El que no sabia llavors era que El flautista d'Hamelí no era un conte sinó una llegenda i que la tornada del flautista a la ciutat per endur-se els nens fins i tot té data: el 26 de juny de 1284; la ciutat de Hameln recorda encara cada any els cent trenta nens que van desaparèixer aquell dia. Tots excepte un nano cec i un altre de coix que no van poder seguir el flautista; algunes versions parlen d'un tercer supervivent, una criatura que tenia fred i va tornar a agafar la jaqueta. Però si els nens no tenen mai fred!
Les primeres referències a la història són de mitjans del segle XVI i esmenten una vidriera, avui perduda, que recordava els nens i la data de la seva desaparició; al llarg dels segles es va anar reproduint la llegenda en diferents obres, tant a Alemanya com a Anglaterra, i a primers del segle XIX la van compilar per exemple els germans Grimm (la versió que coneixem la majoria de nosaltres) i Clemens i Brentano a Des Knaben Wunderhorn. A més de Goethe, que és l'autor del poema que sentirem avui.
Què va passar realment a Hameln, que va cristal·litzar en la llegenda del flautista? El simbolisme de les rates és evident, transmetien la pesta bubònica, però no sembla probable que la pesta acabés amb la major part dels nens; rates i nens són històries independents, el pànic que tenia la gent a l'Edat Mitjana a les rates i la pesta estava més que justificat. Sembla més probable que el segrest dels nens per part del flautista fes referència a la lleva forçosa per portar-los a tantes guerres com mantenien els senyors feudals, si no era que els entabanaven amb promeses (sembla que la la coneguda com a "croada dels nens", el 1212, va en aquesta línia). Fos com fos, alguna cosa terrible devia de passar que va deixar sense pràcticament nens, sense esperances, la ciutat.
El poema de Goethe recull en les seves dues primeres estrofes el que és ben conegut per tothom: l'habilitat del personatge amb les rates i amb els nens. El que crida la atenció és la tercera estrofa a on el flautista (que al poema ja no és flautista sinó que toca un instrument de corda) es vanta de conquerir també tantes dones com li vinguin de gust, convertint-se així en una mena de Don Giovanni plebeu, però no sé si això és collita pròpia de Goethe o lliga també amb altres versions de la llegenda.
D'aquest poema se n'han fet moltes cançons, la més coneguda la de Hugo Wolf. Com va dir un crític de l'època, Wolf "no componia poemes sinó poetes", és a dir, triava un poeta i es dedicava exclusivament a compondre sobre els seus poemes; quan considerava que ja havia fet tot el que podia en triava un altre, i el torn de Goethe va ser entre octubre de 1888 i octubre de 1889: en aquest any va escriure cinquanta-una cançons i l'onzena va ser Der Rattenfänger (El caçador de rates).
El compositor dibuixa un personatge fatxenda i mefistofèlic, orgullós de les seves proeses, al contrari de Schubert, per exemple, que retrata un personatge que recorda a Papageno. La cançó té un ritme molt viu (literalment, sehr lebhaft) i una presència important del piano ja des del preludi; les tres estrofes i la repetició de la primera estan separades per interludis i és el piano qui tanca la cançó de manera poc habitual amb un llarg postludi. A més, a totes aquestes intervencions en solitari el piano es mou una octava més amunt que quan acompanya la veu, creant una sensació en certa manera inquietant, potser perquè ens fa pensar en rates? Escoltem Der Rattenfänger interpretada per Thomas Allen i Geoffrey Parsons.
Ich bin der wohlbekannte Sänger,
Der vielgereiste Rattenfänger,
Den diese altberühmte Stadt
Gewiss besonders nötig hat.
Und wären’s Ratten noch so viele,
Und wären Wiesel mit im Spiele,
Von allen säubr’ ich diesen Ort,
Sie müssen miteinander fort.
Dann ist der gutgelaunte Sänger
Mitunter auch ein Kinderfänger,
Der selbst die wildesten bezwingt,
Wenn er die goldnen Märchen singt.
Und wären Knaben noch so trutzig,
Und wären Mädchen noch so stutzig,
In meine Saiten greif’ ich ein,
Sie müssen alle hinterdrein.
Dann ist der vielgewandte Sänger
Gelegentlich ein Mädchenfänger;
In keinem Städtchen langt er an,
Wo er’s nicht mancher angetan.
Und wären Mädchen noch so blöde,
Und wären Weiber noch so spröde,
Doch allen wird so liebebang
Bei Zaubersaiten und Gesang.
Sóc el conegut cantant,
el molt viatjat caçador de rates,
de qui aquesta famosa i antiga ciutat,
té certament una necessitat especial.
I encara que hi hagi moltes rates
i encara que hi hagi mosteles entre elles,
deixaré aquest lloc ben net,
n'hauran de marxar totes plegades.
Però aquest benhumorat cantant
de tant en tant també caça nens,
als més entremaliats pot guanyar-se
tot cantant els seus contes màgics.
I encara que els nens siguin rebels,
i encara que les nenes siguin porugues,
quan faci sonar les meves cordes
m'hauran de seguir tots.
I aquest hàbil cantant
de vegades caça donzelles;
no arriba mai a una ciutat
que no hi encanti unes quantes.
I encara que les noies siguin tímides,
i encara que les dones siguin esquerpes,
totes cauen enamorades
quan senten les meves cançons màgiques.