Rastlose Liebe - Ernst Barlach
Rastlose Liebe - E. Barlach
 
El novembre de 1775, J. W. Goethe va conèixer Charlotte von Stein, una dama de trenta-tres anys (set més que ell), casada i amb sis fills, i se'n va enamorar. Ella se'n va enamorar també i aixó va començar una intensa història d'amor que segons sembla va ser sobretot epistolar. Durant dotze anys es van escriure milers de cartes, fins que un dia Goethe se'n va anar a Itàlia sense dir-ne a Charlotte ni mitja paraula. Ella es va doldre molt d'aquest abandonament i li va demanar que li tornés les seves cartes (un gest que solia fer una dama per donar per acabada una relació i que els cavallers satisfeien per demostrar que no les volien comprometre); uns anys després van reprendre el seu lligam, que ja no va ser tan apassionat com a la primera època. A banda d'unes 7000 cartes escrites per Goethe (Charlotte va destruir les seves), en queda el reflex a la seva obra literària, bé sigui en el personatge de Natalie a Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, bé sigui a poemes com el que escoltarem avui convertit en cançó per Schubert.

Goethe el va escriure el 6 de maig de 1776 i val la pena que li dediquem unes línies abans de parlar del lied. En la primera estrofa, Goethe ens pinta un quadre que podria haver signat Caspar David Friedrich, amb neu, pluja, vent, boira i cingles; tot el poder de la natura enfurismada que amenaça l'home. Si us fixeu, a aquests versos no hi ha cap verb; tot i així, nosaltres hi veiem el moviment com el veiem en un bon quadre. A la segona estrofa queda clar perquè Goethe ha dibuixat aquesta escena: li són més fàcils de suportar aquests patiments que els goigs de l'amor, i ho destaca trencant la rima de l'estrofa: tot el poema amb unes rimes tan perfectes i va i aparella Leiden (patiments) amb Freuden (goigs). A la darrera estrofa ens diu que accepta les dissorts que implica l'amor, i ho fa amb una comparació prou hiperbòlica; diu que l'amor és felicitat sense calma, i "corona de la vida". I què és aquesta corona de la vida? Segons el Nou Testament, és una de les corones que s'atorga als creients, especialment als que passen penalitats per la seva fe. I qui diu penalitats, diu martiri.

Com ja hem comentat més d'un cop, la poesia de Goethe impressionava profundament Franz Schubert. A les seves memòries, Eduard von Bauernfeld recorda que els poemes de Goethe "queien com brases en l'ànima fresca, jove i càndida de Schubert"; Bauernfeld va conèixer el compositor bastants anys després que escrigués aquest lied però no va gens errat quan fa aquesta afirmació ni quan diu que "la millor impressió que pot fer una obra d'art és originar-ne una altra". Rastlose Liebe és una cançó esplèndida, que ja va tenir "un èxit unànim" quan Schubert la va interpretar en una vetllada musical, segons va recollir al seu diari, on també diu que "el geni musical de Goethe havia contribuït força a l'èxit".

Recordeu que vam parlar del 1815, aquell any miraculós durant el qual Schubert va escriure cent quaranta-cinc lieder? Rastlose Liebe n'és un, escrit el 19 de maig. Aquell jove de disset anys es va prendre al peu de la lletra el "rastlose" del títol, que podem traduir com a incessant, o sense descans, i comença el lied amb un preludi de sis compassos trepidant, amb arpegis descendents a la mà dreta mentre que l'esquerra es mou en direcció contrària; aquesta sensació de moviment urgent i inestable és constant a tot el lied, només varia lleugerament a la segona part de la segona estrofa. La veu també fa honor a l'expressió "sense descans" i canta sense a penes pausa fins a la tercera estrofa; allà queda en silenci durant tres compassos entre el tercer i quart vers que preparen el final de la cançó.

Un final llarg, perque en els tres darrers versos Schubert s'hi atura ni més ni menys que durant vint-i-set compassos, als quals s'hi han d'afegir deu de postludi; en total, més de la tercera part del lied. Després dels tres darrers versos, el cantant en repeteix l'últim, i després els dos últims, i novament tots tres, i encara tres cops més l'últim. En total, sentim la frase "Liebe bist du" set cops i el penúltim cop la paraula Liebe dura cinc compassos. Penso que Schubert intentava dir-nos alguna cosa.

El tempo indicat a la partitura és "schell, mit Leidenschaft" (ràpid, amb passió); el manuscrit no precisa més però a la primera edició, publicada el juliol de 1821, hi apareix el tempo exacte, negra2transp= 152. I què hi fan els intèrprets, amb això? El que poden. N'hi ha que respecten la indicació, n'hi ha que s'ho prenen amb més calma. Els meus preferits són els que, com els que escoltarem avui, ho canten tan ràpid com diu la partitura però amb naturalitat, com si l'arrauxament realment els sortís del cor. Rastlose Liebe és un dels meus lieder favorits (no sóc gens original, meu i de molta gent); espero que, si no el coneixeu, us enamori també. La nostra versió, a l'alçada de la cançó, és la de Nicolai Gedda i Erik Werba, enregistrada en directe el 1961.
 
Rastlose Liebe
 

Dem Schnee, dem Regen,
dem Wind entgegen,
im Dampf der Klüfte,
durch Nebeldüfte,
immer zu! Immer zu!
Ohne Rast und Ruh!

Lieber durch Leiden
möcht' ich mich schlagen,
also so viel Freuden
des Lebens ertragen.
Alle das Neigen
von Herzen zu Herzen,
ach, wie so eigen
schaffet das Schmerzen!

Wie - soll ich fliehen?
Wälderwärts ziehen?
Alles vergebens!
Krone des Lebens,
Glück ohne Ruh,
Liebe, bist du!

Sota la neu, sota la pluja,
de cara al vent,
en el fumerol dels penya-segats,
a través de la boira flairant,
sempre endavant! sempre endavant!
sense treva ni repòs.

M’estimaria més batre’m
amb els sofriments
que suportar les moltes
joies de la vida.
Tot aquest apropar-se
d’un cor vers l’altre,
ai, quin dolor
que produeix!

Com podria fugir?
Anar cap la boscúria?
Tot endebades!
Corona de la vida,
goig sense repòs,
això ets tu, amor!

(traducció de Salvador Pila)