Le baiser - Auguste Toulmouche
El petó - A. Toulmouche

Cançons que no em fan ni fred ni calor. Que no posaria en una llista de cançons que no m'agraden (llista que, en públic, té un únic ítem), però no diria tampoc que m'agraden. Cançons que, quan les veig en el programa d'un recital, em fan mandra. Sí, és això: cançons que em fan mandra. Perquè, no és tant que no em facin ni fred ni calor, sinó que la sensació depèn del dia. I això vol dir que depèn de mi i de com estigui de receptiva, dels intèrprets, del moment del recital en què s'interpreti... És un experiment interessant que faig amb relativa freqüència si us plau per força, perquè les quatre o cinc cançons que tinc ara al cap són entre les més conegudes dels seus autors.

Almenys sé què em provoca els dubtes: l'excés de sucre. No sóc gaire de dolços i, en general, m'embafen de seguida, i amb les cançons em passa el mateix si hi trobo massa sucre. "Exemples, exemples, en volem exemples!" Esteu pensant això, oi? Perquè sóc conscient que el concepte "massa sucre" és molt relatiu. Doncs som-hi, aquí en teniu un: Es muss ein Wunderbares sein, de Franz Liszt. Que, ensucrat o no, no només és un dels seus lieder més famosos avui dia sinó també a la seva època. El va compondre el 1852, durant la seva etapa a Weimar, on era el hofkapellmeister (a efectes pràctics, el director musical de la cort) de l'arxiduc Karl Friedrich de Saxònia-Weimar-Eisenach, molt amant de les arts i mecenes i protector d'un bon grapat d'artistes. Liszt havia arribat a Weimar el 1848 i, precisament en aquell moment, no componia gaires cançons perquè estava centrat sobretot en la direcció i la composició dels seus poemes simfònics. Però vet aquí que la princesa Augusta, germana de l'arxiduc, li va suggerir al compositor el text per a fer-ne una cançó, i difícilment s'hi podia negar.

Els versos eren part d'Amaranth, un poema entre líric i èpic d'Oskar von Redwitz que va tenir molt d'èxit quan es va publicar el 1849; tant, que el 1851 ja anaven per la vuitena edició. El poema se situa en una Edat Mitjana idealitzada, on no hi falten les llegendes, la religiositat i l'amor cortès. El protagonista és el cavaller Walther (un nom que remet a Walther von der Vogelweide, el trobador alemany més important), que en un viatge cap a Itàlia fa estada a la propietat d'un noble la filla del qual, Amaranth, s'enamora d'ell. Però, ai las! Walther està compromès i viatja per trobar-se amb la seva promesa Ghismonda, així que Amaranth pateix el seu amor en silenci. Quan el cavaller es troba amb Ghismonda, descobreix amb dolor que la donzella és un esperit lliure que no creu en Déu, sinó que s'inclina cap al panteisme. Walther prova de tornar-la a la fe, però no se'n surt, i es veu forçat a trencar el compromís. De tornada cap a casa, s'atura a la mateixa propietat i, ara sí, tot va com una seda: Amaranth i Walther es casen, són feliços i mengen anissos. Si esteu pensant que no és una història gaire estimulant, jo també ho penso, però igualment penso que Amaranth té molts punts en comú amb Tannhäuser, una òpera (composta el 1845) que m'emociona tants cops com l'escolto.

El poema de Redwitz està dividit en quatre cicles, i cadascun d'ells en nombrosos capítols; els versos d'Es muss ein Wunderbares sein els trobem cap al final del segon cicle, Amaranth; són les dues primeres estrofes del capítol Amaranths stille Lieder [Les cançons callades d'Amaranth], on la jove canta un amor que en aquells moments és impossible. Com us deia, Liszt la va escriure a petició de la princesa Alexandra, segons expliquen, entre l'hora de dinar i la de sopar. Molts anys després, el compositor la va posar com a exemple del que havia de ser una cançó: una línia de cant senzilla i un acompanyament també senzill, que subratlla a penes algunes paraules. En aquells últims anys de la seva vida, va revisar molts dels seus lieder per a simplificar-los (en vam parlar aquí, amb relació als Tre sonetti di Petrarca), però amb Es muss ein Wunderbares sein ja havia fet una cançó ideal segons el criteri que el guiaria trenta anys després.

