Quin superpoder us agradaria tenir? Ser invisible, llegir les ments dels altres, volar? Jo voldria tenir el do de llengües. Entendre qualsevol llengua com si fos la meva. Fins i tot em conformaria amb una rebaixa del superpoder (tinc un amic que d'això en diu tenir mentalitat de pobre): dedicar a una llengua les hores que demana el nivell A1 i assolir en aquest temps el nivell C1, per anar fent.
Demanaria aquest do, entre altres motius, perquè porto malament no entendre les cançons que escolto: polonès, txec, hongarès, suec, basc... ni un borrall. D'acord, amb les traduccions ens fem una idea aproximada del que diu el poema. Però si vull compartir la cançó amb vosaltres, m'haig de documentar, i com que sovint són obres poc difoses, bona part de les referències són en la llengua del poema; agraïment infinit als traductors automàtics que, afegint-hi una mica d'imaginació, ens acosten aquestes fonts.
Els traductors automàtics, tanmateix, no serveixen per als poemes, i no em queda altre remei que traduir d'una traducció. Si les trobo, faig anar traduccions a diferents llengües, per acabar proposant-vos una versió en català que no tinc manera de saber fins a quin punt diu el que diu el poema. Enteneu la meva frustració lingüística?
I això no és tot: polonès, txec, hongarès, suec, basc... i rus. Del rus no conec ni l'alfabet, amb la qual cosa la documentació té un encant afegit, i a més de la traducció del poema cal una transcripció fonètica, que és diferent en català i en anglès. Aquestes complicacions fan que tingui abandonat un repertori tan extens i tan preciós com és el rus, i que una cançó, Певец (Pevets, que podem traduir per “El cantor”), hagi dormit llargament a la llibreta des que una amiga me la va recomanar.
Per sort, el poema és d'Aleksandr Puixkin, i això simplifica molt les coses, perquè, encara que la seva obra no s'hagi traduït gaire, ens és fàcil identificar-lo com una de les grans figures de la literatura russa, per a molts el poeta més important. I pel que fa a la cançó, tan significatiu com Goethe per a l'alemanya o Verlaine per a la francesa. Devia ser, a més, tot un personatge que, en terminologia moderna, vivia al límit: la llista dels seus amors és molt llarga, i dic llista perquè n'apuntava els noms a una llibreta (sí, exacte, Madamina, el catalogo è questo); li agradava el joc, i ja sabem que és impossible guanyar sempre; apassionat i vehement, va desafiar i va ser desafiat a duel nombroses vegades. Al segle XIX, els duels estaven prohibits a Rússia, i fos per això, fos pel sentit del deure dels padrins, que estaven obligats a convèncer els combatents que no s'enfrontessin, l'honor sovint es reparava d'una manera més civilitzada; així i tot, Puixkin es va batre en duel quatre vegades i va morir el 1837, amb trenta-vuit anys, de les ferides que va patir a l'últim. Malaguanyada vida.
Malgrat morir tan jove, la seva obra és extensa. Els aficionats a l'òpera tenim ben presents quatre títols: Eugeni Oneguin (ja que parlem de duels) i La dama de piques, que van inspirar les òperes de Txaikovski; Boris Godunov, que coneixem per Mussorgski, i Mozart i Salieri, que va inspirar successivament l'òpera de Rimski-Kórsakov, l'obra de teatre de Shaffer i la pel·lícula de Forman. Puixkin va escriure també molta poesia que, a parer dels experts, no reflecteix en absolut el seu caràcter excessiu; és una poesia elegant, refinada, on la bellesa i la naturalesa són presents sovint. Més avall, a la secció Entrades relacionades, en trobareu una mostra preciosa musicada per Rakmàninov.
Segurament Pevets no és el més representatiu dels seus poemes, en tractar-se d'una obra de joventut, escrita el 1816. En aquella època, Puixkin estudiava al Liceu de Tsàrskoie Seló, l'internat que havia fundat feia només cinc anys el tsar Alexandre per a educar-hi els fills més prometedors de les famílies nobles, com ho era la de Puixkin. Un dels seus amics allà era Aleksandr Bakunin, la mare i la germana del qual visitaven sovint. Ekaterina tenia quatre anys més que ells i era molt bonica, segons els retrats que se'n conserven. Puixkin se'n va enamorar, era el segon nom a la seva llista, i li va dedicar uns quants poemes del que es coneix com a Cicle d'elegies, entre ells, Pevets.
