L'assemblea dels déus (Lògia de Psique, a la Villa Farnesina) - Rafael
Els dos primers lieder de Schubert, compostos quan tenia tretze anys, parteixen de poemes de Friedrich von Schiller. En total, al catàleg hi ha quaranta-quatre lieder amb textos d'aquest poeta; això el situa per darrera només de Goethe i Mayrhofer, però, per algun motiu, només dos s'interpreten o enregistren sovint. És a dir: el que en teoria és una important presència d'una de les figures més importants de la cultura alemanya a l'obra de Schubert, a la pràctica es redueix a un parell de lieder, un dels quals, Die Götter Griechenlands, és el nostre protagonista d'avui.
Die Götter Griechenlands és un llarg poema escrit per Friedrich von Schiller el 1788. La seva publicació en una revista va desfermar una polèmica encesa, i el poeta va ser acusat d'heretge i ateu per la seva crítica al cristianisme. Dos anys després el va reescriure, deixant les vint-i-cinc estrofes inicials reduïdes a setze. Devia fer-ho també per altres motius, però la supressió de les al·lusions que més havien ofès als seus conciutadans indica que no va ser indiferent al rebombori. Malgrat haver-lo suavitzat tant, el poema va continuar incomodant, i quan es va publicar el 1805 (unes quantes pàgines conflictives dins d'un volum de poesia) a moltes llars el llibre va anar a parar a les baldes més altes de la llibreria, generant-se així un "efecte Streisand" en versió segle XIX.
Una primera (i dificultosa) lectura dels poemes només m'ha arribat per entendre que Schiller parla meravelles d'un món poblat per uns déus que identifiquem clarament per poc familiaritzats que estiguem amb la mitologia, mentre que parla amb duresa d'un heiliger Barbar (bàrbar sagrat) que també es reconeix fàcilment. Quan penso en els déus grecs em venen al cap nois i noies raptats, fills concebuts en violacions, tortures horribles, venjances despietades i el quadre de Goya "Saturn devorant un fill"; per precària que sigui la meva comprensió del poema, diria que el poeta omet aquesta cara menys amable dels déus. Per sort, es tracta d'una obra més que estudiada, i he recorregut als que en saben més que jo per extreure quatre idees que m'ajudessin a fer-me una idea, per simplificada que sigui, del que diu Schiller.
Die Götter Griechenlands és un llarg poema escrit per Friedrich von Schiller el 1788. La seva publicació en una revista va desfermar una polèmica encesa, i el poeta va ser acusat d'heretge i ateu per la seva crítica al cristianisme. Dos anys després el va reescriure, deixant les vint-i-cinc estrofes inicials reduïdes a setze. Devia fer-ho també per altres motius, però la supressió de les al·lusions que més havien ofès als seus conciutadans indica que no va ser indiferent al rebombori. Malgrat haver-lo suavitzat tant, el poema va continuar incomodant, i quan es va publicar el 1805 (unes quantes pàgines conflictives dins d'un volum de poesia) a moltes llars el llibre va anar a parar a les baldes més altes de la llibreria, generant-se així un "efecte Streisand" en versió segle XIX.
Una primera (i dificultosa) lectura dels poemes només m'ha arribat per entendre que Schiller parla meravelles d'un món poblat per uns déus que identifiquem clarament per poc familiaritzats que estiguem amb la mitologia, mentre que parla amb duresa d'un heiliger Barbar (bàrbar sagrat) que també es reconeix fàcilment. Quan penso en els déus grecs em venen al cap nois i noies raptats, fills concebuts en violacions, tortures horribles, venjances despietades i el quadre de Goya "Saturn devorant un fill"; per precària que sigui la meva comprensió del poema, diria que el poeta omet aquesta cara menys amable dels déus. Per sort, es tracta d'una obra més que estudiada, i he recorregut als que en saben més que jo per extreure quatre idees que m'ajudessin a fer-me una idea, per simplificada que sigui, del que diu Schiller.
- Per començar, situem-nos en el lloc i l'època: des de mitjans del segle XVIII, a Alemanya hi havia una autèntica passió per l'Antiga Grècia, des que Johann Joachim Winckelmann havia publicat els seus estudis sobre l'art de l'antiguitat. Sense viatjar a Grècia, a partir només de còpies i reproduccions a gravats, els alemanys es van enamorar de l'art grec, que va esdevenir l'Art.
- I ara, passem a Schiller: Per a ell l'art és essencial, i s'adona amb tristesa que la seva societat l'està perdent. Diu: "L'utilitat és el gran ídol de la nostra època, al qual tots els poders han de servir i tots els talents, retre homenatge" (ai, Schiller! sort que no vius al segle XXI); en canvi, "l'art és fill de la llibertat, i rep les ordres de les necessitats de l'esperit, no de les exigències de la matèria".
- En el món idealitzat de l'Antiga Grècia, els déus i la natura (esplendorosa, sempre jove i primaveral) es confonen: el sol no és una estrella que ens queda a prop, el sol és un déu bellíssim i resplendent que recorre cada dia el cel amb el seu carro, des de llevant fins a ponent. Si la natura i els déus són equivalents, el panteísme, segons Heine, "la religió secreta d'Alemanya", i un dels conceptes bàsics del Romanticisme, no queda gaire lluny.
