Després de la darrera entrada, en la qual parlàvem de la bella ànima, ens retrobem amb Wilhelm que arriba al castell de Lothario per donar-li la carta de la malaguanyada Aurelie; encetem el llibre setè, on no trobem cap cançó, i avançarem fins al segon capítol del llibre vuitè per escoltar la dotzena cançó del llibre, So laßt mich scheinen, bis ich werde. En total són onze capítols i hi passen tantes coses que és impossible que us les pugui explicar totes, ni que sigui tan superficialment com ho faig habitualment, així que n'he destriat les imprescincibles per a la trama principal.
Recordeu com comença Memòries d'Àfrica? "Jo tenia una granja a l'Àfrica, al peu dels turons de Ngong". Aquesta frase tan senzilla em sembla una emotiva declaració d'amor a l'Àfrica i tot el que Isak Dinesen hi va viure i hi va deixar; em ve al cap quan llegeixo sobre Rakhmàninov i com s'estimava Ivanovka, la finca de la seva família.
Continuem amb la sèrie de cançons d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister. Un cop recuperat de les seves ferides, Wilhelm viatja cap a casa de Serlo. Allà es troba que el seu amic no està precisament content amb ell; recordem que Wilhelm hi havia enviat Melina i la seva companyia de teatre, que Serlo considera una colla d'aficionats i dels dolents. Al començament no vol ni sentir-ne a parlar, de contractar-los però a poc a poc entre Wilhelm i Philine el van persuadint que sota la seva direcció millorarian. Per altra banda, els actors de la seva companyia actual li estan demanant sous més alts i la de Melina treballaria per menys, així que finalment Serlo accedeix a muntar una obra amb ells i demana a Wilhelm que s'hi quedi també, com a actor. Wilhelm dubta; hauria de tornar a casa seva, ja fa molt de temps que en falta, però el tempta la idea de dedicar-se al teatre i [...]
Cançó de la setmana: Sei mir gegrüßt (F. Schubert) - D. Fischer-Dieskau, G. Moore
Fa un temps vaig escriure que la Schubertíada a Vilabertran era l'oasi que aplegava els aficionats al lied en aquest desert que és la programació liederística a casa nostra; sembla que la temporada vinent anirem una mica millor ara que el Gran Teatre del Liceu ha recuperat els recitals, però la Schubertíada a Vilabertran continua sent la gran cita. El seu director artístic, Jordi Roch i Bosch (Barcelona, 1931), va tenir l'amabilitat de concedir-me fa unes setmanes l'entrevista que podreu llegir a continuació; jo continuo sense ser periodista, però el Dr. Roch té moltes coses interessants per explicar i li agraeixo molt que les hagi compartit amb nosaltres.Les deu cançons més felices
Cançó de la setmana: Frühlingsnacht (R. Schumann) - D. Fischer-Dieskau, G. Moore
Quan vaig publicar la llista de les deu cançons més tristes comentava amb una amiga que n'hi havia per triar i remenar i ella em va dir que el que costaria realment seria trobar cançons sobre la felicitat suprema. M'ho vaig prendre com un desafiament i li vaig dir que quan acabéssim amb les més tristes faríem les més felices, el pitjor que podia passar és que la llista tingués tres cançons. Però no, vaig començar a apuntar títols a la llibreta i al final he hagut de descartar-ne unes quantes per deixar la llista en deu.Una cançó desesperada
Cançó de la setmana: Erstarrung (F. Schubert) - H. Hotter, G. Moore
Continuem el nostre recorregut per les deu cançons més tristes i arribem a Erstarrung (Convertit en gel), el quart lied de Winterreise (Viatge d'hivern) de Schubert. Amb aquest cicle ens trobem en el mateix cas que amb els Kindertotenlieder, pràcticament qualsevol cançó que triéssim podria formar part de la llista, o podria formar-ne part el cicle, directament. Com que alguna havia de triar em vaig quedar amb Erstarrung, una cançó desesperada (amb permís de Pablo Neruda).El compositor cantant
Cançó de la setmana: Tom der Reimer (C. Loewe) - D. Fischer-Dieskau, G. Moore
Carl Loewe va ser conegut a Viena com el "Schubert de l'Alemanya del Nord". Havia nascut dos mesos abans que Schubert i, casualitats de la vida, fou també el dotzè fill d'un mestre. Ben aviat va destacar per les seves aptituds musicals i el Loewe adolescent va començar una carrera com a compositor que va durar més de cinquanta anys; en la cronologia liederística, de les primeres cançons de Schubert a les cançons de Brahms a la seva trentena.Un símbolo, un compositor (I)
Cançó de la setmana: Abends unter der Linde, D235 (F. Schubert) - D. Fischer-Dieskau, G. Moore; Abends unter der Linde, D237 (F. Schubert) - A. Rolfe-Johnson, G. Johnson; Die abgeblühte Linde (F. Schubert) - E. Mathis, G. Johnson
El mundo del lied, y en concreto el del lied romántico, como estamos viendo en las interesantes entradas de este blog, está lleno de simbologías. La Naturaleza, la Muerte, El Amor (casi siempre no correspondido), el Nacionalismo, la Melancolía, son temas que aparecen una y otra vez el los poemas que musican nuestros compositores. Símbolos que aparecen en los versos o incluso a los que se dedican poemas completos. Vamos a hablar en esta entrada de un símbolo y de un compositor que lo toma como suyo. Vamos a hablar del tilo y de Schubert.Strauss, Schumann i les cireres
Cançó de la setmana: Mondnacht (R. Schumann) - D. Fischer-Dieskau, G. Moore
És difícil menjar només una cirera, n'agafes una i quan estires van unes quantes al darrera, perquè les seves cues estan unides o perquè s'han enredat entre elles. Amb els lieder passa una cosa semblant, n'escoltes un i inevitablement et porta a escoltar d'altres; de vegades estan units per una associació llunyana, per una sensació o per un record, d'altres la relació entre ells és forta.El lied que escoltarem avui, Mondnacht (Nit de lluna), de Schumann, i el que escoltàvem la setmana passada, Die Nacht, estan ben enganxats per les cues. Si ja els coneixeu segurament també els relacioneu; si vau descobrir Die Nacht i us va agradar també us agradarà Mondnacht.
