Ciel - N. de Stäel

 

Cap allà el 1870, Dante Gabriel Rossetti escrivia a Anglaterra el sonet Silent noon, a partir del qual Ralph Vaughan Williams va escriure la cançó que comentàvem i escoltàvem la setmana passada. A la mateixa època, al nord d'Alemanya, Hermann Allmers escrivia un poema que comparteix amb el de Rossetti, entre altres coses, haver-se convertit en una cançó cèlebre, Feldeinsamkeit (Solitud al camp), de Johannes Brahms.

Silent noon descriu un moment de felicitat compartit per una parella d'amants, a Feldeinsemkeit el poeta està sol i el seu moment és un moment de pau; en tots dos casos els trobem ajaguts a l'herba, descrita amb dues expressions gairebé idèntiques ("hohen grünen Gras" i "long, fresh, grass") contemplant com passen els núvols, en comunió amb la natura. El poema de Allmers té a més un tret clarament Romàntic, la unió amb la natura és tan intensa que el poeta s'hi sent com si s'hi hagués dissolt; com si, un cop mort, hagués passat a ser ell mateix part d'aquest univers etern.

A partir d'aquest poema Brahms escriu, com farà Vaughan Williams uns vint anys més tard, una de les seves millors cançons. L'estructura és estròfica, o gairebé, perquè a la segona estrofa el compositor fa un parell de modificacions per ressaltar les paraules que s'estan cantant; les trobem a "wie schöne stille Träume", a on la melodia és molt similar a la de "meinen Blick nach oben" però s'enlaira una mica més (cap al cel?), i a "gestorben bin", a on fa el contrari, baixa una mica respecte el mateix fragment a la primera estrofa, "ohn' Unterlaß". Així, en conjunt, tenim musicalment la mateixa sensació de quietud que ens transmet el poema (sensació que el piano reforça) però alhora Brahms ens crida l'atenció respecte les imatges que vol destacar. I, per tancar totes dues estrofes, una frase esplèndida, Brahms en estat pur; podríem escoltar-la perfectament en una de les seves simfonies, però no és ell qui la recupera sinó Mahler, a l'últim moviment de la seva tercera simfonia.

Feldeinsamkeit és, com deiem, una de les millors cançons de Brahms. Va ser molt apreciada pels seus amics i pel públic que la va escoltar a la seva època, però no tothom va compartir aquest entusiasme. Quan el lied va estar editat, Brahms va demanar a un amic comú que enviés a Allmers una còpia de part seva; Allmers va dir que era "una composició altament diletant" (höscht dilettantenhaften Komposition), "massa afectada i pretenciósa" (zu gesucht und auspruchsvoll). No sé com s'ho va agafar Brahms quan li va arribar el missatge ni si Allmers va canviar d'opinió amb el temps, però el compositor li va regalar la partitura original al poeta quan aquest va fer setanta anys.

Nosaltres escoltarem el lied en una versió de l'estimadíssima i admiradíssima (i tots els superlatius que hi vulgueu afegir) Christa Ludwig, acompanyada al piano per Geoffrey Parsons.

Feldeinsemkeit