Després de compondre Le travail du peintre, Francis Poulenc va dir que el temps de la mélodie havia passat, almenys per a ell. Això va ser el 1956 i durant quatre anys només va escriure un parell de cançons. No és que en aquell temps s'estigués de braços plegats; el 1957 va estrenar Dialogues de carmelites, el 1958 La voix humaine i el 1960, el Gloria. Aquell mateix any va escriure el que seria, ara sí, el seu últim cicle, La courte paille, i ho va fer amb un poeta nou al seu repertori, Maurice Carême. En lloc de la complexitat de la poesia de Paul Éluard o Apollinaire, ara triava uns versos el llenguatge dels quals era a l'abast de tothom.
Bleuet
Verdun, les Ardenes, el Marne, el Somme, Ieper, els Dardanels. Quatre anys. Setanta milions de combatents, vuit milions de morts, dos milions de desapareguts, vint-i-dos milions de ferits. Camps de mines. Centenars de quilòmetres de trinxeres en una mar de fang. Diumenge es commemorarà el centenari del final d'una guerra que va dessagnar Europa.
Guillaume Apollinaire va voler allistar-se a l'exèrcit així que va esclatar la guerra, però no el van admetre perquè no era francès (era nascut a Roma i d'origen polonès). Hi va insistir i [...]
Moment musical (V)
Els lectors habituals sabeu que quan publico un moment musical és perquè per una raó o una altra no he pogut preparar un article comme il faut. També sabeu que no ens quedarem sense música, tot i que no hagi tingut temps d'escriure el que volia per a aquesta setmana. Ni tan sols he hagut de pensar una cançó, perquè la setmana passava vaig haver de triar entre dues per il·lustrar el cicle Tel jour telle nuit; vaig triar-ne Nous avons fait la nuit i em va saber greu que es quedés fora Une herbe pauvre, així que aquí la tenim.
Hem fet la nit
“Un cicle digne de ser comparat amb els grans cicles de lieder alemanys, com el Viatge d'hivern de Schubert o el Dichterliebe de Schumann.” Això és el que deia Alexis Roland-Manuel sobre Tel jour telle nuit (Tal dia tal nit). No acabo de veure les comparacions entre coses tan poc homogènies (cicles en llengües diferents, poemes i cançons separats per un segle), però hi ha pocs dubtes que el cicle de Francis Poulenc és fantàstic i que té elements en comú amb els que esmenta el musicòleg.
Pregueu per la pau
Unes quantes persones m'han comentat darrerament que tot i tenir el Nadal a sobre no n'eren conscients del tot: ni casa guarnida, ni regals a punt, ni menús pensats... Vivim temps complicats, per dir-ho suament, i l'esperit nadalenc està moix. Per això he pensat en dedicar la primera de les tres entrades d'aquestes festes a una d'aquelles cançons que fan de bàlsam, una preciositat de Francis Poulenc, Priez pour paix.El text d'aquesta cançó es va publicar a Le Figaro el 29 de setembre de 1938, quan Europa ja es veia a venir una altra guerra, només vint anys després que acabés aquella terrible contesa que havia desagnat el continent. Poulenc va escriure immediatament la mélodie i la va descriure així: "He intentat donar-hi una impressió [...]
L'albada l'horitzó l'aigua l'ocell l'home l'amor
Jacques Villon és un pintor francès que va viure entre 1875 i 1963. Pertanyia a una família d'artistes; el seu nom real era Gaston Duchamp i els pintors i escultors Marcel Duchamp, Suzanne Duchamp i Raymond Duchamp-Villon eren els seus germans (curiosament, Raymond va mig adoptar també el pseudònim de Gaston). Jacques Villon va començar la seva carrera com a il·lustrador en diverses revistes; als pocs anys es va passar a la pintura "seriosa" i va conrear diferents estils com ara l'impressionisme, el cubisme i el futurisme. La seva obra és extensa, però diria que no és tan conegut com els seus contemporanis Picasso, Chagall, Braque, Gris, Klee i Miró (potser algun expert en art ens en podria donar la seva opinió sobré Villon en relació als seus col·legues).Sostegno e gloria d'umanità!
Vivan le femmine, viva il buon vino! Sostegno e gloria d'umanità! Qualsevol moment és bo per recordar el Don Giovanni de Mozart, i avui ve a tomb perquè us presentaré un cicle que no costa gaire d'imaginar el dissoluto cantant-lo després del sopar, si el Commendatore no l'hagués interromput. En aquestes cançons hi ha sexe, vi, irreverència i un llenguatge bastant més explícit que el que la censura hagués deixat passar a Lorenzo da Ponte. Em refereixo a les Chansons gaillardes de Francis Poulenc, que tenia anotades per avui a la llibreta perquè tancaran la primera part del recital que farà Simon Keenlyside al Liceu, una excusa perfecta per parlar d'aquest cicle.Cap entomòleg per aquí?
Hi ha molts poemes en francès amb animals com a protagonistes. No en sé els motius, potser són hereus dels bestiaris medievals o de les faules de Jean de la Fontaine. El cas és que hi ha molts animalons campant per la poesia francesa i d'aquí a les cançons ja sabeu com s'hi arriba. No és que en d'altres llengües no hi hagi animals, però així com la poesia alemanya tendeix a centrar-se en ocells (si més no pel que trobem als lieder) a la francesa hi trobem els animals més sorprenents, recupereu sinó el nostre petit zoo: hem parlat de les cançons de Chabrier a partir dels poemes del matrimoni Ronsard, de les de Ravel amb poemes de Renard i avui és el torn de Poulenc i Apollinaire.El castell d'un duc insensat
L'any 2013 és "any Wagner" i "any Verdi", tots dos van néixer el 1813 i el bicentenari se celebrarà intensament en el món musical. Aquests dos aniversaris fan ombra a d'altres efemèrides de compositors no tan populars, alguns d'ells molt més representatius si ens centrem en la seva faceta com a compositors de cançons. Mirarem que tots ells tinguin cabuda a Liederabend, tot i que, amb aniversari o sense, abans o després aquests autors ens haurien visitat.Potser per a nosaltres el més important dels homenatjats aquest any és Francis Poulenc, del qual el proper dimecres 30 de gener es compliran 50 anys de la seva mort.
