És difícil menjar només una cirera, n'agafes una i quan estires van unes quantes al darrera, perquè les seves cues estan unides o perquè s'han enredat entre elles. Amb els lieder passa una cosa semblant, n'escoltes un i inevitablement et porta a escoltar d'altres; de vegades estan units per una associació llunyana, per una sensació o per un record, d'altres la relació entre ells és forta.

 

El lied que escoltarem avui, Mondnacht (Nit de lluna), de Schumann, i el que escoltàvem la setmana passada, Die Nacht, estan ben enganxats per les cues. Si ja els coneixeu segurament també els relacioneu; si vau descobrir Die Nacht i us va agradar també us agradarà Mondnacht.

 

Mondnacht pertany al Liederkreis op. 39, un cicle de dotze cançons a partir de poemes de Joseph von Eichendorff escrites el maig de 1840 (us haig de parlar un altre dia d'aquest any, és molt especial). El poema ens parla d'un moment de quietud, de silenci, tan perfecte que l'ànima del poema es fon amb la nit; aquesta sensació de pau queda perfectament descrita per la música de Schumann, que ens ofereix una cançó estàtica, no venim d'enlloc ni anem enlloc, només compartim aquest moment amb el poeta.

 

 

 

La cançó comença amb un breu preludi; quan entra la veu (zart, heimlich, és a dir, tendre, secret) sentim com el piano l'acompanya gairebé en tot moment amb notes repetides que reforcen suament la quietud que suggereix el poema (Strauss fa servir un recurs semblant a Die Nacht, per això és tan immediat relacionar-les no només pel tema sinó musicalment).

 

Schumann agrupa els versos de les tres estrofes de dos en dos; el cantant canta els versos tercer i quart de la primera estrofa exactament amb les mateixes notes que ha cantat els dos primers; després sentim un interludi idèntic al preludi i la segona estrofa també idèntica a la primera. Les repeticions ens creen la sensació que estem aturats en un instant i creen alhora certa tensió perquè alguna cosa ha de passar.

 

I passa als dos primers versos de la tercera estrofa, quan la veu s'eixampla com s'eixampla l'ànima del poeta, i es recull per donar pas al final del poema en què es tornen a repetir, modificades només en la cadència final, les frases que hem sentit quatre vegades abans. Després, el piano s'encarrega d'acabar la cançó suaument (i de nou recordem la cançó d'Strauss).

 

Interpretar bé aquest lied no és fàcil. D'entrada, perquè aquestes dues frases que el cantant va repetint no són tan senzilles com aparenten, i les ha de cantar sis cops; a més, no pot cantar-les sempre igual perquè no està dient sempre el mateix. Després tenim aquests dos versos clau, amb la idea tan plàstica de l'ànima del poeta desplegant-se i alçant el vol, i hem de sentir (en els dos sentits de la paraula) com es desplega. Si la interpretació no és prou reeixida... francament, no és el mateix. En lloc de sentir una gran cançó (el que ens interpreten Dietrich Fischer-Dieskau i Gerald Moore) sentim una cançó que sí, està bé, i prou.