Fa molt de temps que no escoltem una cançó francesa, i no és que calgui cap excusa per fer-ho però ahir es complien 150 anys del naixement de Claude Debussy i no era qüestió de deixar passar l'ocasió.

Em fa la sensació que si sortíssim al carrer i demanéssim títols d'obres de Debussy moltes persones es quedarien encallades, però aquestes mateixes persones en reconeixerien unes quantes si les sentissin. Per a situar els despistats, parlem d'obres per a piano com les Arabesques o el Clair de lune de la Suite Bergamasque, o peces orquestrals com el Prélude a l'après-midi d'un faune o La mer; si entrem en la música vocal, la seva obra més coneguda sens dubte és Pelléas et Mélisande (una de les meves òperes preferides).

Debussy va escriure cançons durant tota la seva vida, en total una cinquantena. Les primeres es van publicar entorn el 1880 i les darreres les va escriure, quan ja estava molt malalt i en plena Gran Guerra, cap el 1916 (va morir el 25 de març de 1918, sense veure'n el final). La seva música era ben diferent de la dels seus contemporanis (Mahler, Strauss i Wolf, per exemple), Debussy es va apartar del que es feia al seu temps i va desenvolupar un estil difícil d'encaixar amb res que hagués abans o hagi hagut després, caracteritzat per un aire oriental i exòtic i un lirisme molt especial.

La cançó que escoltarem, Beau soir (Bella tarda), és de la seva primera època; el poema és de Paul Bourget i està inclòs al poemari Les Aveux (Els consells). No se sap exactament quan va escriure Debussy la cançó; prenent com a referència la data de publicació del poema, 1882, probablement Debussy la va escriure el 1883, però com que poeta i compositor eren amics Debussy podria haver conegut el poema (i escrit la cançó) abans de la seva publicació. Sigui com sigui, totes les fonts coincideixen que és una de les seves primeres obres. Hi podem sentir ja les seves sonoritats tan personals i la línia vocal ja anticipa en alguns moments el que sentirem a Pelléas et Mélisande.

El poema és un recordatori del pas del temps i de la nostra mortalitat i ens convida a ser feliços i gaudir de la vida. Els dos primers versos descriuen la posta de sol, el riu que canvia de color i els camps de blat que onegen; el piano oneja també, acompanyant amb arpegis la imatge. Aquests arpegis tornen al darrer vers, quan l'onada va cap al mar i nosaltres cap a la tomba. La veu té les indicacions piano o molto piano a tota la cançó excepte el segon vers de la segona estrofa, al qual Debussy demana que creixi a poc a poc fins arribar al forte a l'última paraula beau, el moment més intens de la cançó recau sobre la bellesa. L'últim vers ens parla del que és inevitable, i Debussy ho subratlla: la primera part del vers la veu canta sobre la mateixa nota i està acompanyada d'un únic acord, després sentim un silenci, l'únic de la cançó, abans de tornar el piano sol amb els arpegis que esmentàvem abans i finalment la segona part del vers.