Prey, Hermann

 

Benvolguts, us envio aquesta postal musical (si a la tecnologia li plau) des de la ciutat on faig uns dies de vacances.

Sempre miro de triar una cançó que us doni una pista del lloc on sóc; algunes vegades m'ha costat molt trobar-la, però aquesta vegada n'hi havia per triar i remenar, perquè el Romanticisme s'hi va sentir molt atret. Per exemple, el poeta irlandès Thomas Moore va visitar la ciutat el 1819, i li va dedicar uns [...]

 

Diu la llegenda que Richard Strauss va escriure Traum durch die Dämmerung en vint minuts. La seva dona va anar a buscar-lo per fer una passejada, ell li va dir que estava enfeinat i ella li va donar vint minuts de gràcia abans de tornar per endur-se'l. L'anècdota la trobareu reproduïda a moltes publicacions (sovint al·ludint al caràcter diguem-ne fort de Pauline de Ahna), però no he sabut trobar-ne la font, així que ho deixarem en llegenda.

 

Quan es publiqui aquest article serem ja al setembre, però l'estic escrivint en plena Schubertíada, amb el cap ple de música, d'idees i d'emocions. Després de tants mesos sense música en viu (excepte dos concerts al Palau al juliol molt benvinguts), la immersió m'ha originat un impacte emocional considerable, un somriure d'orella a orella a sota de la mascareta, llàgrimes eixugades per la mateixa mascareta i la satisfacció immensa de constatar que l'alegria, per moments l'eufòria, és compartida. Diria que Vilabertran està sent l'escenari d'una catarsi col·lectiva.

En 1884 Johannes Brahms, solterón de 51 años, escribe Wir wandelten, uno de los poemas de Polydora, de Georg Friedrich Daumer, quien a su vez se había inspirado en un texto magiar. Cuando en 1872 Brahms tuvo la oportunidad de conocer a Daumer, el escritor nunca había oído hablar del compositor ni de sus Lieder a pesar de que éste había puesto música a más de 60 de sus poemas, entre ellos los famosos Liebeslieder Walzer.

El 7 de maig de 1896, el dia que feia seixanta-tres anys, Brahms va dir als amics que havia convidat per celebrar l'aniversari que s'havia fet un regal. I els va ensenyar les partitures que acabava d'enllestir, dient-los: “Però el regal és només per a mi, quan llegiu els textos entendreu perquè.” L'endemà va canviar d'opinió i va dir al seu editor, Fritz Simrock, que volia editar aquelles cançonetes (el diminutiu és seu) i dedicar-les a Max Klinger, l'artista que havia publicat un llibre amb il·lustracions inspirades en obres seves (nota mental: l'Opus XII. Brahmsphantasie,parlar més extensament en un altre apunt). I va [...]

Un disco que merece cinco estrellas y toda nuestra atención. El Italienisches Liederbuch es una de las grandes (grandísimas) obras del repertorio y no se ha grabado demasiadas veces; con esta edición recuperamos en CD un LP descatalogado que sólo se podía conseguir en el mercado de segunda mano o por métodos inconfesables. La grabación, de 1959, reúne a un joven Hermann Prey, una veterana Erna Berger y uno de los mejores pianistas [...]

 

 

Según Susan Youens, autora y musicóloga, Hugo Wolf y Eduard Mörike serían una "pareja extraña". No se hubieran gustado si se hubieran conocido, como le admitió Wolf en su carta a Melanie Köchert después de leer una selección de cartas de Mörike diciendo: "Un cierto tono anticuado es demasiado prominente... sospecho que no nos hubiéramos llevado [...].

(Article d'Al Dresden Ramos, alumne del Màster en Lied de l'ESMUC)

 

Tant com m’agrada Wolf, i tant poc que el porto per aquí! Potser em deixo endur per la fama de “difícil” que arrossega, com si no haguéssim escoltat compositors més “difícils” que ell. Wolf és tan original i tan diferent dels seus contemporanis i veïns Brahms i Mahler, per no parlar d’Strauss, que és cert que les seves cançons se’ns poden fer estranyes d’entrada. Però només cal insistir-hi una mica, i el premi és gran; amb Wolf s’acompleix allò de “conèixer-lo és estimar-lo” i amb l'obra que us volia presentar avui (una promesa que us vaig fer aquest estiu), també. Perquè l'Italienisches Liederbuch és un recull de cançons preciós.

 

 

Tercer i últim tema estiuenc: la nit. Perquè a l'estiu és quan més ve de gust gaudir de la nit: estar-se a l'aire lliure, a la fresca, festa, copes, amics... Recuperem tres nocturns que hem escoltat fins ara, tres obres mestres, i presentem un nou... lied? No ben bé, ja sabeu que de tant en tant m'agrada fer-me trampes al solitari.

 

M'agrada el mes de febrer. M'agraden la seva llum i el sol que ja comença a escalfar, m'agrada notar-lo a la cara freda (això en els escassos dies de fred que tenim a Barcelona). M'agrada veure els ametllers i les mimoses florides, les pruneres no trigaran gaire a fer-ho. M'agrada veure com a les branques apunten les gemmes, cada cop més inflades; d'aquí a pocs dies les gemmes s'obriran i la sòbria bellesa dels arbres nus es guarnirà amb brots diminuts. S'ha d'estar a l'aguait si ho volem veure; si badem la primavera esclatarà i cobrirà tot de verd gairebé sense que ens n'adonem. Vivint a un lloc a la vora del mar i amb clima mediterrani, la major part d'arbres i arbustos no han perdut la fulla a l'hivern; suposo que per això m'agrada tant aturar-me a contemplar el pas de les estacions [...]

 

Fa uns dies vaig llegir a Twitter un dels tòpics habituals sobre el lied (i qui diu lied, diu mélodie, Art Song o cançó-com-li-volgueu-dir en general): els cantants que s'hi dediquen ho fan perquè tenen la veu massa petita com per cantar òpera. A la conversa que va seguir aquest comentari algú va recordar un altre tòpics: els pianistes acompanyants ho són perquè no serveixen per a solistes. Si ajuntem les dues coses tenim que el lied és un gènere ben desgraciat, no m'estranya que sigui tan minoritari! Qui voldria aficionar-se a un gènere interpretat per músics de segona mentre els grans músics es reserven per a tasques més elevades?