Diu la llegenda que Richard Strauss va escriure Traum durch die Dämmerung en vint minuts. La seva dona va anar a buscar-lo per fer una passejada, ell li va dir que estava enfeinat i ella li va donar vint minuts de gràcia abans de tornar per endur-se'l. L'anècdota la trobareu reproduïda a moltes publicacions (sovint al·ludint al caràcter diguem-ne fort de Pauline de Ahna), però no he sabut trobar-ne la font, així que ho deixarem en llegenda.
"Ordre et beauté". No és que hagi aprofundit gaire en la poesia de Charles Baudelaire, però aquesta expressió, "ordre i bellesa", és un dels meus lemes, com sabeu els lectors d'aquest blog; us en parlava en una entrada de fa molt sobre la mélodie L'invitation au voyage d'Henri Duparc, a partir d'un poema de Baudelaire. I vet aquí que el 9 d'abril farà dos-cents anys del naixement del poeta, i si en aquella entrada esmentava de passada la vida agitada que va menar, he pensat que en aquesta us en podria fer cinc [...]
La setmana passada mencionava uns quants discos publicats recentment, caracteritzats tots ells per presentar repertori inèdit o gairebé. Entre ells, un amb cançons de Charles Villiers Stanford, de les quals n'escoltarem una aquesta setmana.
Songs of Faith, op. 97 és una de les obres gairebé inèdites; hi ha almenys un enregistrament de quatre de les cançons, però aquest amb Roderick Williams i Andrew West és el primer que se'n [...]
Fa uns dies parlava amb un altre tuitaire sobre si calia o no un nou enregistrament de La bella molinera; el meu interlocutor feia servir els expressius hashtags #renovacioderepertori i #nohihamesrepertori?, i es preguntava si encara s'hi podia trobar res de nou. El meu parer és que sí, que a La bella molinera s'hi descobreixen coses noves a cada bona interpretació. Una de les coses que defineixen els clàssics és la seva intemporalitat; sempre són nous, sempre són vigents, i sempre se'n poden aprendre coses.
Si La bella molinera fos una pel·lícula, totes les escenes (cada escena, una cançó) s'haurien de rodar en exteriors. Totes, excepte una: Pause. El caminer el trobem entre camps, al bosc, a tocar del rierol, al peu de la finestra de la molinera... Però a Pause, el dotzè lied, és a la seva cambra. Els últims versos de l'anterior, Mein!, ens permeten intuir per què s'hi ha refugiat: Ach, so muß ich ganz allein / Mit dem seligen Worte mein / Unverstanden in der weiten Schöpfung sein! [Ah, haig de restar sol / amb la sagrada paraula "meva" / incompresa a la vasta Creació]. Fins ara s'ha confiat a la natura, però [...]