Von ewiger Liebe (De l'amor etern), op. 43 núm.1 és un lied compost l'any 1864 per Johannes Brahms, quan tenia 31 anys, en ple apogeu del romanticisme literari, un moviment que encarna els ideals de l'individualisme, el sentimentalisme, la subjectivitat i la irracionalitat, amb un gran interès en la natura i l'exaltació de la figura de l'heroi. Totes aquestes qualitats les trobem en aquest poema que, malgrat que en moltes edicions apareix com a obra de Josef Wenzig, és en realitat d'August Heinrich Hoffmann von Fallersleben. De fet, Fallersleben compon aquest poema el 1837 a partir d'una traducció lliure de Leopold [...]

 

El ciclo de canciones “Myrthen” Op. 25 de Robert Schumann fue compuesto en el prolífico año de 1840, y con un motivo muy especial: era el regalo de bodas para su esposa Clara Wieck con quien finalmente, juicio mediante con su suegro, podría casarse ese año.

 

El tercer Lied del ciclo Die schöne müllerin (“Halt!” - “¡Alto!”) es la puerta de entrada a la trama interna que nos propone el poeta Wilhelm Müller y que Franz Schubert ilustra con gran maestría. El joven molinero, caminante protagonista del ciclo presentado en el primer Lied (“Das Wandern” - “Caminar”), llega hasta un pequeño arroyo en la segunda pieza (“Wohin?” - “¿Adónde?”) que le acompañará siempre y que será el coprotagonista del ciclo. Este arroyuelo le llevará hasta un molino en el que entra a trabajar para seguir aprendiendo el oficio y donde conocerá a la bella molinera.

 

Cuando el ciclo de canciones Dichterliebe (Amor de Poeta) de Robert Schumann comienza, algo nos dice que este amor no terminará bien. ¿Pero por qué? ¿Qué sucedió? ¿La amada del poeta existe o no existe? ¿Lo dejó por otro, nunca lo amó…? Estas preguntas se van contestando sutilmente poema tras poema. La historia de este amor es contada por Heine en su Lyrische Intermezzo, en 65 poemas, pero Schumann elije sólo 16 (aunque había compuesto 4 más que luego descartó para darle mejor continuidad).

 

“Diria que és la millor cançó britànica que s'ha escrit mai”. Sarah Connolly va dir això sobre King David a Twitter i jo ho vaig apuntar a la llibreta. El comentari venia arran del concert de la mezzosoprano i Julius Drake al Teatro de la Zarzuela, dins del cicle de lied del CNDM; malauradament, jo me l'havia perdut, però ja m'havien arribat veus sobre el recital tan fantàstic en general i sobre la propina, King David, en particular. I així és com aquesta cançó ha passat per davant d'una altra del mateix compositor, Herbert Howells, que tinc guardada des de fa molt de temps esperant que arribi el seu moment.

 

Som al mes de juny i el que podríem anomenar la “temporada regular” està acabant; si tot va bé, el mes de juliol cediré el lloc als estudiants del Màster en Lied de l'Esmuc i el d'agost el dedicaré a la Schubertíada, com he fet els darrers anys. M'han tornat a quedar unes quantes entrades previstes pendents; ja veuré què en faig, si les passo a la llibreta de la temporada vinent (nota mental: comprar la llibreta de la temporada vinent) o les deixo en el llimb de les cançons i espero que tornin a demanar pas. Però encara tinc dues setmanes disponibles, així que anem per feina amb la primera. Quan vaig saber que Joyce [...]

 

Aquesta setmana no tenim pianista. Ni orquestra. Ni guitarra, ni arpa, ni cap altre acompanyament. Quan editi l'article hi afegiré només tres de les quatre etiquetes habituals: compositor, poeta i cantant; la d'acompanyant quedarà buida, perque aquesta setmana tindrem veu a cappella. Com bé sabeu, és molt inusual; el lied (en el sentit més ampli) es canta pràcticament sempre amb acompanyament. Diria que la proposta de la veu sola és pròpia del lied més contemporani, del compost a les darreres dècades.