La Scapigliata - L. da Vinci
Tant com m’agrada Wolf, i tant poc que el porto per aquí! Potser em deixo endur per la fama de “difícil” que arrossega, com si no haguéssim escoltat compositors més “difícils” que ell. Wolf és tan original i tan diferent dels seus contemporanis i veïns Brahms i Mahler, per no parlar d’Strauss, que és cert que les seves cançons se’ns poden fer estranyes d’entrada. Però només cal insistir-hi una mica, i el premi és gran; amb Wolf s’acompleix allò de “conèixer-lo és estimar-lo” i amb l'obra que us volia presentar avui (una promesa que us vaig fer aquest estiu), també. Perquè l'Italienisches Liederbuch és un recull de cançons preciós.
A l'origen d'aquest cicle hi ha Paul Heyse, filòleg, traductor de llengües romàniques i escriptor, Premi Nobel de Literatura el 1910. El 1852 (llavors tenia vint-i-dos anys) va fer un viatge per Itàlia gràcies a una beca de recerca, i el 1860 va publicar un cançoner, l'Italienisches Liederbuch, amb traduccions d'uns cent cinquanta poemes i cançons populars que hi havia recollit, la major part a la Toscana. Trenta anys després, el 1890, Hugo Wolf hi va seleccionar trenta-tres dels poemes per compondre un cicle de cançons. Així continuava aprofondint en la poesia tradicional, després que a la primavera d'aquell any havia acabat l'Spanisches Liederbuch, amb cançons escrites a partir del cançoner que havien publicat el 1852 el mateix Heyse i Emanuel Geibel.
El 25 de setembre de 1890 Wolf va escriure la primera de les cançons italianes; la darrera la va escriure el 30 d'abril de 1896. Sí, heu llegit bé, va trigar cinc anys i mig a escriure els quaranta-sis lieder que finalment té el cicle; el mateix Wolf que en dos anys havia escrit, a més de l'esmentat cançoner espanyol, els Möricke-Lieder, els Goethe-Lieder i la meitat dels Eichendorff-Lieder. La composició del cançoner italià va estar plena d'entrebancs; les malalties, tant físiques com mentals, i la seva dèria per compondre una òpera van impedir que les cançons continuessin brollant com ho havien fet en els darrers temps. El 23 de desembre de 1891 va escriure la darrera de les vint-i-dues cançons del que seria la primera part del cicle; Wolf va quedar-ne molt content, i va escriure en una carta: “veig les cançons italianes com les més originals i, artísticament, les més completes de tota la meva obra”. Per desgràcia, el que havia de ser una breu pausa abans de continuar amb el cicle es va convertir en un període llarguíssim; no hi va poder tornar fins ell març de 1896 i, llavors sí, en un mes va escriure les vint-i-quatre cançons de la segona part. Com veieu, aquest cicle està acompanyat d'una història dura i complicada; no m'hi extendré més ara, però si voleu saber-ne algun detall més podeu recuperar aquest enllaç.
Quan escoltem el cicle, però, no hi sentim l'angoixa que va viure Wolf mentre el componia; les cançons són lleugeres i, alhora, intenses; també sovint amarades de bon humor, algunes francament divertides i, de la primera a l'última, amb l'amor com a protagonista. Bé, no, potser precisament la primera n'és l'única excepció. Auch kleine Dinge encapçala el cicle com una mena de reivindicació de les cançons, obres petites. Potser recordeu una entrada en què recollia deu cites entorn del lied; la desena era, precisament, aquesta peça. “També les coses petites poden encisar-nos”. Què ens han de dir als aficionats a la cançó!
