Que la música té un gran poder evocador és una cosa que tots els lectors sabeu. De vegades, ens arriba inesperadament una melodia que fa temps que no sentíem i ens transporta a un moment viscut fa temps, ens recorda algú o ens remou un sentiment. Heinrich Heine també ho sabia, i ho sabia el poeta de Dichterliebe.
A Hör' ich das Liedchen klingen, el poeta sent una cançoneta que cantava l'estimada i això el trasbalsa. El dolor el tenalla amb tanta violència que li sembla que el cor se li farà a miques, i se sent empès a fugir amunt, cap al bosc. És a dir, Heine fa servir un recurs poètic típicament romàntic, el poeta es refugia a la natura. A les cançons anteriors hem sentit com s'adreçava habitualment als ocells i les flors; a Und wüssten's die Blumen va més enllà i invoca també els estels, però aquí cerca el refugi i la solitud en el més profund del bosc.
El poema, les paraules que tria Heine, ens suggereixen una certa violència; com a mínim, vehemència. En canvi, en un contrast clar amb el lied anterior, Das ist ein Flöten und Geigen, Schumann se'ns presenta com una cançó caracteritzada per la introspecció, trista i adolorida, d'harmonies senzilles i una línia vocal melancòlica. Després d'un breu preludi de quatre compassos, la veu canta en piano (ho farà així durant tota la cançó) mentre l'acompanyament ens fa pensar en llàgrimes que llisquen lentament.
Heine recull amb precisió i amb economia de mitjans la reacció del poeta davant de la cançoneta, i quan Schumann hi posa la música sembla que comparteix aquesta economia, fins que arriba el postludi. Dels trenta compassos que dura la cançó, dotze són per al postludi; és, per tant, tan llarg com una tercera estrofa, i un postludi així bé ens ha de voler dir alguna cosa. Potser la melodia que hi sentim, que sentíem també a l'inici de la cançó, és la cançoneta que cantava la noia? Crida l'atenció que ara el piano elabora aquells compassos inicials, els desenvolupa en diverses veus i incorpora material nou. El postludi pren pràcticament una vida independent de la cançó. Potser ara estem recordant amb el poeta, potser estem sentint les seves llàgrimes, potser estem sentint com finalment el seu dolor es dissol en les llàgrimes.
Escoltar aïllades les cançons d'un cicle, com fem aquí, és una mena de traïció al mateix cicle; encara més quan, com a Dichterliebe, la música d'unes i altres està tan ben travada. Ara bé, aquesta mena de traïció, que assumeixo com a inevitable i només puc mirar de corregir convidant-vos a escoltar el cicle sencer, té un petit avantatge: pel fet de tenir el context més llunyà, totes les cançons adquireixen la mateixa importància perceptual (per dir-ne d'alguna manera) mentre que no és estrany que, durant l'audició del cicle, especialment en concert, algunes cançons passin més desapercebudes perquè musicalment són més introspectives. Aquest podria ser el cas de Hör' ich das Liedchen klingen; aprofiteu la interpretació d'Ernst Haefliger i Eric Werba per escoltar aquesta petita meravella amb tota l'atenció, com si fos la primera vegada, i el pròxim cop que escolteu el cicle sencer, penseu-hi!
Hör’ ich das Liedchen klingen,
Das einst die Liebste sang,
So will mir die Brust zerspringen
Von wildem Schmerzendrang.
Es treibt mich ein dunkles Sehnen
Hinauf zur Waldeshöh’,
Dort löst sich auf in Tränen
Mein übergrosses Weh’.
Quan sento ressonar la cançoneta
que cantava altre temps mon dolç amor,
me sembla com si el pit se'm fes a trossos,
oprimit pel dolor.
Un desig neguitós m'empeny llavores
amunt, al fons del bosc,
i allà dalt se desfà en un riu de llàgrimes
el meu immens dolor
(traducció d'Apel·les Mestres)
Articles relacionats
D de Dichterliebe
Darrera...En somnis jo et veia
Avui e...
Si ho sabessin
Schum...