Portrait of a Man with a Ring - Francesco del Cossa
Retrat d'un home amb un anell (fragment) - F. del Cossa
 
Fa molt de temps que vam parlar per primer cop de cireres i cançons. Estires una cirera del bol i darrere en venen unes quantes, enredades; escoltes una cançó i et venen al cap d'altres, perquè alguna cosa de la primera te les ha recordat. Quan vam escoltar Die stille Stadt, de Jan Sibelius, us vaig dir que la seva atmosfera m'havia recordat la d'una altra cançó que m'havia costat una estona localitzar, potser perquè el lligam era massa subtil. Avui us proposo d'escoltar aquesta altra cançó, Erwartung, d'Arnold Schönberg, i ja em direu si us semblen o no "cançons cireres". Des d'un punt de vista objectiu, Die stille Stadt i Erwartung tenen en comú el poeta, Richard Dehmel, i tenen en comú també la nit, tot i que són dues nits molt diferents: a la primera, la boira és tan espessa que un caminant és a punt de perdre's; a la segona, la nit és tan clara que fins i tot s'aprecien alguns colors. I encara tenen una tercera cosa en comú, l'època de composició: Die stille Stadt és del 1906 i Erwartung del 1899.

Aquell any 1899, Schoenberg va escriure nou obres a partir de poemes de Richard Dehmel (d'algunes de les quals només se'n conserven fragments). Dic obres i no cançons perquè una d'elles, la més coneguda, és el sextet per a corda Verklärte Nacht (Nit transfigurada); si algun cop l'heu escoltat en concert haureu llegit al programa de mà el poema del qual parteix. Aquest poema, així com el d'Erwartung i la majoria dels de les cançons de 1899 tenen poemes extrets de la mateixa obra, el poemari Weib und Welt (Dona i món), publicat el 1896. Fa un parell de setmanes, parlant sobre l'Ofèlia de Strauss, us deia com havien canviat culturalment les coses en el tombant de segle XX, però una cosa era que es comencés a parlar més obertament de determinats temes fins llavors tabú i una de molt diferent que la societat ho acceptés sense oposar-hi resistència. Dehmel va ser portat davant els tribunals per Weib und Welt, acusat de blasfèmia i immoralitat, i l'obra va sortir-ne mutilada: el tribunal va determinar que les pàgines amb el poema Venus consolatrix fossin arrencades de totes les còpies que encara no s'havien venut.

Amb els censors no se sap mai, però no sembla que el poema de la nostra cançó d'avui pogués irritar-los especialment, perquè no és un poema explícitament eròtic; Erwartung ens parla d'una espera expectant. Ens la descriu un narrador, i la distància que aquesta tercera persona hi posa fa que les emocions ens arribin suavitzades; en certa manera, és com si veiéssim un quadre. A l'escena il·luminada per la claror de la lluna veiem com l'home es treu l'anell i el besa, en un gest que anticipa la trobada. Em crida l'atenció aquest anell, amb tres gemes, tres òpals; em fa pensar més en un anell de dona que en un d'home, que me l'imagino més sobri, amb una única gema. Potser és un anell que la dona li ha donat a l'home com a penyora? Fixeu-vos en com juga Dehmel amb els colors: als òpals, pàl·lids com la lluna, hi ballen reflexos verds com l'estany al costat del qual s'està l'home i vermells com la ciutat on és la dona. Un roure mort és l'element que ens suggereix que l'home i la dona són a prop; l'últim vers ens ho confirma.

Erwartung és una de les obres de joventut de Schönberg i, a parer dels experts, és la millor de les seves cançons amb poema de Dehmel. La va compondre amb vint-i-cinc anys, (encara havien de passar uns deu anys abans no arribessin les seves primeres obres atonals) i la va publicar el 1904; és el primer dels Vier Lieder, op. 2 (no l'hem de confondre, per tant, amb el monodrama Erwartung, op. 17, amb llibret de Marie Pappenheim). M'encanta l'elegància amb què Schönberg recrea l'escena que descriu Dehmel, amb un tempo tan lent (indicat a la partitura com a "sehr langsam") que sembla que en algun moment la tensió hagi de decaure; algunes indicacions aquí i allà, però, fan que es mantingui fins al final. Per exemple, sobre la paraula Mond, marca "etwas zögernd", que podem traduir per "una mica dubitatiu"; potser com el reflex de la lluna sobre l'aigua? El gest de besar l'anell està indicat com "steigernd" (intens), però la lluïssor dels ulls en fer-ho ho està amb "zurückhaltend" (contingut). I llavors el narrador ens fa mirar cap a la dona, i la música torna al temps "molt lent" inicial. Una cançó realment preciosa.

Erwartung és cantada habitualment per sopranos (tot i que la va estrenar el tenor Walter Pieau); que la cantin barítons no passa gaire i quan ho fan cal aprofitar, és una versió que m'agrada especialment. Així que com que Konrad Jarnot la té enregistrada, no deixaré passar l'ocasió; aquí la teniu, amb Urs Liska al piano; és l'enregistrament de la integral de lieder de Schoenberg publicada el 2011.
 
 
Erwartung
 

Aus dem meergrünen Teiche
Neben der roten Villa
Unter der toten Eiche
Scheint der Mond.

Wo ihr dunkles Abbild
Durch das Wasser greift,
Steht ein Mann und streift
Einen Ring von seiner Hand.

Drei Opale blinken;
Durch die bleichen Steine
Schwimmen rot und grüne
Funken und versinken.

Und er küßt sie, und
Seine Augen leuchten
Wie der meergrüne Grund:
Ein Fenster tut sich auf.

Aus der roten Villa
Neben der toten Eiche
Winkt ihm eine bleiche
Frauenhand.

A l'estany de color verd mar,
a prop de la ciutat vermella,
sota el roure mort,
brilla la lluna.

El seu fosc reflex
s'extèn més enllà de l'aigua;
allà s'està un home
que es treu un anell.

Tres òpals llambregen;
a les pàl·lides gemes
neden i s'enfonsen
espurnes verdes i vermelles.

I ell les besa, i
els seus ulls brillen
com la superfície verd mar:
una finestra s'obre.

A la ciutat vermella
prop del roure mort
el convida a acostar-se
una blanca mà de dona.