le cerceuil couche-moi l'arme au bras,
mets sous ma main la garde d'une épée;
de là je prêterai l'oreille au moindre bruit,
jusqu'au jour, où, tonnant sur la terre ébranlée,
l'écho de la mêlée
m'appellera du fond de l'éternelle nuit!
Peut-être bien qu'en ce choc meurtrier,
sous la mitraille et les feux de la bombe,
mon Empereur poussera son coursier
vers le gazon qui couvrira ma tombe.
Alors je sortirai du cerceuil, tout armé;
et sous les plis sacrés du drapeau tricolore,
j'irai défendre encore
la France et l'Empereur, l'Empereur bien aimé."
Llarg temps captius a la llunyana Rússia,
Dos granaders tornaven a França;
Ja els seus peus toquen terra alemanya;
Però els diuen: no hi ha esperança per a vosaltres
Europa ha triomfat, vosaltres braus heu viscut!
França està acabada , així com el gran exèrcit!
I lliurant la seva espasa,
L'Emperador està captiu i vençut!
Van tremolar; senten caure
Ardents llàgrimes sobre el seu rostre viril.
«Estic molt malament» ... diu un, «veig brollar
Onades de sang de la meva vella ferida!»
«Tot s'ha acabat», diu l'altre, «oh, voldria morir!
Però a casa els meus fills m'esperen, i la seva mare,
que moriria de misèria!
Sento la seva veu adolorida; Cal és viure i patir!»
«Dones, nens, què m'importa! El meu cor
Per un sol vot s'aferra encara a la terra.
Pidolaran si tenen gana, l'Emperador,
Està captiu, el meu Emperador! ... Oh germà, escolta ... jo moro!
A les ribes que jo estimava,
porta el meu cadàver, i amb el ferro de la teva llança,
Al soldat de França
Cava un fúnebre llit sota el sol francès!
Posa en el meu pit gelat pel trànsit
La creu d'honor que la meva sang ha guanyat;
En el fèretre ajeu amb l'arma al braç,
Posa sota la meva mà la guarnició d'una espasa;
Des d'aquí escoltaré el menor soroll,
Fins al dia en què, retrunyint a la terra estremida,
El ressò de la batalla
Em cridarà des del fons de l'eterna nit!
Bé podria ser que en aquest xoc mortífer,
Sota la metralla i els focs de la bomba,
El meu Emperador portarà al seu cavall
Cap a l'herba que cobrirà la meva tomba.
Llavors sortiré del taüt, tot armat ;
I sota els plecs sagrats de la bandera tricolor,
Aniré a defensar novament
A França i l'Emperador, l'Emperador estimat»
L'encert d'aquest Lied és que Wagner el porta al seu terreny, el teatral, aconseguint una peça directa que capta l'interès de l'oient des del principi. Interès, que no va aconseguir en els parisencs que havien sentit encara molt a prop la Revolució de 1830 amb aquests compassos finals de La Marsellesa.
Uns mesos més tard, el 1840, Robert Schumann va posar en música l'original de Heine en alemany i va decidir finalitzar també amb La Marsellesa. Wagner, en assabentar-se, li va escriure aquestes iròniques línies: "He sentit que vostè ha composat Els Granaders de Heine, i ha utilitzat la Marsellesa al final. L'hivern passat, jo també el vaig compondre i vaig utilitzar La Marsellesa al final! Això ha de significar alguna cosa! He compost els meus granaders sobre una traducció francesa, que vaig llegir a Heine i amb la qual estava satisfet. S’ha cantat aquí i enllà i m'han concedit l'Ordre de la Legió d'Honor i una pensió anual de vint mil francs a càrrec de la caixa privada de Lluís Felip". Tots sabem que Wagner va abandonar París sense diners i sense cap èxit artístic. Wagner s'oblidaria del mon del Lied, era el torn de l'òpera.