Sóc conscient que és una cançó bonica, no és estrany que sigui tan coneguda. Però té un punt extra de dolçor que, com us deia al començament, m'embafa, i fa que estigui en els meus llimbs de cançons. Fins que, fa uns mesos, vaig escoltar la versió que comparteixo avui, la de Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch i em vaig sorprendre a mi mateixa aturant el reproductor i repetint-la, de tant com m'havia agradat. Què hi havia, de diferent? Perquè no es pot dir que no l'hagi escoltada per grans cantants, n'hi ha un munt d'enregistraments. Després de donar-hi unes quantes voltes, arribo a la conclusió que Kaufmann té una connexió especial amb aquest tipus de cançons, així com altres cantants la tenen amb les peces més contemplatives o més narratives, i aconsegueix sovint que sonin naturals; també penso que Deutsch hi fa de contrapunt, com quan fas un pastís i hi tires un pessic de sal perquè quedi amb el punt perfecte de dolç. Si més no, aquesta és la sensació que tinc quan escolto la seva interpretació d'Es muss ein Wunderbares sein.

Cançons que fan mandra, havia començat per aquí. Teniu cançons que us fan mandra, que no sabeu si us agraden o no, que potser depèn del dia? Les voleu compartir?

 


Es muss ein Wunderbares sein

Es muss ein Wunderbares sein
Ums Lieben zweier Seelen,
Sich schliessen ganz einander ein,
Sich nie ein Wort verhehlen,

Und Freud und Leid und Glück und Not
So mit einander tragen;
Vom ersten Kuss bis in den Tod
Sich nur von Liebe sagen.

Ha de ser meravellós
per a dues ànimes estimar-se,
lliurar-se absolutament l'un a l'altre,
no ocultar mai un mot.

I alegria i sofriment, i joia i pena
passar plegats;
des del primer petó fins a la mort
només parlar d'amor.

 

Articles relacionats

Afegir comentari

Comentaris (2)

  • C

    I agree; it depends heavily on my mood as a member of the audience and most certainly on the artist. Hesitantly I confess that Winterreise hasn't been my cup of tea for very long. In fact, it still isn't, really... unless Florian Boesch sings it. His recorded versions make them feel true and unmannered to me, and he steers clear of the common path of "persusation through aggression". The Boesch/Martineau version of "Der Leiermann" is the pinnacle of Lieder-interpretation in my book. Another example of this is a cassette of an art song recital recording with Elly Ameling I was gifted as a student of singing. I found the songs mezmerising and I listened to the recording over and over again, but when I listened to other versions of some of the songs, or even attempted to sing some of them myself (despite having a somewhat heavier voice than Ms Ameling) many of them did not appeal to me at all in that new context. She had made the songs come to life, pouring into them her lyrical heart, soul and voice. Without her voice Haydn's mermaid was just melismas on a page or just became a virtuoso songline used to impress by singers who didn't dare to expose their souls. Coloured by her soul I even immensely enjoyed Beethoven and Loewe who did not speak to me on their own. She became the interpreter who made me see the hidden (and, importantly, possible-to-find) beauty beneath a languange of form that many times put me off at first (and second...) glance. Maybe one can see a song as a possibility, a picture in a colouring book waiting for an artist to add the colours that will bring forward, express or even enhance the unity of words, music and silence of the piece?

  • Sílvia

    Thank you, C, now I know I'm not alone! It's exactly like you describe it, and I love the idea of songs being a possibility, thanks for the beautiful image.

    Sometimes, opera lover friends that don't particularly like song ask me for recommendations to begin with it, and I usually answer them to try the songs by the opera composers they love (no matter if we're talking about Mozart or Strauss) or the songs that their favourite singers sing. Maybe they aren't my favourite song singers, but that's not about me but about my friends :)), and if they feel with this o that singer the kind of connection you explain, they could also connect with their song singing. At list, just to begin with.

    But Florian Boesch and Elly Ameling... they're great song singers!

Cartell Schubertiada 2021

Vols rebre setmanalment les actualitzacions de Liederabend?

Please enable the javascript to submit this form

LIFE Victoria Primavera 2021

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més feliçes
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto