lluna plena

Quan es publiqui aquest article serem ja al setembre, però l'estic escrivint en plena Schubertíada, amb el cap ple de música, d'idees i d'emocions. Després de tants mesos sense música en viu (excepte dos concerts al Palau al juliol molt benvinguts), la immersió m'ha originat un impacte emocional considerable, un somriure d'orella a orella a sota de la mascareta, llàgrimes eixugades per la mateixa mascareta i la satisfacció immensa de constatar que l'alegria, per moments l'eufòria, és compartida. Diria que Vilabertran està sent l'escenari d'una catarsi col·lectiva. El batibull mental s'anirà calmant i del pòsit, en sortirà algun article, però ara com ara no estic gaire centrada per escriure i encara menys per inaugurar com cal una temporada quan encara no he acabat l'anterior. De manera que us proposo que passem a escoltar una cançó sense més preàmbuls.

La setmana passada em va saber greu no compartir algun dels lieder de Brahms programats per Goerne i Schmalcz, així que n'escoltarem un ara. N'he triat Der Gang zum Liebchen, op. 48/1, una cançó molt bonica de la qual vaig parlar indirectament fa molt de temps, en un article sobre unes masterclasses de lied; el jove cantant que la interpretava es va quedar perplex quan el professor li va preguntar pel significat de la lluna en el poema. Som gent de ciutat en el segle XXI i no som conscients que al segle XIX una nit amb lluna era l'escenari ideal per a una cita amorosa.

Com la resta de cançons triades per Goerne, Der Gang zum Liebchen té un aire popular; de fet, el poema de Josef Wenzig és una traducció d'una cançó tradicional bohèmia. Però tot i aquesta atmosfera, el lied té un punt sofisticat, com tantes vegades passa amb els lieder de Brahms. L'estructura musical és A-B-A-B; les estrofes A tenen una melodia que de vegades s'associa amb una cançó de bressol i les estrofes B tenen ritme de vals o ländler. Aquest ländler es desenvolupa en els interludis d'una manera irresistiblement encantadora i amb aquest punt de sofisticació que us deia, i no costa gens d'imaginar el jove que va cap a l'estimada anticipant la seva felicitat dansant pel camí.

Us deixo amb Der Gang zum Liebchen interpretat per Hermann Prey i Leonard Hokanson, i confio que la setmana vinent ja hauré baixat del núvol i podré començar oficialment la temporada.

 

Der Gang zum Liebchen

Es glänzt der Mond nieder,
Ich sollte doch wieder
Zu meinem Liebchen,
Wie mag es ihr gehn?

Ach weh, sie verzaget
Und klaget, und klaget,
Daß sie mich nimmer
Im Leben wird sehn!

Es ging der Mond unter,
Ich eilte doch munter,
Und eilte daß keiner
Mein Liebchen entführt.

Ihr Täubchen, o girret,
Ihr Lüftchen, o schwirret,
Daß keiner mein Liebchen,
Mein Liebchen entführt.

La lluna brilla,
jo voldria tornar
vers la meva estimada,
com puc anar-hi?

Ai de mi! Ella es desespera,
i es queixa, i es queixa,
de què mai més en la vida
em tornarà a veure!

Ha baixat la lluna,
jo m’apresso espavilat
i m’apresso, perquè ningú
no s’endugui l’estimada.

Coloms, parrupeu,
brises, voleu!
Que la meva estimada,
la meva estimada ningú no la rapti!

(traducció de Manuel Capdevila)

 

Articles relacionats

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto