Benvolguts, continuo fent vacances, però penso en vosaltres i he estat remenant per trobar una postal sonora del lloc des d'on us escric. Quan ja m'estava començant a atabalar perquè no trobava cap postal sonora del lloc des d'on us escric (i bé que n'hi deu haver) vaig topar-me amb un lied que tenia apuntat a la llibreta de fa molt. El pianista era Leonard Bernstein i vaig recordar que encara no l'havíem escoltat interpretant cap obra que no fos seva, així que vaig pensar que aquestes vacances, en lloc de postal, us deixaria un homenatge [...]

 

"Nota mental: esbrinar alguna cosa sobre August von Platen". Platen és el poeta de només dos lieder de Schubert i cinc de Brahms, amb uns versos tan turmentats que cada cop que n'escoltava algun em preguntava què hauria portat el poeta a escriure'ls. Perquè us situeu: un dels dos lieder de Schubert el coneixem, és Die Liebe hat gelogen, D. 751 (L'amor ha mentit); l'altre és Du liebst mich nicht, D. 756 (No m'estimes). Els de Brahms van en la mateixa línia: enganys, súpliques, jo sé que m'estimaves, per què m'ho fas això... Us en feu una idea?

 

Us proposo un joc: si us dic "dia de Sant Valentí", en què penseu? En el dia dels enamorats? En cinema negre? En Ningú no és perfecte? En Ofèlia? En Ofèlia i Brahms? Si aquesta darrera resposta és la vostra, espero que sigueu conscients que esteu més malalts de lied del que us pensàveu. Benvinguts al club.

Efectivament, Johannes Brahms va escriure cinc cançons a partir dels textos que canta Ofèlia a la cinquena escena del quart acte de Hamlet; són les que avui coneixem com a Ophelia-Lieder, WoO22. D'aquest cicle crida l'atenció que no dura més de tres minuts, abans que te n'adonis ja s'ha acabat; aquesta brevetat s'entén millor si es té en compte que, en realitat, Brahms no les va plantejar com a cicle sinó com a música incidental [...]

 

Fa un temps, una pianista amb qui ens acabàvem de conèixer em va preguntar per la meva opinió sobre Dietrich Fischer-Dieskau i jo la hi vaig donar; llavors ella, molt sorpresa, em va dir: "jo em pensava que això només es deia en petit comité". Tan sorpresa com ella de la meva resposta em vaig quedar jo del seu comentari; va ser una conversa curiosa. Pensant-hi, em vaig adonar que ella tenia raó, que normalment tots anem amb peus de plom quan parlem de figures tan importants com Fischer-Dieskau...

Els lectors més observadors ja deureu sospitar què era allò tan "sorprenent" que vaig dir, perquè us haureu adonat que la majoria dels lieder de Fiescher-Dieskau que comparteixo són enregistraments de la seva [...]

 

Recordeu quan enviàvem postals des del lloc on fèiem vacances? Tant era que fóssim a un lloc llunyà i exòtic com a un poble a 40 km de casa. Ens aturàvem a triar unes quantes imatges d'aquell indret i ens assèiem en un racó agradable a escriure quatre lletres als amics. