El grill - P. Bonnard (il·lustració per a Histoires naturelles)
El 1896, Jules Renard va publicar Histoires naturelles, un llibre de narracions que tenien animals per protagonistes: galllines, galls, ànecs, galls d'indi, pintades, coloms, paons, cignes, gossos, gats, vaques... una llista immensa. El llibre (i el llistat d'animals) es va anar ampliant en diferents edicions fins a l'última de 1909; Renard va morir l'any següent. El primer relat s'anomena Le chasseur d'images (El caçador d'imatges) i explica com algú surt de casa seva disposat a observar tot el que trobi al seu camí durant el dia: “les yeux servent de filets où les images s'emprisonnent d'elles-mêmes” (els ulls fan de xarxes on les imatges hi queden atrapades). Quan torna a casa al vespre, abans d'anar a dormir, repassa aquestes imatges. Tot seguit comencem a llegir les descripcions de les imatges, cadascuna una narració; la majoria són breus, algunes només ocupen una línia. Tot plegat és una descripció de la natura, una mirada aguda i divertida; no he llegit totes les històries però pel poc que conec és una obra encantadora. No em resisteixo a copiar aquí el text de "La papallona": “Ce billet doux plié en deux cherche une adresse de fleur” (Aquesta carteta d'amor plegada en dos cerca una adreça de flor).
Maurice Ravel va triar cinc d'aquests textos per a les seves Histoires naturelles, estrenades el 1907; els cinc animals que es van convertir en cançó van ser el paó, el grill, el cigne, el blauet i la pintada. Cinc aus i un insecte que forma part de la nostra llista de cuques. No he pogut contrastar aquesta dada i potser algú de vosaltres ens ho podrà aclarir, però sembla ser que a Renard no li agradava la música i no li va fer gaire gràcia veure els seus relats convertits en cançons.
El que sí està ben documentat és la reacció dels crítis musicals, entre desconcertada i irada, després de les estrenes de les cançons. Els detractors van dir que allò era més propi d'un cafè teatre que d'una sala de concerts, entre d'altres coses perquè Ravel havia tingut la gosadia de fer que la cantant no pronunciés les -e finals de paraula, com es fa a la llengua parlada; els partidaris, un cop refet de la sorpresa, van destacar el talent de Ravel com a narrador. Precisament això darrer és el que més m'agrada d'aquestes cançons: no em fa la sensació que la intenció de Ravel sigui fer humor, el que fa és narrar molt seriosament una història que és humorística. No m'estic explicant gaire bé...
Parem atenció primer al text de la nostra cançó, que descriu els moviments d'un grill. Ho fa de tal manera que nosaltres ens imaginem que és una persona meticulosa que es prepara per anar a dormir: revisa que tot estigui en ordre a fora, tanca la porta amb clau, dona corda al rellotge i busca un lloc al qual no el destorbi cap soroll. Passem ara a la música. Les frases del cantant són curtes, narra més que canta; el piano ens va indicant els diferents sorolls que fa el grill, hi ha un silenci sobtat i després una llarga frase que tanca la cançó, quan el grill ja és a dormir. Si sentim la cançó sense saber què diu no sentim necessàriament una cançó divertida. Però ho és. El baríton Pierre Bernac, al seu llibre “The Interpretation of French Song”, diu que les indicacions de temps s'han de seguir fidelment, sense cap alteració; tot ha de ser tan precís que ha de semblar que el cantant estigui improvisant. No és això el que diuen sempre els actors que fan monòlegs, que tot ha d'estar perfectament mesurat perquè sembli que que s'ho estan inventant en aquell moment?
Espero que gaudiu de Le grillon i que us animeu a escoltar la resta de les Histoires naturelles; us deixo la versió del baríton Stéphane Degout acompanyat al piano per Hélène Lucas.
Maurice Ravel va triar cinc d'aquests textos per a les seves Histoires naturelles, estrenades el 1907; els cinc animals que es van convertir en cançó van ser el paó, el grill, el cigne, el blauet i la pintada. Cinc aus i un insecte que forma part de la nostra llista de cuques. No he pogut contrastar aquesta dada i potser algú de vosaltres ens ho podrà aclarir, però sembla ser que a Renard no li agradava la música i no li va fer gaire gràcia veure els seus relats convertits en cançons.
El que sí està ben documentat és la reacció dels crítis musicals, entre desconcertada i irada, després de les estrenes de les cançons. Els detractors van dir que allò era més propi d'un cafè teatre que d'una sala de concerts, entre d'altres coses perquè Ravel havia tingut la gosadia de fer que la cantant no pronunciés les -e finals de paraula, com es fa a la llengua parlada; els partidaris, un cop refet de la sorpresa, van destacar el talent de Ravel com a narrador. Precisament això darrer és el que més m'agrada d'aquestes cançons: no em fa la sensació que la intenció de Ravel sigui fer humor, el que fa és narrar molt seriosament una història que és humorística. No m'estic explicant gaire bé...
