Schubert al piano - G. Klimt
"Un curs de què?" Aquesta era, invariablement, la pregunta que em feien coneguts i amics no melòmans fa uns mesos quan els explicava que estava impartint un curs de lied. Així que, sent conscient que el lied és l'aneguet lleig de la música clàssica i la lírica i que per a molts melòmans és una insignificància, vaig haver d'assumir que pels no aficionats no existeix. I com pots decidir si t'agrada o no una cosa que no existeix?
Una mica per això, una mica per la insistència dels amics, una mica per tornar al lied una mínima part del que em dóna i confesso que després de resistir-m'hi força, aquí estem. Amb idees, amb il·lusió i esperant la vostra companyia. Hi tenim cabuda tots: els que en sabem, els que no en sabem, els que ens agrada el lied, els que no (per provar-ho que no quedi), els assidus, els passavolants, com l'anunci de Coca-Cola, recordeu?
Tindrem temps per desenvolupar totes aquestes idees que bullen, però avui vull començar, de la mà de Schubert i amb la veu de Bernarda Fink, donant les gràcies.
Benvinguts!
An die Musik, D. 547
Du holde Kunst, in wieviel grauen Stunden,
Wo mich des Lebens wilder Kreis umstrickt,
Hast du mein Herz zu warmer Lieb entzunden,
Hast mich in eine beßre Welt entrückt!
Oft hat ein Seufzer, deiner Harf' entflossen,
Ein süßer, heiliger Akkord von dir
Den Himmel beßrer Zeiten mir erschlossen,
Du holde Kunst, ich danke dir dafür!
Oh, noble art, en quantes hores incertes,
quan la vida m'assetjava cruelment,
has portat calidesa al meu cor,
m'has conduït a un món millor!
Sovint un sospir sorgit de la teva arpa,
un dolç i sagrat acord teu,
m'ha transportat al cel dels temps feliços.
Oh, noble art, te'n dono les gràcies!
Franz von Schober