Les obres amb cor i solistes sovintegen a les temporades simfòniques: simfonies com la Novena de Beethoven o bona part de les de Mahler, misses, oratoris... fins i tot òperes en versió de concert. Però, com sol passar, n'hi ha que es programen sovint i n'hi ha de molt llamineres que no es programen pràcticament mai. Entre aquestes darreres hi ha Rosamunde, D. 797, una obra de Franz Schubert que, si em permeteu la recomanació, hauríeu de còrrer a escoltar si no la coneixeu.
Rosamunde és en origen música per a escena, és a dir, música per a ser interpretada durant la representació d'una obra de teatre. Si fa no fa, com ho és el Somni d'una nit d'estiu, op. 61 de Felix Mendelssohn, una obra que sí que s'interpreta de tant en tant completa. Si menciono aquesta peça de Mendelssohn és perquè la seva música té molt en comú amb la de Schubert, comparteixen l'esperit festiu i la brillantor. Però, a les sales de concerts, la música de Mendelssohn té millor sort que la de Schubert, què hi farem!
Una altra qüestió és la qualitat literària de Rosamunde, l'obra de teatre no té en absolut la qualitat de l'obra de Shakespeare. D'acord que és difícil acostar-se a un referent així, però segons el parer dels contemporanis de Schubert, l'obra Rosamunde, Prinzessin von Zypern, de Helmina von Chélzy (llibretista de l'òpera Euryanthe, de Carl Maria von Weber), era més aviat dolenta. Es va estrenar el 20 de desembre de 1823 i es va retirar del teatre després de dues úniques representacions. Sembla que l'any següent es va representar a Munic, aquest cop amb una altra música; després, l'obra es va perdre i, segons sembla, a finals del segle passat se'n va trobar una versió revisada que no sé si s'ha publicat o resta només a l'abast dels experts.
L'obra de Chélzy va ser un fracàs, però la de Schubert va ser ben acollida, prou com per què de seguida en publiqués alguns dels números com a opus 26; la resta va estar desapareguda durant unes dècades, però finalment es va recuperar i així és com tenim els onze números que coneixem avui. A més, Schubert va recuperar la música del tercer entreacte i la va reutilitzar uns mesos més tard al quartet n. 13 i encara quatre anys després va reutilitzar aquest tema, aquest cop de manera menys evident, al seu impromptu n. 3.
Us parlo d'aquesta obra, Rosamunde, perquè avui escoltarem un dels fragments més coneguts, el Romanç, que seria el primer lied orquestral de la història si no fos perquè, com hem vist, no està concebut com a lied. Però el mateix Schubert li va escriure un acompanyament per a piano i així va passar a formar part del repertori liederístic com a Romanze aus “Rosamunde”, D. 797/3b. Rosamunde és, com diu diu el títol de l'obra, la princesa de Xipre; per protegir la seva vida, el seu pare, abans de ser assassinat, demana a uns pastors que se'n facin càrrec i l'eduquin com a filla seva. Quan compleix divuit anys, Rosamunde coneix la veritat sobre els seus orígens i reclama el tron, que acabarà recuperant malgrat tots els intents de Fulgentius, el dolent de la història, per evitar-ho. En algun moment de l'obra, Rosamunde torna a la cabana on s'havia criat; és llavors quan la seva mare adoptiva, Axa, canta aquesta escena nocturna.
Aquest lied tan bonic que avui escoltarem en la versió d'Ilker Arcayürek i Simon Lepper serà un dels que cantarà Katharina Konradi acompanyada per Eric Schneider divendres 9 de novembre a L'Auditori, en el primer recital d'aquesta temporada del cicle Schubert Lied. Com sempre, afegeixo aquí altres lieder del programa que hem escoltat a Liederabend, per si us vingués de gust repassar-los. Espero que ens trobarem al recital!
- Im Abendrot, D. 799
- Alinde, D. 904
- An mein Herz, D. 860
- An die Nachtigall, D. 497
- Strophe aus "Die Götter Griechenlands", D. 677
- Der Zwerg, D. 771
- Verklärung, D. 59
Der Vollmond strahlt auf Bergeshöhn –
Wie hab ich dich vermisst!
Du süsses Herz! es ist so schön,
Wenn treu die Treue küsst.
Was frommt des Maien holde Zier?
Du warst mein Frühlingsstrahl!
Licht meiner Nacht, o lächle mir
Im Tode noch einmal!
Sie trat hinein beim Vollmondschein,
Sie blickte himmelwärts:
„Im Leben fern, im Tode dein!“
Und sanft brach Herz an Herz.
Brilla la lluna plena en les altes muntanyes;
com t’he enyorat!
Dolç cor, que n’és de bell
que et besi, fidel, la fidelitat!
De què serveixen els bells ornaments del maig?
Tu eres el meu raig de primavera!
Il·lumina la meva nit, oh, somriu-me
encara una vegada abans de morir!
Ella arribà a la llum de la lluna plena
i mirà cap al cel:
“Luny de tu en la vida, teva en la mort!”
i dolçament lliurà el seu cor al meu.
(traducció de Manuel Capdevila i Font)
Articles relacionats
Llunes
Ja som al s...
Expectació
Fa molt de temps que vam...
Vuit pinzellades
Em suggereix...