Jacint Verdaguer - R. Casas
Avui tenim una entrada extraordinària perquè, a inciativa del portal LletraA de la UOC, celebrem el dia de la poesia catalana a Internet:
El 17 de març fem una crida a emplenar la xarxa de versos catalans: celebrem el Dia de la poesia catalana a internet, una iniciativa (impulsada per la UOC des del 2011) que vol fer visible a la xarxa la qualitat i la vitalitat de la poesia en català, i mostrar com n'és de valorada i estimada pels seus lectors.
L'any passat ens hi vam afegir amb un poema de Josep Janés i una cançó de Frederic Mompou, Damunt de tu només les flors. Deiem llavors que era la cançó en català més cantada; aquest any dediquem l'entrada al poeta més cantat, Jacint Verdaguer. Perquè us en feu una idea, el nombre de cançons compostes a partir dels seus poemes és comparable al de cançons amb poemes de Goethe.
Entre els nombrosos compositors que han escrit cançons amb la poesia de Verdaguer hi ha Joaquín Rodrigo, que el 1935 va compondre el Tríptic de Mossèn Cinto, per a soprano i orquestra; les tres cançons són L'harpa sagrada, Lo violí de Sant Francesc i Sant Francesc i la cigala. L'estrena de l'obra va ser al Palau de la Música Catalana el 17 d'octubre de 1946, i les van interpretar Victòria dels Àngels i l'Orquestra Filarmònica de Barcelona dirigida per Joan Pich i Santasusana (en aquest enllaç* es pot consultar el programa de mà d'aquell dia).
Avui escoltarem la primera de les tres cançons, L'harpa sagrada; el poema està inclòs a Idil·lis i cants místics (1879). La interpreta també Victòria dels Àngels, però aquest cop amb l'Orquestra de la Societat de Concerts del Conservatori de Paris dirigida per Rafael Frühbeck de Burgos; l'enregistrament és de l'any 1962.
Que tingueu una diada molt poètica!
*enllaç trencat i, per tant, desactivat (30/3/2015)
L'harpa sagrada
A l’ Arbre diví
Penjada n’és l’ Harpa
L’ Harpa de David,
en Sion amada.
Son clavier és d’or,
ses cordes de plata,
Mes, com algun temps,
Ja l’amor no hi canta,
que hi fa set gemecs
de dol i enyorança.
S’obrien los cels,
l’infern se tancava,
I al cor de son Déu
La terra és lligada.
A l’últim gemec
lo dia s’apaga,
I es trenquen los rocs
Topant l’un amb l’altre.
També es trenca el cor
d’una Verge Mare
que, escoltant los sons,
a l’ombra plorava:
- Angelets del cel,
despenjau-me l’Harpa,
que de tan amunt
no puc abastar-la;
Baixa-la si us plau,
mes de branca en branca,
no s’esfloren pas
ses cordes ni caixa.
Posau-la en mon pit,
que puga tocar-la;
si ha perdut lo so,
li tornaré encara:
Si no l’ha perdut,
moriré abraçant-la
la meva Harpa d’or
que el món alegrava!.