Els plaers del ball - A. Watteau
Fa unes setmanes vaig assistir com a oient a una de les masterclasses per a duos del LIFE Victoria, el professor va ser el pianista Iain Burnside. Vaig compartir-ne les meves impressions a un article a Núvol però vaig reservar els comentaris més específics sobre el lied pel blog. He reordenat els apunts que vaig prendre i d'entre els diferents temes que es van tractar n'he triat i resumit aquests tres:
- El poema. El professor va recomanar als cantant que treballessin el text sense la música, només el poema. Que el diguessin en veu alta, es fixessin a on feien les pauses i quines paraules emfatitzaven, que se'l fessin seu per poder construir després la cançó, que en treballessin la pronúncia (ai, les vocals, quanta guerra donen quan aprenem un idioma!). En resum, i com el professor va dir, que experimentessin les paraules. Burnside va recomanar també parar atenció al context del poema; l'exemple concret era Clair de lune de Verlaine, un poema de les seves Fêtes galantes, inspirades en els quadres de Watteau.
Fonamental també, és clar, el significat del poema, qui ets quan cantes aquesta cançó? No ha de ser senzill per una cantant jove posar-se a la pell d'una novícia de fa dos-cents anys, i va ser curiós el desconcert d'un noi quan Burnside li va preguntar si la llum de la lluna era bona o dolenta (venia a tomb d'un vers d'una cançó de Brahms: Es glänzt der Mond nieder, la lluna està baixà i resplendeix). És clar, la gent del segle XXI no sabem el que és la foscor, la gent de ciutat encara menys! A ciutat sempre hi ha llum a la nit i que hi hagi lluna o no és només una qüestió estètica. Em vaig preguntar si un dels motius perquè als recitals no sovintegi el públic jove no serà aquesta (lògica) manca de context, si no cal un bagatge per tenir afinitat amb el lied, un recorregut previ que algunes persones fan en poc temps i la majoria necessitem uns quants anys més per fer-lo. - La relació del cantant amb el públic. El professor va insistir als cantants que mantinguessin una bona posició mentre cantaven, que miressin cap el públic i no cap el terra, que no tanquessin els ulls, perquè el públic ha pagat una entrada i els està dedicant el seu temps. Mentre sentia aquestes recomanacions vaig recordar uns quants cantants ben coneguts que el dia que s'explicava això no van anar a classe. Són cantants que m'agraden molt i no m'importa que no puguin estar-se quiets, de fet penso que només en sóc plenament conscient a posteriori, però conec persones que es neguitegen amb tanta activitat, així que benvinguts siguin els consells i tant de bo aquests cantants novells els recordin molt de temps.
Burnside va dedicar també força temps al somriure. Cada cop que s'estudiava una cançó feliç el professor feia veure el cantant que calia somriure. No perquè sí, no un somriure només cosmètic sinó un somriure que surt de dintre i se sent a la veu. No n'esteu convençuts, que se senti? No sentiu el somriure a la veu del vostre interlocutor quan parleu per telefon? Sí, el somriure canvia el color de la veu. A més, Iain Burnside va respondre sense saber-ho una pregunta que em faig des de fa temps, si el cantant rep alguna cosa del públic; ho va fer quan li va dir a un cantant referint-se a una assistent a la classe que somreia: mira el que et perds per no mirar el públic, mira el seu somriure, recull aquesta energia que t'envia! - La relació entre el pianista i el cantant. Ja ho hem comentat més d'un cop, la tasca del pianista no és només tocar perfectament la seva part; a més ha d'estar pendent del cantant. Si el cantant no està còmode el pianista l'ha d'emparar, l'ha d'abrigar; Iain Burnside va ser molt gràfic: “els pianistes hem de ser Coco Chanel”. M'agrada molt la imatge: no s'abriga el cantant amb una roba qualsevol, el referent és Coco Chanel!
Va sortir en diverses ocasions la qüestió de la descompensació de volum entre el piano i la veu. Com sap el pianista que està tocant massa fort? Evidentment, “quan no sent el cantant” no és una bona resposta, llavors directament l'està ofegant. “El pianista està tocant massa fort quan no sent les consonants.” És clar! La meva deformació profesional va venir a ajudar-me i vaig visualitzar la forma d'ona de la veu, amb les vocals que porten tanta energia i les consonants que estan a un nivell molt més baix. L'altra pregunta que va sorgir és com avisa el cantant al pianista que està tocant massa fort, i se'n van donar dues respostes: la forma més subtil, cantant més fluix; la més directe, fer una passa per allunyar-se del piano (i, suposo, qualsevol altre gest que estigui pactat entre els dos membres del duo).
Es van parlar moltes més coses però, com us deia abans, he destriat el que em va cridar més l'atenció, no és qüestió de fer-ho encara més llarg. Acabarem escoltant una de les cançons que es van treballar en aquella classe, Clair de lune, Op. 46 no. 2 de Fauré amb poema de Verlaine, interpretada per Ailish Tynan acompanyada al piano per Iain Burnside.
Clair de lune
Votre âme est un paysage choisi
Que vont charmant masques et bergamasques,
Jouant du luth et dansant, et quasi
Tristes sous leurs déguisements fantasques!
Tout en chantant sur le mode mineur
L'amour vainqueur et la vie opportune.
Ils n'ont pas l'air de croire à leur bonheur,
Et leur chanson se mêle au clair de lune,
Au calme clair de lune triste et beau,
Qui fait rêver, les oiseaux dans les arbres,
Et sangloter d'extase les jets d'eau,
Les grands jets d'eau sveltes parmi les marbres.
La teva ànima és un paisatge selecte,
que captiven màscares i bergamasques
tocant el llaüt i dansant, i gairebé
tristes sota les seves disfresses capritxoses.
Mentre canten en mode menor
sobre l'amor vencedor i la vida oportuna.
Sembla ser que no creuen en la seva sort,
i la seva cançó es barreja amb la llum de la lluna.
Amb la calma claror de la lluna, trista i bella,
que fa somiar els ocells sobre els arbres,
i sanglotar d'èxtasi els dolls d'aigua,
els grans dolls d'aigua esvelts entre els marbres.
Comments powered by CComment