Els petons són més dolços que la mel

 

L'amic de les abelles - Hans Thoma

 

M'agraden les abelles. Potser perquè són tan feineres i organitzades, potser perquè els ruscos són ordre i bellesa, o perquè mai no hi he tingut un encontre desagradable, o perquè vaig mirar massa la televisió quan era petita. No podia faltar una abella a la llista de cançons amb cuques i encara menys podia faltar una cançó tan bonica com Der Knabe und das Immlein, d'Eduard Mörike, un poeta del qual ja hem parlat algun cop perquè m'agraden molt les cançons que Hugo Wolf, que tant se l'estimava, va fer amb els seus poemes.

Der Knabe und das Immlein és el segon lied de la llarga col·lecció de cinquanta-tres Mörike Lieder. Wolf la va compondre el 22 de febrer de 1888 i tan bon punt la va acabar va escriure a un amic explicant-li entusiasmat que havia fet una nova cançó "divina" (o potser "digna dels deus" o "sublim", no sé ben bé com hauríem de traduir aquest "göttlich" aquí) i "meravellosa"; exactament, va dir: "Ein Götterlied sag'ich Ihnen! ganz göttlich wunderbar! Bei Gott". Fa goig de veure Wolf tan content amb la seva música. Però la cosa no va acabar aquí aquell 22 de febrer: més tard va escriure a un altre amic explicant-li que havia compost una segona cançó i afegia que potser encara en faria una altra. I, efectivament, així va ser. Quin gran dia va tenir Wolf!

Der Knabe und das Immlein és, com diu el nom, un diàleg entre un noi i una abelleta, un d'aquests petits contes encantadors que escrivia Mörike (amb diverses lectures, com sol passar amb els contes). El noi és innocent i està enamorat; l'abella és més aviat mofeta i s'ho passa d'allò més bé burxant el noi. El nexe entre tots dos personatges és la noia de la qual està enamorat el noi, per a ell és inaccessible i l'abella va i ve quan vol a casa seva... Sort que el noi reacciona a l'últim moment: els petons i les abraçades són més dolços que la mel!

El poema té set estrofes. A les dues primeres hi sentim la veu d'un narrador, que ens situa en un entorn rural on sentim l'abelleta feinejant; a la tercera i la setena estrofa parla el noi i a la resta parla l'abella. Musicalment parlant no hi ha pèrdua. Les dues primeres estrofes queden ben caracteritzades per una mateixa melodia; cap al final de la segona Wolf porta la nostra atenció cap a l'abella destacant el verb "summt" (brunzeja), que sona realment com un brunzit, i amb els aguts trinats de la mà dreta del piano. A partir d'aquí, cada cop que parli l'abelleta sentirem també els trinats, per això us deia que no ens podem perdre seguint la cançó. Però hi ha altres trets que identifiquen el noi i l'abella: el noi canta amb notes més greus i més llargues mentre que l'abella ho fa amb notes més agudes i més curtes; a més, les seves frases estan indicades com a una més mica més mogudes a la partitura, això fa que tinguem aquesta sensació de veure-la contínuament en moviment.

La música de Wolf reforça aquest aire de conte que déiem abans i et fa dibuixar un somriure. En un final preciós sentim la veu apassionada d'aquest nano que, davant la impertinència de l'abelleta, sembla disposat a passar a l'acció. Com fan tant sovint els compositors quan apareix aquest mot, Wolf fa encara més dolç el "süßer" del darrer vers, indicant-lo en pianissimo i allargant molt la primera síl·laba respecte les seves veïnes, i emfatitza de manera similar la paraula "Liebliecher" (una altra forma de dir "més dolç"). Finalment, repeteix aquest darrer vers però en forte i tanca la cançó amb un postludi de quatre compassos; fixeu-vos en les indicacions de caràcter que dóna Wolf en aquesta darrera frase: entregat i apassionat, i calmat i molt dolç cap al final.

La setmana passada us deia que m'havia costat de fer la tria de la versió de Die Mainacht per compartir. Aquest cop la versió ja estava triada quan vaig publicar la llista ara fa gairebé un any, és la de Simon Keenlyside (aprofito per enviar-li els meus millors desitjos; espero que es recuperi ben aviat). Amb aquesta tindrem que de les quatre cançons amb poema de Mörike que hem escoltat fins ara tres les haurà cantat Keenlyside; ja us imaginareu que no és una casualitat, parlem d'un cantant que té molta afinitat amb Wolf (de fet, la quarta cançó la va suggerir ell) i l'inclou sovint als seus programes, sobretot les cançons de Mörike i Goethe. I com que cantar-lo, el canta molt però d'enregistrar-lo, l'enregistra molt poc, no és qüestió de deixar-ho passar. Aquí el tenim cantant Der Knabe und das Immlein, acompanyat com gairebé sempre per Malcolm Martineau.