Schubert, Franz

 

Fa unes setmanes us vaig enviar una postal musical des de l'indret on feia vacances. Com altres anys, la cançó era una pista del lloc en qüestió, i aquesta vegada era tan clara que uns quants m'heu preguntat, quan ens hem vist o ens hem escrit, com havia anat per Venècia. Després de publicar l'entrada vaig pensar que podia haver triat un lied menys evident, una versió de la Cançó del salze de Desdèmona, per exemple, per fer-vos rumiar uns instants més.

Si us dic que avui us parlaré de melodrames, potser us vindran al cap les pel·lícules de Douglas Sirk o les novel·les de Wilkie Collins. Però no va per aquí la cosa; avui us parlaré del melodrama entès com una peça en la qual la música acompanya la veu parlada, amb l'objectiu que l'acompanyament, escrit expressament per a un text concret, intensifiqui el potencial dramàtic de la declamació dels actors. Perquè, en principi, els protagonistes no són cantants sinó actors, i les obres no són musicals sinó [...]

 

Aquest article es publicarà el primer de setembre, però jo l'estic escrivint en plena Schubertíada. Són setmanes intenses, de feina, de gaudir moltíssim de la música, de recollir impressions, de reflexionar, de prendre apunts per a futurs articles, però difícilment d'asseure's i escriure amb tranquil·litat.

 

Els soldats dormen entorn d'un foc de camp. Tots excepte un, a qui el neguit abans de la batalla de l'endemà ha desvetllat. I s'enyora, i recorda moments feliços amb la dona que estima, i té por, i mira de tranqui·litzar-se i agafar el son. Podria ser qualsevol home a qualsevol guerra a qualsevol època.

 

Aquesta setmana m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai: quan tenia l'article escrit m'he adonat que no tenia el text de la cançó, i no l'he trobat per enlloc. Direu que el podria haver buscat abans de posar-m'hi, i direu bé, però m'hi vaig confiar. Nota mental: no començar un article abans de tenir el poema. La qüestió és que sense poema no hi ha publicació, i aquí em teniu, desant l'article frustrat i preguntant-me: "I ara, què faig?".

El 1803 es va publicar a Berlín una obra de teatre anomenada Lacrimas.L'argument era complicat i inversemblant com el d'una comèdia de Shakespeare, un autor difós a l'època a Alemanya gràcies a les traduccions d'Agust Wilhelm Schlegel. Hi havia equívocs, amors impossibles entre musulmans i cristians i sobtats girs a la trama que canviaven la filiació i la religió d'alguns dels personatges per tal que les històries d'amor tinguessin un final feliç i la pau i la fraternitat regnessin [...]

Si La bella molinera fos una pel·lícula, totes les escenes (cada escena, una cançó) s'haurien de rodar en exteriors. Totes, excepte una: Pause.El caminer el trobem entre camps, al bosc, a tocar del rierol, al peu de la finestra de la molinera... Però a Pause,el dotzè lied, és a la seva cambra. Els últims versos de l'anterior, Mein!, ens permeten intuir per què s'hi ha refugiat: Ach, so muß ich ganz allein / Mit dem seligen Wortemein /Unverstanden in der weiten Schöpfung sein! [Ah, haig de restar sol / amb la sagrada paraula "meva" / incompresa a la vasta Creació]. Fins ara s'ha confiat a la natura, però [...]

Si a la programació de la Schubertíada hi ha els tres grans cicles de Schubert cantats per tres barítons, haig de començar per aquí, encara que no sigui el principi. Tres obres que no em canso mai d'escoltar, interpretades per tres veus que no em perdria per res. El joveníssim Konstantin Krimmel, que em va impressionar amb el seu debut a la Schubertíada el desembre de 2019 (i no vaig ser l'única) cantarà Die schöne Müllerin acompanyat per Daniel Heide; Florian Boesch, un dels cantants més estimats d'aquesta casa, va debutar l'any passat a Vilabertran precisament amb [...]

 

Hi ha cançons que suggereixen desesperació, hi ha cançons desesperades i després hi ha Du liebst mich nicht,un dels lieder més inusuals del catàleg enorme de Schubert. El poema és d'August von Platen, un poeta un any més gran que Schubert que també va morir jove, als 39 anys; com passava sovint, el compositor va conèixer la seva poesia a través d'un amic comú, Franz von Bruchmann.

L'any 1774, en una ciutat que bé podria ser Linz, va néixer una nena anomenada Marianne; com que el pare era desconegut, portava el cognom de la seva mare, l'actriu Elisabeth Pingruber. Quatre anys després, la mare es va casar amb Joseph Georg Jung i, tot i que l'home no la va adoptar, des de llavors la nena es va conèixer també com Marianne Jung. El 1798, després de morir Herr Jung, mare i filla es van traslladar a Frankfurt, on la nena va captivar el públic dansant al teatre; entre els seus admiradors hi havia Catharina Elisabeth Goethe, és a dir, la mare del [...]

