Amb aquest costum que tenia Schubert de posar el mateix nom a dues cançons (o a tres, o a quatre), passa sovint que un dels lieder acaba sent per sempre més "l'altre". Provem-ho: Ständchen. Heu pensat en aquesta preciositat del Cant del cigne? Doncs no. Em referia a l'altre Ständchen, la nostra cançó d'avui.

Durant les primeres dècades del segle XIX es van publicar les traduccions de moltes obres de Shakespeare, que no feia gaire que els cercles millor informats havien [...]

Verdun, les Ardenes, el Marne, el Somme, Ieper, els Dardanels. Quatre anys. Setanta milions de combatents, vuit milions de morts, dos milions de desapareguts, vint-i-dos milions de ferits. Camps de mines. Centenars de quilòmetres de trinxeres en una mar de fang. Diumenge es commemorarà el centenari del final d'una guerra que va dessagnar Europa.

Guillaume Apollinaire va voler allistar-se a l'exèrcit així que va esclatar la guerra, però no el van admetre perquè no era francès (era nascut a Roma i d'origen polonès). Hi va insistir i [...]

Un rispetto és un tipus d'estrofa poètica pròpia de la llengua toscana, formada generalment per sis o vuit versos hendecasíl·labs, tot i que l'extensió pot variar entre quatre i deu versos. La temàtica dels rispetti és amorosa, es tracta d'una salutació respectuosa (d'aquí el nom) a la persona estimada. Es va estendre durant el segle XIII i va arribar al seu apogeu durant la segona meitat del segle XV, quan va ser molt conreada per Angelo Poliziano i, en menor mesura, per Llorenç el Magnífic.

A finals del segle XIX, la relació entre compositors era si fa no fa com un segle abans: el compositor venia la seva obra per una quantitat pactada i en perdia pràcticament tots els drets. El sistema que ens és més familiar, en què el compositor té més control sobre la seva obra i es reparteix els guanys de les vendes de les partitures amb l'editor, va ser impulsat per Richard Strauss, que el 1898 va escriure a cent seixanta compositors plantejant-los la necessitat de millorar la seva situació. La seva proposta va tenir tan d'èxit que poc després el parlament alemany aprovava una nova llei que regulava els drets dels músics de [...]

Quan comença aquesta història, Friedrich von Hardenberg té vint-i-dos anys. És un jove de família noble, extremadament intel·ligent i sensible, apassionat per la literatura, la filosofia i la ciència. Ha completat quatre anys d'universitat i es guanya la vida com a aprenent d'un administrador, preparant-se per dirigir les mines de sal que gestiona el seu pare (nobles, però treballadors), mentre escriu i estudia incansablement. És llavors quan coneix l'altra protagonista de la història, Sophie von Kühn, de dotze anys. Segons els testimonis, la nena no és especialment espavilada, ni especialment bonica, ni especialment res, és [...]

Mentre Mahler componia la seva cinquena simfonia, entre 1901 i 1902, la seva etapa Wunderhorn anava quedant enrere. L'agost de 1901 acabava Der Tamboursg'sell, l'últim dels lieder compostos a partir de poemes de Des Knaben Wunderhorn, i aquell estiu va començar a musicar alguns poemes de Friedrich Rückert. Com hem comentat en alguna ocasió, les quatre primeres simfonies de Mahler i els seus lieder són un continu i magnífic anar i venir entre gèneres; pensem, per exemple, en la primera i Die zwei blauen Augen, la segona i Des Antonius von Padua Fischpredigt o la tercera i Ablösung im Sommer. Però a la cinquena [...]

El 25 de març (només quatre dies després que escoltéssim una cançó del seu cicle Chansons de Bilitis) es complien cent anys de la mort de Claude Debussy, un dels compositors amb aniversari rodó d'aquest any. El cert és que no és un compositor que hagi convidat gaire sovint per aquí; només n'hem escoltat tres cançons fins ara i sembla que anem d'aniversari en aniversari, perquè la primera va ser Beau soir, amb ocasió del 150 aniversari del naixement del compositor, l'agost de 2012. Avui n'escoltarem la quarta, una mélodie que molts autors s'afanyen a afirmar que no és entre les millors (bé, no tot pot ser [...]

Benvolguts, continuo fent vacances, però penso en vosaltres i he estat remenant per trobar una postal sonora del lloc des d'on us escric. Quan ja m'estava començant a atabalar perquè no trobava cap postal sonora del lloc des d'on us escric (i bé que n'hi deu haver) vaig topar-me amb un lied que tenia apuntat a la llibreta de fa molt. El pianista era Leonard Bernstein i vaig recordar que encara no l'havíem escoltat interpretant cap obra que no fos seva, així que vaig pensar que aquestes vacances, en lloc de postal, us deixaria un homenatge [...]