Parem atenció primer al text de la nostra cançó, que descriu els moviments d'un grill. Ho fa de tal manera que nosaltres ens imaginem que és una persona meticulosa que es prepara per anar a dormir: revisa que tot estigui en ordre a fora, tanca la porta amb clau, dona corda al rellotge i busca un lloc al qual no el destorbi cap soroll. Passem ara a la música. Les frases del cantant són curtes, narra més que canta; el piano ens va indicant els diferents sorolls que fa el grill, hi ha un silenci sobtat i després una llarga frase que tanca la cançó, quan el grill ja és a dormir. Si sentim la cançó sense saber què diu no sentim necessàriament una cançó divertida. Però ho és. El baríton Pierre Bernac, al seu llibre “The Interpretation of French Song”, diu que les indicacions de temps s'han de seguir fidelment, sense cap alteració; tot ha de ser tan precís que ha de semblar que el cantant estigui improvisant. No és això el que diuen sempre els actors que fan monòlegs, que tot ha d'estar perfectament mesurat perquè sembli que que s'ho estan inventant en aquell moment?
Espero que gaudiu de Le grillon i que us animeu a escoltar la resta de les Histoires naturelles; us deixo la versió del baríton Stéphane Degout acompanyat al piano per Hélène Lucas.
Le grillon
C’est l’heure où, las d’errer, l’insecte nègre revient de promenade et répare avec soin le désordre de son domaine.
D’abord il ratisse ses étroites allées de sable.
Il fait du bran de scie qu’il écarte au seuil de sa retraite.
Il lime la racine de cette grande herbe propre à le harceler.
Il se repose.
Puis il remonte sa minuscule montre.
A-t-il fini ? Est-elle cassée ? Il se repose encore un peu.
Il rentre chez lui et ferme sa porte.
Longtemps il tourne sa clé dans la serrure délicate.
Et il écoute :
Point d’alarme dehors.
Mais il ne se trouve pas en sûreté.
Et comme par une chaînette dont la poulie grince, il descend jusqu’au fond de la terre.
On n’entend plus rien.
Dans la campagne muette, les peupliers se dressent comme des doigts en l’air et désignent la lune.
D’abord il ratisse ses étroites allées de sable.
Il fait du bran de scie qu’il écarte au seuil de sa retraite.
Il lime la racine de cette grande herbe propre à le harceler.
Il se repose.
Puis il remonte sa minuscule montre.
A-t-il fini ? Est-elle cassée ? Il se repose encore un peu.
Il rentre chez lui et ferme sa porte.
Longtemps il tourne sa clé dans la serrure délicate.
Et il écoute :
Point d’alarme dehors.
Mais il ne se trouve pas en sûreté.
Et comme par une chaînette dont la poulie grince, il descend jusqu’au fond de la terre.
On n’entend plus rien.
Dans la campagne muette, les peupliers se dressent comme des doigts en l’air et désignent la lune.
És l'hora que, cansat d'errar, l'insecte negre torna de passeig i endreça amb cura el desordre del seu terreny.
Primer rastella els seus estrets camins de sorra.
Fa serradures i les escampa al llindar de casa seva.
Llima l'arrel d'aquesta gran herba que el destorba.
Descansa.
Després dóna corda al seu minúscul rellotge.
Ha acabat? Està fet malbé? Descansa una mica més.
Entra a casa seva i tanca la porta.
Dóna moltes voltes a la seva clau dins del pany delicat.
I escolta:
Tot està tranquil a fora.
Però no se sent tranquil.
I com per una cadeneta que la seva corriola grinyola, baixa fins al fons de la terra.
Ja no se sent res.
Al camp emmudit, els pollancres s'alcen com dits en l'aire i assenyalen la lluna.
Primer rastella els seus estrets camins de sorra.
Fa serradures i les escampa al llindar de casa seva.
Llima l'arrel d'aquesta gran herba que el destorba.
Descansa.
Després dóna corda al seu minúscul rellotge.
Ha acabat? Està fet malbé? Descansa una mica més.
Entra a casa seva i tanca la porta.
Dóna moltes voltes a la seva clau dins del pany delicat.
I escolta:
Tot està tranquil a fora.
Però no se sent tranquil.
I com per una cadeneta que la seva corriola grinyola, baixa fins al fons de la terra.
Ja no se sent res.
Al camp emmudit, els pollancres s'alcen com dits en l'aire i assenyalen la lluna.