Aquest dimarts, gairebé a un quart de sis del matí, va entrar la primavera. Ja feia unes setmanes que s'anunciava en les flors dels ametllers o engreixant gemes i despuntant fulles i a partir d'ara serà un no parar de colors i aromes. Des de Liederabend ens afegirem a la festa posant-hi música i començarem avui mateix donant la benvinguda a la nova estació.
La meva amiga M. diu que en un recital de lied et trobes amb un senyor al piano i un cantant vestit de pingüí que canta cançons sobre pastorets, llacs, rius, rams de flors amb llaçades i altres cursileries amb cara de circumstàncies i alçant-se de puntetes. La meva amiga M. està carregada de raó.
Ordre. Per a alguns, una necessitat; per d'altres, una amenaça. Una font d'inspiració o la mort de la creativitat. L'harmonia o la rigidesa. Si us teniu per endreçats segurament us haureu adonat que els que no ho són tant sovint associen l'ordre amb grisor i avorriment, si no amb les pitjors connotacions de rutina i disciplina.
És difícil menjar només una cirera, n'agafes una i quan estires van unes quantes al darrera, perquè les seves cues estan unides o perquè s'han enredat entre elles. Amb els lieder passa una cosa semblant, n'escoltes un i inevitablement et porta a escoltar d'altres; de vegades estan units per una associació llunyana, per una sensació o per un record, d'altres la relació entre ells és forta.