Reflections - Ethel Porter Bailey
Reflexions - E. Porter Bailey
 
Continuem amb l'entrada sobre Frauenliebe und -leben que vam començar la setmana passada. Llavors vam parlar de la polèmica que hi va haver farà cosa de quaranta anys, perquè el cicle es considerava denigrant per a les dones. Vam parlar també del poeta, Adalbert von Chamisso, i vam veure com en realitat va fer un plantejament modern del personatge, i ara hauríem de parlar de l'obra de Schumann.

Adalbert von Chamisso va escriure els seus nou poemes el 1830; el 1836, Carl Loewe va escriure'n el primer cicle de cançons i el 1840 va ser el torn de Schumann, que ho va fer entre l'11 i el 12 de juliol. Així com es diu que el cicle de Loewe fa una lectura superficial dels poemes, sobre la versió de Schumann se n'ha parlat molt i n'hi ha diverses teories.

En aquelles dates de juliol 1840 Robert i Clara ja sabien que faltava poc perquè el tribunal decidís sobre el seu matrimoni. En qualsevol cas, només faltaven uns mesos perquè Clara fos major d'edat i llavors ja no li caldria el permís del seu pare o del tribunal per casar-se. Semblava que ho tenien tot de cara per fi. Podem pensar llavors que Schumann identificava la protagonista del cicle amb Clara? Amb una noia de vint anys que era concertista professional d'èxit des dels onze, que l'havia acceptat com a promés als setze i havia denunciat el seu pare per poder-se casar? Amb la filla d'una dona que s'havia divorciat del seu marit i s'havia tornat a casar? No sembla tan evident, oi?

Pel que es desprèn de les seves cartes, tot i la proximitat del casament Schumann continuava sentint-se insegur, de vegades dubtava i es preguntava si era prou bo per a Clara. Era ell mateix qui s'identificava amb la protagonista? Ell, amb un cert prestigi com a compositor en aquella època però ni de lluny tan cèlebre com Clara? Un home que en aquella època ja havia patit fortes depressions?

O projectava la seva idea preconcebuda, de tots dos i de la societat en general, del matrimoni? O, senzillament, anticipava la felicitat pel seu casament escrivint sobre una parella casada? Si una cosa sembla clara és que Schumann, expert en literatura, no es quedava en una lectura superficial de les obres que triava. Una altra cosa sobre la que hi ha pocs dubtes és el punt de vista temporal del compositor: el seu cicle només té vuit cançons, no va incloure-hi el novè, en el qual la dona s'adreça a la seva neta que està a punt de casar-se. El cicle de Chamisso mira cap el passat i el de Schumann mira cap el futur.

Avui us proposo d'escoltar el segon lied del cicle, Er, der Herrlichste von allen (Ell, de tots el més magnífic). Si us sembla que la noia es fa massa petita davant la grandesa del seu estimat, feu un repàs a aquestes cançons de Liszt i Petrarca o Britten i Michelangelo... La setmana passada escoltàvem Kathleen Ferrier i John Newmark, aquesta setmana escoltem la preciosa versió de Elisabeth Grümmer i Aribert Reimann.

Sobre Frauenliebe und -leben de Schumann hi ha moltes preguntes i, almenys per la meva part, no gaire respostes. Només una, potser. El 26 de febrer de 1854, Robert, molt malalt, va intentar suïcidar-se. Aquell mateix dia Clara va escriure al seu diari que Robert li havia dit: “ah, Clara, no sóc digne del teu amor” (“ach, Clara, ich bin deiner Liebe nicht wert”).
 
Er, der Herrlichste von allen 
 

Er, der Herrlichste von allen,
Wie so milde, wie so gut!
Holde Lippen, klares Auge,
Heller Sinn und fester Mut.

So wie dort in blauer Tiefe,
Hell und herrlich, jener Stern,
Also er an meinem Himmel,
Hell und herrlich, hehr und fern.

Wandle, wandle deine Bahnen;
Nur betrachten deinen Schein,
Nur in Demut ihn betrachten,
Selig nur und traurig sein!

Höre nicht mein stilles Beten,
Deinem Glücke nur geweiht;
Darfst mich niedre Magd nicht kennen,
Hoher Stern der Herrlichkeit!

Nur die Würdigste von allen
Darf beglücken deine Wahl,
Und ich will die Hohe segnen,
Viele tausendmal.

Will mich freuen dann und weinen,
Selig, selig bin ich dann;
Sollte mir das Herz auch brechen,
Brich, o Herz, was liegt daran?

Ell, de tots el més magnífic,
que n'és de dolç i benigne!
Llavis propicis, ull clar,
seny lúcid i ferm coratge.

Com en les blaves fondàries,
clar i superb, aquell estel,
així ell, en el meu cel,
clar i superb, alt i distant.

Segueix, segueix la teva òrbita,
tan sols mirar el teu esclat,
tan sols mirar-lo submisa,
tan sols benaurada, i trista!

Consagrat a ta ventura,
ignora el meu prec callat,
sense esment de mi, tan baixa,
tu, alta estrella de la glòria!

Sols la més digna de totes
faràs feliç en triar-la,
i l'excelsa haig de lloar
amb molts milers de lloances!

Me n'haig d'alegrar, i plorar,
feliç, feliç aleshores;
encara que el cor se'm trenqui,
trenca't cor, que tant se val.

 

(traducció de Feliu Formosa)