John Dawson Watson, Lady with a fan
Dama amb un abanic - J. D. Watson
 
Era inevitable: dues setmanes seguides invocant Mozart, a la tercera havíem de tenir-lo com a protagonista. Si fóssim a ple mes de juliol potser hauria aprofitat la disbauxa i la dispersió estiuenques per compartir la serenata de Don Giovanni, com vaig fer fa un parell d'estius amb el Tanzlied des Pierrot de Die tote Stadt, però com que som en plena temporada compartiré un lied comme il faut.

Mozart va escriure pocs lieder, només uns trenta, repartits al llarg de la seva vida: des d'An die Freude, compost quan tenia dotze anys, fins als tres darrers, Sehnsucht nach dem Frühlinge, Im Frühlingsanfang i Das Kinderspiel, escrits tots tres el 14 de gener de 1791. Segurament, tres cançons en un dia era el seu rècord, però no era inhabitual que les fes en petites tongades; el mes de maig de 1787, per exemple, en va escriure quatre en una setmana. Avui n'escoltarem una, Lied der Trennung, K. 519.

El poema que va fer servir Mozart es va publicar el 1785 al Göttinger Musenalmanach, la revista literària que publicava el Göttinger Hainbund, un grup del qual vam parlar fa unes setmanes. El poeta, Klamer Schmidt, fa servir ni més ni menys que quinze estrofes de vuit versos per lamentar-se perquè està separat de la Luisa, i es pregunta si ella l'haurà oblidat. Devia estar molt enyorat. Tenint en compte que el poeta va conèixer la qui seria la seva dona, Luise Abel, l'any que va escriure el poema (el 1779), podem pensar que estava en plena etapa d'enamorament i incerteses.

Mozart va triar "només" set de les estrofes per al seu lied, que té una estructura curiosa. Comença com un lied estròfic pur, amb una estrofa rematada amb un breu interludi que alguns intèrprets afegeixen com a preludi. Després de quatre estrofes idèntiques, però, la música canvia. Va pensar Mozart que si es repetia la mateixa música un cinquè cop els oients es bellugarien a les cadires? De cap de les maneres, és im-pos-si-ble cansar-se de la música de Mozart. Potser té a veure amb què les quatre primeres estrofes comparteixen els tres darrers versos, i les tres següents ja no, i a més hi canvia la mètrica. Sí, això ja m'agrada més. A partir de la cinquena estrofa, el to plàcid de la música canvia i es torna més... més... més Ach, ich fühl's de Pamina? Per exemple. És una preciositat de lied, que escoltarem en la també preciosa interpretació de Konrad Jarnot i Alexander Schmalcz. Veureu que només poso el text de sis estrofes; a la majoria dels enregistraments, i aquest no n'és una excepció, els cantants se salten la segona. Ja sabeu, una pràctica habitual en cançons estròfiques pures.

Però abans us volia parlar d'altres "Luise" liederístiques. Diria que Schmidt és prou desconegut avui dia, però a la seva època el seu poema va tenir certa repercussió; fins i tot una resposta, apareguda al Göttinger Hainbund de l'any 1787. Ludwig Kosegarten hi va publicar Luisens Antwort (Resposta de Luise), un poema d'estructura similar al primer, que comença amb uns versos que clarament ens porten al poema de Klamer Schmidt:

Wohl weinen Gottes Engel,
Wenn Liebende sich trennen.
Wie werd’ ich leben können,
Geliebter, ohne dich!
 
A partir d'aquí, Luise respon les preguntes, assegurant que estima i mai no oblidarà... Wilhelm. No em demaneu per què Wilhelm i no Klamer. Si el títol del poema us és familiar, teniu raó, Schubert hi va posar música el 1815; és el seu D. 319, i l'escoltarem algun dia. També escoltarem algun dia el lied que Mozart va escriure poc després de Lied der Trennung, amb l'il·lustratiu títol Als Luise die Briefe ihres ungetreuen Liebhabers verbrannte, K. 520 (Quan Luise va cremar les cartes del seu amant infidel). Curiosament, el poema no invoca cap Luise; estaria Mozart pensant, en totes dues cançons, en algú en particular? I l'última Luise que us volia esmentar avui, segurament la més coneguda, és també de Schubert. Recordeu un lied que vam escoltar fa molt de temps, Der Jüngling an der Quelle? Ai, els dos "Luise" finals...

Ara sí, ara us deixo amb Lied der Trennung, de l'estimadissím Mozart, que està especialment dedicat a @harteconhache i @vestirlaopera, dues expertes en art (feu un cop d'ull al seu compte de Twitter si no les coneixeu) que em van ajudar a identificar el quadre que il·lustra aquesta entrada. Vaig cometre l'error de guardar-lo sense guardar-ne la referència... Gràcies a totes dues!
 
 
Lied der Trennung
 

Die Engel Gottes weinen,
Wo Liebende sich trennen;
Wie werd ich leben können,
O Mädchen, ohne dich?
Ein Fremdling allen Freuden,
Leb ich fort an dem Leiden!
Und du? Und du?
vielleicht auf ewig vergißt Luise mich!
vielleicht auf ewig vergißt sie mich!

Im Wachen und im Traume,
Werd ich Luise nennen;
Den Namen zu bekennen,
Sei Gottesdienst für mich;
Ihn nennen und ihn loben
Werd ich vor Gott noch droben.
Und du? Und du?
vielleicht auf ewig vergißt Luise mich!
vielleicht auf ewig vergißt sie mich!

Ich kann sie nicht vergessen;
Dies Herz, von ihr geschnitten,
Scheint seufzend mich zu bitten:
„O Freund, gedenk an mich!“
Ach dein will ich gedenken,
Bis sie ins Grab mich senken.
Und du? Und du?
vielleicht auf ewig vergißt Luise mich!
vielleicht auf ewig vergißt sie mich!

Vergessen raubt in Stunden,
Was Liebe jahrlang spendet.
Wie eine Hand sich wendet,
So wenden Herzen sich.
Wenn neue Huldigungen
Mein Bild bei ihr verdrungen,
O Gott! Vielleicht auf ewig
Vergißt Luise mich.

Ach denk an unser Scheiden!
Dies tränenlose Schweigen,
Dies Auf- und Niedersteigen
Des Herzens drücke dich
Wie schweres Geist-Erscheinen,
Wirst du wen anders meinen,
Wirst du mich einst vergessen,
Vergessen Gott und dich.

Ach denk an unser Scheiden!
Dies Denkmal, unter Küssen
Auf meinen Mund gebissen,
Das richte mich und dich!
Dies Denkmal auf dem Munde,
Komm ich zur Geisterstunde,
Mich warnend anzuzeigen,
Vergißt Luise mich.
Vergißt sie mich.

Els àngels de Déu ploren
quan els amants se separen;
qui podria viure,
donzella, sense tu?
Aliè a totes les alegries
viuré a partir d'ara patint!
I tu? I tu?
Potser Luise m'oblidarà per sempre!
Potser  m'oblidarà!

Despert i adormit
cridarè Luise;
pronunciar el seu nom
serà religió per a mi;
el  pronunciaré i lloaré
en presència de Déu.
I tu? I tu?
Potser Luise m'oblidarà per sempre!
Potser  m'oblidarà!

No puc oblidar-la;
aquest cor, ferit per ella,
sembla pregar-me  sospirant:
"O, amic, pensa en mi!"
Pensaré en tu
fins que em portin a la tomba.
I tu? I tu?
Potser Luise m'oblidarà per sempre!
Potser  m'oblidarà!

L'oblit roba en hores
el que l'amor dóna durant anys.
Com una mà es gira
els cors poden girar-se.
Si una nova devoció
ha reemplaçat la meva imatge,
o Déu! Potser Luise
m'oblidarà per sempre!

Ah, pensa en la nostra separació!
Aquest silenci sense llàgrimes,
aquest anar i venir
del cor t'oprimirà
com una aparició fantasmal.
Pensaràs en un altre?
M'oblidaràs algun dia?
Oblidaràs Déu i a tu mateixa?

Ah, pensa en la nostra separació,
aquell memorial, amb besades
erigit a la meva boca
ens guia a tu i a mi!
Aquest memorial a la boca,
vindrà a mi en l'hora dels esperits
a avisar-me
que Luise m'oblida,
que ella m'oblida.