El poema ens parla del cantor de l'amor, que canta la seva pena. El coneixem a través de les preguntes que ens fa un narrador: Heu sentit el cantor? L'heu trobat? Us ha fet sospirar? Tres preguntes i tres estrofes amb una estructura molt regular, que ens fan pensar en una cançó estròfica, com la que va fer Anton Rubinstein. Malgrat que al poema no sentim el cantor, és com si la cançó ens la cantés ell, acompanyant-se amb la seva caramella. Fixeu-vos que mentre sentim la veu, l'acompanyament és tan auster que gairebé sembla que canta a cappella, mentre que quan la veu calla, sentim el seu instrument. És una cançó melancòlica, diria que inconfusiblement russa, per més que el compositor s'hagués format a Alemanya.
Poca cosa més us puc dir sobre aquesta peça. Anton Rubinstein, gran pianista del segle XIX, director d'orquestra i compositor d'una obra enorme, és una figura poc documentada fora de l'àmbit rus. Pevets és la sisena cançó de l'opus 36, un recull que he trobat amb dos noms: Dotze cançons populars russes i Zwölf Lieder aus dem Russischen von F. Bodenstedt. Pel que fa al primer, imagino que hem d'entendre popular en sentit ampli, a la manera de Herder, perquè els dotze poemes són d'autors coneguts; el segon ens diu que les cançons estan traduïdes a l'alemany. Com que estaven escrites abans de la seva publicació el 1850, diria (sense estar-ne segura del tot) que les va compondre en rus i les va publicar posteriorment en les dues llengües.
Si quan escolteu la nostra versió, cantada per Serguei Lemeshev acompanyat per Semyon Stuchevsky, el text us és familiar, potser perquè Txaicovski el va incloure en la seva versió d'Eugeni Oneguin; és la cançó que canten Tatiana i Olga a la primera escena de l'òpera, mentre la seva mare parla amb la dida i recorda quan era jove. Ja ho veieu, dues setmanes seguides anant a l'òpera!
Slikhali l vi za rosxei glas notxnoi
Pevtsa liubvi, pevtsa svoiei petxali?
Kogda polia v txas utrenni moltxali,
Svireli zvuk unili i prostoi
Slikhali l vi, slikhali l vi?
Vstretxali l vi v pustinnoi tme lesnoi
Pevtsa liubvi, pevtsa svoiei petxali?
Priskorbnuiu l ulibku zametxali,
Il tikhi vzor, ispolnenni toskoi,
Vstretxali vi, vstretxali vi?
Vzdokhnuli l vi, vnimaia tikhoi glas
Pevtsa liubvi, pevtsa svoiei petxali?
Kogda v lessakh vi iunoixu vidali,
Vstretxaia vzor iego potukhxikh glaz,
Vzdokhnuli l vi, vzdokhnuli l vi?
Heu sentit més enllà del bosc la veu nocturna
del cantor de l'amor que canta la tristesa?
Al matí, quan els camps restaven en silenci,
era el melangiós i senzill so de la caramella.
L'heu sentit?
Heu trobat en la desolada foscor del bosc
el cantor de l'amor que canta la tristesa?
Heu albirat un rastre de llàgrimes o d'un somriure
o una mirada dolça i trista?
L'heu trobat?
Heu sospirat en sentir la tendra veu
del cantor de l'amor que canta la tristesa?
Quan heu vist el jove al bosc
i heu creuat la mirada amb els seus ulls tristos,
heu sospirar?
Слыхали ль вы за рощей глас ночной
Певца любви, певца своей печали?
Когда поля в час утренний молчали,
Свирели звук унылый и простой
Слыхали ль вы, слыхали ль вы?
Встречали ль вы в пустынной тьме лесной
Певца любви, певца своей печали?
Следы ли слёз, улыбку ль замечали,
Иль тихий взор, исполненный тоской,
Встречали вы, встречали вы?
Вздохнули ль вы, внимая тихой глас
Певца любви, певца своей печали?
Когда в лесах вы юношу видали,
Встречая взор его потухших глаз,
Вздохнули ль вы, вздохнули ль вы?
Articles relacionats
Records de l'estepa
Quan escol...Coses de criatures
Mirar els ne...