Les quaranta-cinc cançons restants parlen de l'amor; hi ha serenates acceptades, serenates rebutjades, serenates còmiques, declaracions apassionades, discussions, reconciliacions... Tot i ser cançons d'origen italià, a la música no hi ha res que ens ho recordi; Ernst Decsey, el primer biògraf de Wolf, diu d'aquest cicle que és “la unió perfecte entre el culte llatí a la bellesa i l'expressió de sentiments de la música alemanya”. En dinou dels poemes escoltem veus femenines i en disset veus masculines, per això és habitual que el cicle l'interpretin dos cantants, que es reparteixen la resta de les cançons segons el seu criteri. És l'únic dels reculls de Wolf (a banda de les tres cançons de Miquel Àngel) que es pot fer complet en un recital, les cançons són breus i tot plegat té una durada similar a la del Winterreise; és llavors quan es pot apreciar millor el joc de preguntes i respostes que plantegen les cançons. Tot i així, és habitual que se n'interpreti només una selecció, bé perquè hi ha un únic cantant al recital, bé perquè s'hi dedica només una part del concert. I, fins i tot en aquest casos, escoltar l'Italienisches Liederbuch continua sent una delícia.
Avui volia compartir amb vosaltres una de les meves cançons preferides, que és una de les serioses. Sabeu que m'agraden especialment les cançons d'amor més íntimes, les més contemplatives, i Was für ein Lied soll dir gesungen werden (Quina mena de cançó hauria cantar-te?) n'és una. És també una bona mostra del que us deia abans sobre el cicle: és tan lleugera en la forma com intensa en el fons, breu, delicada, una preciositat de cançó que sentirem interpretada per Hermann Prey i Günther Weißenborn. Si us plau, disculpeu la qualitat de l'enregistrament. Però és que m'agrada tant, aquesta versió! Espero que us agradi també!
A l'origen d'aquest cicle hi ha Paul Heyse, filòleg, traductor de llengües romàniques i escriptor, Premi Nobel de Literatura el 1910. El 1852 (llavors tenia vint-i-dos anys) va fer un viatge per Itàlia gràcies a una beca de recerca, i el 1860 va publicar un cançoner, l'Italienisches Liederbuch, amb traduccions d'uns cent cinquanta poemes i cançons populars que hi havia recollit, la major part a la Toscana. Trenta anys després, el 1890, Hugo Wolf hi va seleccionar trenta-tres dels poemes per compondre un cicle de cançons. Així continuava aprofondint en la poesia tradicional, després que a la primavera d'aquell any havia acabat l'Spanisches Liederbuch, amb cançons escrites a partir del cançoner que havien publicat el 1852 el mateix Heyse i Emanuel Geibel.
El 25 de setembre de 1890 Wolf va escriure la primera de les cançons italianes; la darrera la va escriure el 30 d'abril de 1896. Sí, heu llegit bé, va trigar cinc anys i mig a escriure els quaranta-sis lieder que finalment té el cicle; el mateix Wolf que en dos anys havia escrit, a més de l'esmentat cançoner espanyol, els Möricke-Lieder, els Goethe-Lieder i la meitat dels Eichendorff-Lieder. La composició del cançoner italià va estar plena d'entrebancs; les malalties, tant físiques com mentals, i la seva dèria per compondre una òpera van impedir que les cançons continuessin brollant com ho havien fet en els darrers temps. El 23 de desembre de 1891 va escriure la darrera de les vint-i-dues cançons del que seria la primera part del cicle; Wolf va quedar-ne molt content, i va escriure en una carta: “veig les cançons italianes com les més originals i, artísticament, les més completes de tota la meva obra”. Per desgràcia, el que havia de ser una breu pausa abans de continuar amb el cicle es va convertir en un període llarguíssim; no hi va poder tornar fins ell març de 1896 i, llavors sí, en un mes va escriure les vint-i-quatre cançons de la segona part. Com veieu, aquest cicle està acompanyat d'una història dura i complicada; no m'hi extendré més ara, però si voleu saber-ne algun detall més podeu recuperar aquest enllaç.
