"Estàs preparant l'article sobre l'aniversari? El títol amb números, oi?" Verídic. Sí, demà passat farà sis anys que vaig publicar la primera entrada al blog; llavors Liederabend "només" era això, un blog més a la plataforma Blogger; el setembre de 2013 vaig començar a publicar també en anglès i el juny de 2014 vaig moure el blog aquest web, amb moltes més possibilitats tècniques. Moltes gràcies a tots per ajudar-me a fer créixer Liederabend i per celebrar aquest sisè aniversari amb mi.
Cançó de la setmana: I hate music (L. Bernstein) - J. Tourel, L. Bernstein
Fa uns dies uns quants tuitaires vam tenir una conversa entorn el programa de la mezzosoprano Joyce DiDonato al cicle de lied del Teatro de la Zarzuela, un programa similar en la seva concepció al de Renée Fleming al Teatro Real uns dies abans, que barrejava alegrement cançó, òpera i sarsuela. Ens preguntàvem per què alguns cantants, quan tenen un prestigi que els permet fer el que volen, fan "això", que vam qualificar de programa sense sentit, incoherent o estrany. Vam descartar que no en sabessin més (i tant, que en saben més!), ens vam preguntar si tindria alguna cosa a veure amb el sentit de l'espectacle de dues cantants americanes i vam apuntar que potser tenia més a veure amb el perfil dels cantants i els programadors (i, qui diu programadors, diu públic, perquè els programadors programen pel seu públic). Si les senyores DiDonato i Fleming fossin les úniques [...]C de contemporani
Cançó de la setmana: To what you said (L. Bernstein) - T. Hampson, C. Rutenberg
L'A va ser d'amor, no podia ser d'una altra manera, quantes cançons a Liederabend no parlen d'amor? La B va ser, també inevitablement, per als barítons (i la baritonofília). La C és de contemporani responent a una pregunta que em fan sovint: encara se n'escriuen, de cançons? I la resposta és: i tant! Després ve el matís: no amb la mateixa freqüència que al segle XIX, no cal dir-ho, però se'n fan. Avui n'escoltarem una de preciosa, una cançó d'amor cantada per un baríton. Hi ha coses que no canvien per més anys que passin.
A taula!
A Barcelona no només hi ha les tres grans temporades musicals públiques (Liceu, L'Auditori i Palau), per sort tenim també iniciatives privades que de vegades es qualifiquen d'alternatives però a mi m'agrada més dir-ne complementàries, perquè no programen el mateix i perquè no es tracta de triar entre unes i d'altres. Fa unes setmanes tenia lloc una d'aquestes iniciatives, el festival d'òpera de petit format "Da Camera" (hereu del festival "Òpera de Butxaca"), i cap allà que vam anar a veure l'òpera de Leonard Bernstein Trouble in Tahiti. La sorpresa va ser que abans de l'òpera va haver una primera part de cançons, entre les quals dos cicles també de Bernstein que feia molt de temps que no escoltava: La bonne cuisine i I hate music; un amic em va animar a dedicar una entrada a les receptes (heu llegit bé: receptes) i aquí la tenim.
