Schmuggler unter_einer alten Eiche bei Mondaufgang - Eduard_ Leonhardi
Contrabandistes sota un vell roure a la sortida de la lluna (fragment) - E. Leonhardi

Aquest blog va començar el febrer de 2012 amb un lied de Schubert (és clar), i després de Strauss, Schumann, Duparc, Mahler i Vaughan Williams, a l'abril vam escoltar Fauré. No he planificat mai els continguts seguint un ordre cronològic o de cap mena, això ho deixo per als cursos; generalment són les cançons les que demanen pas, i aquelles primeres entrades responien sobretot a la crida de cançons tantes vegades escoltades. De Gabriel Fauré n'hem escoltat sis més, i tot preparant aquest article en què n'escoltarem la vuitena m'he adonat que en cap dels anteriors he parlat de la seva importància com a compositor de mélodie. Potser és el moment de fer-ne cinc cèntims, perquè Fauré és una figura cabdal del gènere.

El naixement de la mélodie se sol situar entorn el 1870, coincidint amb la guerra franco-prusiana, l'arribada de la III República i l'eclosió dels poetes parnassians. La mélodie venia a substituir el romance (la forma pròpia de la cançó a França fins llavors) prenent com a referència el lied. Dos compositors encapçalen aquesta renovació musical, tots dos d'edat similar: Fauré, nascut el 1845, i Henri Duparc, nascut tres anys més tard. Amb ells, les cançons comencen a donar importància realment al poema, parant atenció a la intel·ligibilitat i la prosòdia, dues qüestions que eren secundàries per al romance, que es centra particularment en la veu.

Fauré i Duparc van seguir durant un temps camins similars. Van estudiar junts, van ser amics, van admirar mútuament la seva obra i van compartir també admiració per la música alemanya en general i per la de Wagner en particular. Tanmateix, els problemes de salut de Duparc van fer que es retirés jove i el seu llegat es redueix a penes a disset cançons. El recorregut de Fauré va ser molt diferent: la seva primera mélodie, Le papillon et la fleur, la va compondre entorn el 1860 i el seu últim cicle, L'horizon chimérique, el 1921, tres anys abans de morir. Parlem, per tant, de seixanta anys de carrera; estudiar Fauré és, pràcticament, estudiar la mélodie, si em permeteu la hipèrbole. El centenar de cançons que va compondre, la part més significativa de la seva obra, se sol dividir en tres etapes:

  • la primera acabaria entre el 1880 i el 1890, segons els autors; prenent el límit inferior, inclou bàsicament les cançons de Vingt mélodies. Premier recueil (el catàleg de Fauré es va revisar fa deu anys i ara inclou entrades noves dels primers anys). Hi sentim encara moltes influències, però les cançons són irresistibles; Tristesse o Au bord de l'eau en serien exemples.
  • la segona etapa arriba fins al 1904, aproximadament. En aquests anys, Fauré fa una música més personal a partir d'eleccions de poemes també més meditades, i escriu els primers cicles de cançons. Si prenem com a frontera entre les dues primeres etapes el 1880, d'aquesta època hem escoltat, per exemple, cançons tan precioses com Notre amour o Clair de lune.
  • Finalment, la tercera etapa està marcada per la sordesa del compositor. Progressivament, Fauré es va aïllant, i perd el contacte amb la música del seu temps. Les cançons es van despullant del lirisme que les caracteritzava i tendeixen a la declamació, la música es refina i depura cada cop més; és música entotsolada i fascinant. No hem escoltat cap cançó d'aquest període, però ho deixarem per a un altre dia perquè...

... el meu objectiu per a aquesta setmana era, sobretot, que escoltéssim Le secret, una cançó bellíssima, a parer meu. Tota la resta ha estat sobrevingut. Le secret fa honor al seu nom i és una cançó misteriosa, continguda i, alhora, plena d'emoció, amb un caràcter gairebé religiós marcat per una melodia molt lenta i un xic malenconiosa, i amb un acompanyament sobri, només uns acords que subratllen la veu. Fauré va compondre Le secret el 1881 a partir d'un poema d'Armand Silvestre inclòs al recull Le pays des roses, publicat l'any següent; devia treballar a partir d'una còpia manuscrita del poema. La cançó està inclosa en el segon recull de Vingt mélodies i la trobem a continuació d'una altra amb el mateix poeta, Notre amour.

Silvestre és avui pràcticament desconegut, però aquest enginyer de formació, crític d'art, va tenir una relació molt estreta amb la música. No només perquè a més de Fauré, altres contemporanis com Tosti, Chaminade, Massenet, Delibes o Chausson van compondre cançons amb els seus poemes, sinó perquè va escriure els llibrets d'una trentena d'òperes, de la majoria de les quals admeto que no conec ni el compositor. Si avui tenim present el poeta, és sobretot gràcies a Fauré, que entre 1878 i 1884 va compondre deu mélodies amb poemes seus, i hi va tornar en dues ocasions més el 1904, poc després de la seva mort. El poema de Le secret porta per nom Mystère, i veureu que no el reprodueixo tal com el va escriure Silvestre sinó com figura a la partitura. Ho faig així perquè Fauré hi va afegir un parell d'elisions, gens freqüents en la poesia francesa i per tant en la mélodie, que si hi són, s'han de cantar; si no les posés, potser pensaríeu que els cantants han oblidat coses bàsiques de la llengua.

Le secret és una mélodie molt elegant, i els intèrprets han de transmetre tant aquesta elegància com el recolliment implícit a la cançó; cosa que exigeix la màxima interiorització. Per tant, és una cançó molt difícil de cantar, i la frase de Poulenc referida a la seva mélodie Nous avons fait la nuit acaba d'explicar-nos per què: “És difícil de fer entendre als intèrprets que la calma en un poema d'amor només pot donar-hi intensitat”. És d'aquelles cançons que esperes amb candeletes en un recital i no hi ha gaire opcions: et decep si no està a l'altura o, per contra, et posa un nus a la gola si hi sents el que esperes. He triat la versió de Simon Keenlyside, espero que us agradi tant com a mi. En aquesta ocasió no l'acompanya Malcolm Martineau (i prou que el trobo a faltar) sinó Caroline Dowdle.

I ara sí, amb aquesta cançó preciosa, donem per inaugurada la temporada 2020-2021. Espero que sigui millor que la que acaba, en tots els sentits, i que puguem gaudir de la música als auditoris i els teatres.


Le secret

Je veux que le matin l’ignore
Le nom que j’ai dit à la nuit,
Et qu’au vent de l’aube, sans bruit,
Comme une larm' il s’évapore.

Je veux que le jour le proclame
L’amour qu’au matin j’ai caché,
Et, sur mon cœur ouvert penché,
Comm'un grain d’encens il l’enflamme.

Je veux que le couchant l’oublie
Le secret que j’ai dit au jour
Et l’emporte avec mon amour,
Aux plis de sa robe pâlie!

Vull que el matí l'ignori,
el nom que he dit a la nit,
i que al vent de l'alba, sense brogit
com una llàgrima s'evapori.

Vull que el dia el proclami,
el nom que al matí he amagat,
i, sobre el meu cor obert posat,
com un gra d'encens l'inflami.

Vull que el capvespre l'oblidi,
el secret que he dit al dia,
i se l'endugui, amb el meu amor,
als plecs de son vestit pàl·lid!

 

Articles relacionats

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto