Schumann, Robert

Arribem a l'última part de Tragödie.La setmana passada us deia que el poema de la secció central, Es fiel ein Rief in der Fühlingsnacht, no era original de Heine sinó que, com ell mateix explicava, era una cançó tradicional. Us deia també que a la versió recollida per Anton von Zuccalmagio d'aquesta mateixa cançó hi havia una quarta estrofa que s'afegia a les tres recollides per Heine.

La setmana passada em referia a Tragödie com a tríptic, a manca d'una definició millor. Perquè té tres parts i perquè s'aprecia millor si el considerem com una unitat. Però també, i aquest és un motiu que no havia mencionat encara, perquè la segona part, la que escoltarem avui, és la que dona sentit a tot. És a dir, és la part central del tríptic, la principal.

No us sabria dir si Tragödie és una cançó en tres parts o un petit cicle. La trobem publicada dins de Romanzen und Balladen IV, com a número 3 (és a dir, no com a números 3, 4 i 5), però és poc habitual que la sentim interpretada completa, ni tan sols en els enregistraments, ja veurem per què. De fet, l'única cançó (o part) que escoltem de tant en tant als recitals és la primera.

Al celler del castell de Heidelberg hi ha una bota de vi gegantina que és una de les atraccions turístiques de la ciutat. Quan la van construir el 1751, van caldre cent-trenta roures, i té una capacitat de més de 220.000 litres, que serien unes 300.000 ampolles de la capacitat habitual. Tot i que no he pogut trobar-ne les mides, diria, a partir de les fotografies, que fa ben bé deu [...]

Aus alten Märchen winkt es [De vells contes em fa signes] és la tercera cançó de Dichterliebe que parla de somnis ,després d'Ich hab' im Traum geweinet i Allnächtlich im Träume, i és també la cançó que obre pas, definitivament, a l'acceptació de la pèrdua per part del poeta.

La setmana passada parlàvem de la interpretació dels somnis com a camí cap al guariment de les malalties de l'ànima, i de la tretzena cançó de Dichterliebe, Ich hab' im Traum geweinet. En aquesta cançó, recordem-ho, el poeta somia tres cops, i tots tres cops plora tant durant el somni com en despertar. A l'última estrofa somia que ella encara n'està, d'ell, i és quan plora més [...]

La interpretació dels somnis és una pràctica mil·lenària; els somnis sovint ens desconcerten i totes les cultures han tingut l'afany de donar-hi un significat. Sovint s'han interpretat com a missatges dels déus: ara que ve Nadal, recordem que Josep va ser alertat per Déu en un somni que havia d'agafar la família fugir per evitar la bogeria d'Herodes. Els missatges, però, poques vegades són [...]

El Grand Tour era aquell viatge per Europa, amb Itàlia com a destí final, que feien molts homes joves de bona famíla per arrodonir la seva formació i veure món. El viatge a Itàlia del poeta Thomas Moore, però, va tenir una motivació diferent: evitar la presó de creditors. Uns vint-i-cinc anys abans li havien concedit un càrrec de responsabilitat a les Bermudes; com que s'hi [...]

Com devia ser la Venècia que va conèixer Thomas Moore, el nostre poeta d'aquesta setmana? De dia, molt diferent de la que coneixem avui. Però potser de nit la Venècia de fa dos-cents anys i la d'ara s'assemblen. Al vespre, els nombrosos grups que visiten la ciutat durant el dia ja han marxat; no hi ha tampoc sorollosos comiats de solter o similars, segurament perquè el preu [...]

Després d'Ein Jüngling liebt ein Mädchen, la cançó núm. 11 de Dichterliebe, en la qual el poeta ens explica, fins i tot amb sentit de l'humor, què és exactament el que ha passat amb l'estimada, arriba Am leuchtenden Sommermorgen [En un lluminós matí d'estiu], i el to del cicle torna a canviar.

Després que el poeta de Dichterliebe hagi passat pel tràngol de veure com la dona que estima es casa amb un altre, i d'haver-se refugiat al bosc per plorar la seva pena, arriba el moment que ens expliqui què ha passat, exactament. I Déu n'hi do. Perquè no és que ella s'hagi casat amb l'amor de la seva vida, no. Que dius, mira, jo passo pena, però ella és feliç. Resulta que l'amor[...]

L'adaptació musical més famosa de Wilhelm Tell, el drama publicat per Friedrich von Schiller el 1804, és l'òpera de Gioachino Rossini Guillaume Tell,estrenada el 1829. Famosa, sobretot, per l'obertura perquè, si bé l'òpera a penes es representa, la peça que l'obre se n'ha independitzat i és una de les més populars del repertori clàssic; aficionats i no aficionats reconeixen la brillant música, fins i tot si no saben identificar-la.