Quan escoltem el cicle, però, no hi sentim l'angoixa que va viure Wolf mentre el componia; les cançons són lleugeres i, alhora, intenses; també sovint amarades de bon humor, algunes francament divertides i, de la primera a l'última, amb l'amor com a protagonista. Bé, no, potser precisament la primera n'és l'única excepció. Auch kleine Dinge encapçala el cicle com una mena de reivindicació de les cançons, obres petites. Potser recordeu una entrada en què recollia deu cites entorn del lied; la desena era, precisament, aquesta peça. “També les coses petites poden encisar-nos”. Què ens han de dir als aficionats a la cançó!
Les quaranta-cinc cançons restants parlen de l'amor; hi ha serenates acceptades, serenates rebutjades, serenates còmiques, declaracions apassionades, discussions, reconciliacions... Tot i ser cançons d'origen italià, a la música no hi ha res que ens ho recordi; Ernst Decsey, el primer biògraf de Wolf, diu d'aquest cicle que és “la unió perfecte entre el culte llatí a la bellesa i l'expressió de sentiments de la música alemanya”. En dinou dels poemes escoltem veus femenines i en disset veus masculines, per això és habitual que el cicle l'interpretin dos cantants, que es reparteixen la resta de les cançons segons el seu criteri. És l'únic dels reculls de Wolf (a banda de les tres cançons de Miquel Àngel) que es pot fer complet en un recital, les cançons són breus i tot plegat té una durada similar a la del Winterreise; és llavors quan es pot apreciar millor el joc de preguntes i respostes que plantegen les cançons. Tot i així, és habitual que se n'interpreti només una selecció, bé perquè hi ha un únic cantant al recital, bé perquè s'hi dedica només una part del concert. I, fins i tot en aquest casos, escoltar l'Italienisches Liederbuch continua sent una delícia.
Avui volia compartir amb vosaltres una de les meves cançons preferides, que és una de les serioses. Sabeu que m'agraden especialment les cançons d'amor més íntimes, les més contemplatives, i Was für ein Lied soll dir gesungen werden (Quina mena de cançó hauria cantar-te?) n'és una. És també una bona mostra del que us deia abans sobre el cicle: és tan lleugera en la forma com intensa en el fons, breu, delicada, una preciositat de cançó que sentirem interpretada per Hermann Prey i Günther Weißenborn. Si us plau, disculpeu la qualitat de l'enregistrament. Però és que m'agrada tant, aquesta versió! Espero que us agradi també!
Was für ein Lied soll dir gesungen werden
Was für ein Lied soll dir gesungen werden,
Das deiner würdig sei? Wo find ich's nur?
Am liebsten grüb' ich es tief aus der Erden,
Gesungen noch von keiner Kreatur.
Ein Lied, das weder Mann noch Weib bis heute
Hört' oder sang, selbst nicht die ält'sten Leute.
Das deiner würdig sei? Wo find ich's nur?
Am liebsten grüb' ich es tief aus der Erden,
Gesungen noch von keiner Kreatur.
Ein Lied, das weder Mann noch Weib bis heute
Hört' oder sang, selbst nicht die ält'sten Leute.
Quina mena de cançó hauria de cantar-te
que sigui digna de tu? On la trobaré?
Voldria desenterrar-la del més profund de la terra,
no cantada encara per cap criatura.
Una cançó, que cap home ni cap dona,
ni els més grans, hagin sentit o cantat mai.
que sigui digna de tu? On la trobaré?
Voldria desenterrar-la del més profund de la terra,
no cantada encara per cap criatura.
Una cançó, que cap home ni cap dona,
ni els més grans, hagin sentit o cantat mai.
I aquest és el poema original:
Non so quale canzona mi cantare,
Che s'affacesse alla vostra persona:
Di sottoterra la vorrei cavare.
Che detta non l'avesse creatura,
Che detta non l'avesse né sentita
Uomo né donna né persona antica.
Che s'affacesse alla vostra persona:
Di sottoterra la vorrei cavare.
Che detta non l'avesse creatura,
Che detta non l'avesse né sentita
Uomo né donna né persona antica.