 

Em vaig adonar fa uns dies que des que va començar la temporada no hem escoltat cap lied de Schubert. Ja sabeu que planifico poc, i per això passen coses tan estranyes com que el rei de la casa se n'absenti durant tres mesos. El trobo a faltar, i hi hauria posat remei en qualsevol cas aquesta setmana, però resulta que ja estava previst i anotat a l'agenda. Perquè demà, 19 de novembre, es compleixen cent noranta-dos anys de la seva mort (planifico poc, però planifico), i us volia parlar de La bella molinera, arran de la interpretació que Florian Boesch i Christian Koch van fer-ne [...]

 

D'aquí a exactament una setmana comença la Schubertíada, i nosaltres comencem aquesta la mini sèrie d'entrades dedicades als recitals del festival. Com sempre, seran entrades més curtes que haurien de servir, sobretot, per repassar els lieder que s'hi interpretaran.

Comencem amb els dos primers recitals, que són els de Florian Boesch i Malcolm Martineau el dijous 20 i Juliane Banse i Wolfram Rieger el divendres 21; els primers interpretaran Die schöne Müllerin i els segons, Winterreise.

Ya estamos en el verano, comienza el calor que todos conocemos y evitamos estar expuestos a unos rayos de sol abrasadores. Qué mejor que una sombra fresca, rodeado de naturaleza, al son de una fuente, bajo un árbol verde y frondoso como puede ser el tilo: Der Lindenbaum. Al comenzar este popular poema de Wilhelm Müller nos encontramos con nuestro protagonista, una persona que nos relata cómo vivió y gozó en su día de este escenario tan pacífico y relajante; el tilo, lugar de encuentro de [...]

 

Un poema en què les estrofes tenen totes la mateixa estructura regular sembla que demana un lied estròfic. Si és una cançó de bressol, encara amb més motiu. El compositor segurament considerarà que amb cinc estrofes ja és prou llarg, o tal vegada no, i posarà a prova els intèrprets i el públic repetint-hi sis dels vuit versos de cada estrofa. Aquest és el nostre Schubert! O l'audiència del segle XIX era més pacient que nosaltres, o ell sabia que era perfectament capaç de fer una cançó estròfica pura que durés set o vuit minuts ben bons que passés com una de dos minuts [...]

 

El 3 de setembre de 1827, Schubert va viatjar a Graz convidat pels Pachler, un matrimoni molt aficionat a la música. Ell, Karl, era un dels principals impulsors de la vida operística a la ciutat; ella, Marie, era una pianista excel·lent, admirada per Beethoven. Casa seva era un centre de reunió d'artistes i intel·lectuals i les tres setmanes que Schubert va ser allà van ser un seguit de trobades i vetllades musicals i, entre festa i festa, encara va tenir temps de compondre. Sobretot música de ball, que devien estrenar abans que s'eixugués la tinta al paper, i un parell de lieder amb [...]

El nom de Josef von Spaun ha aparegut diverses vegades en aquest blog. Una, com a autor d'un únic poema musicat per Schubert, Der Jüngling und der Tod; totes com a amic del compositor. Com hem explicat algun cop, es van conèixer a escola, a l'Stadtkonvikt. En aquest internat preparatori per a la universitat estudiaven els fills de les famílies benestants i també, becats, els nens del cor imperial, fins i tot després que els canviés la veu si el seu rendiment acadèmic era bo. Així va ser com Franz Schubert va ingressar l'octubre de 1808 a una escola d'elit que quedava fora de l'abast [...]

Actualització 15/6. L'article que vaig publicar al febrer ha perdut la seva raó de ser. El podria haver esborrat per escriure'n un de nou amb la nova programació, però m'he estimat més actualitzar-lo copiant al final de tot el text original. No fos cas que ens oblidéssim massa aviat que un dia va arribar un virus que ho va trastocar tot.

Tenia preparada una altra entrada per a aquesta setmana, però un imprevist musical m'ha fet canviar-la a última hora. Avui havia de cantar Katharina Konradi a L'Auditori, dins del cicle Schubert Lied; era un concert ajornat des del novembre per malaltia de la cantant, que finalment no hi podrà participar. És una llàstima, perquè és fantàstica, però ja tindrem més ocasions d'escoltar-la. A canvi tindrem l'oportunitat d'escoltar per primer cop una altra jove cantant, la mezzosoprano Klaudia Tandl, que ens proposa un programa diferent del que estava previst.

 

Com us deia quan parlava de Die Götter Griechenlands, Friedrich Schiller no era aliè a la dèria per l'Antiga Grècia que hi havia a la cultura alemanya a la seva època, i Gruppe aus dem Tartarus [Grup del Tàrtar] ens remet també a la mitologia. L'inframón, conegut sovint pel nom del seu déu, Hades, era la regió on habitaven els morts; no hi patien cap càstig ni hi rebien cap premi. Molt més avall, si hem de fer cas de Zeus a la Ilíada, a la mateixa distància de l'Hades que ho està el cel de la terra, hi havia el Tàrtar. I aquí sí; aquí, allunyats de tothom, els seus habitants patien les tortures més horribles.