- I convivint en harmonia amb la natura, és a dir, amb els déus, hi ha els homes, en el seu estat natural, innocents com criatures. Són tan a prop dels déus que fins i tot tenen alguna cosa de divins; en la penúltima estrofa de la primera versió del poema, que a la segona ja no hi és, Schiller diu: "Da die Götter menlischer noch waren / Waren Menschen göttlicher" (Quan els déus foren més humans, foren els humans més divins). Sabeu a què em remeten, aquests versos? A uns altres versos de Müller, de Winterreise: "Will kein Gott auf Erden sein / sind wir selber Götter" (Si no hi Déu a la terra, nosaltres mateixos som déus). Però d'això, ja en parlarem un altre dia.
De manera molt aproximada, aquests elements són la clau del poema de Schiller: en el món dels déus grecs, els homes, l'art i la natura formen una unitat. El poeta lloa l'art i, des d'una època marcada pel materialisme, tan allunyada de l'art, lamenta la pèrdua d'aquell món perfecte. Que alguns déus grecs fossin uns depravats (molt humans, això sí), és un detall menor que no hauria ni d'haver esmentat, perquè no té cabuda en un món ideal.
Del llarg poema de Schiller, Schubert en pren només una estrofa (de fet, el títol complet del lied és Strophe aus "Der Götter Griechenlands"), precisament aquella en què el poeta demana que aquell món perdut torni, per compondre una fantàstica miniatura. És a dir, una peça que només apreciarem bé si la mirem de prop, i us asseguro que val la pena escoltar-la amb cura. Malgrat que ens faltin moltes estrofes de context, els vuit versos ens descriuen nítidament el sentiment de pèrdua i és difícil sostreure's a la música tan commovedora. Schubert insisteix en els dos primers versos: la pregunta (on ets?) i el prec (torna!); els aïlla diferenciant la seva música i emmarcant-los entre alguns compassos de piano sol, i els repeteix diverses vegades. L'última frase de la cançó, la darrera pregunta, fa que, irremeiablement, trobem a faltar alguna cosa. El nostre paradís perdut, un moment de la vida... cadascú sabrà què voldria que tornés, però la pregunta ens persegueix.
Avui us he parlat d'aquesta petita joia perquè forma part del programa de Josep-Ramon Olivé i Francisco Poyato aquest diumenge, el tercer recital del projecte Schubert Lied. És un programa que com més mel miro, més m'agrada. Alguns dels lieder que el formen ja els hem escoltat, de manera que enllaço a continuació els articles corresponents per si els voleu revisar. Mentre arriba diumenge, us proposo d'escoltar Die Götter Griechenlands interpretat per Bernarda Fink i Gerold Huber, i espero que ens veurem a L'Auditori!
Del llarg poema de Schiller, Schubert en pren només una estrofa (de fet, el títol complet del lied és Strophe aus "Der Götter Griechenlands"), precisament aquella en què el poeta demana que aquell món perdut torni, per compondre una fantàstica miniatura. És a dir, una peça que només apreciarem bé si la mirem de prop, i us asseguro que val la pena escoltar-la amb cura. Malgrat que ens faltin moltes estrofes de context, els vuit versos ens descriuen nítidament el sentiment de pèrdua i és difícil sostreure's a la música tan commovedora. Schubert insisteix en els dos primers versos: la pregunta (on ets?) i el prec (torna!); els aïlla diferenciant la seva música i emmarcant-los entre alguns compassos de piano sol, i els repeteix diverses vegades. L'última frase de la cançó, la darrera pregunta, fa que, irremeiablement, trobem a faltar alguna cosa. El nostre paradís perdut, un moment de la vida... cadascú sabrà què voldria que tornés, però la pregunta ens persegueix.
Avui us he parlat d'aquesta petita joia perquè forma part del programa de Josep-Ramon Olivé i Francisco Poyato aquest diumenge, el tercer recital del projecte Schubert Lied. És un programa que com més mel miro, més m'agrada. Alguns dels lieder que el formen ja els hem escoltat, de manera que enllaço a continuació els articles corresponents per si els voleu revisar. Mentre arriba diumenge, us proposo d'escoltar Die Götter Griechenlands interpretat per Bernarda Fink i Gerold Huber, i espero que ens veurem a L'Auditori!
Die Götter Griechenlands
Schöne Welt, wo bist du? Kehre wieder
Holdes Blüthenalter der Natur!
Ach, nur in dem Feenland der Lieder
Lebt noch deine fabelhafte Spur.
Ausgestorben trauert das Gefilde,
Keine Gottheit zeigt sich meinem Blick,
Ach, von jenem lebenwarmen Bilde
Blieb der Schatten nur zurück.
Holdes Blüthenalter der Natur!
Ach, nur in dem Feenland der Lieder
Lebt noch deine fabelhafte Spur.
Ausgestorben trauert das Gefilde,
Keine Gottheit zeigt sich meinem Blick,
Ach, von jenem lebenwarmen Bilde
Blieb der Schatten nur zurück.
Oh món formós, on ets? Torna de nou
encisadora edat d’or de la natura!
Ai, només en els contes del país de les fades
viu encara el teu fabulós vestigi.
Desolats, els camps estan de dol,
cap divinitat es mostra al meu esguard.
Ai, d’aquelles càlides imatges plenes de vida
només en resta l’ombra.
encisadora edat d’or de la natura!
Ai, només en els contes del país de les fades
viu encara el teu fabulós vestigi.
Desolats, els camps estan de dol,
cap divinitat es mostra al meu esguard.
Ai, d’aquelles càlides imatges plenes de vida
només en resta l’ombra.
(traducció de Salvador Pila)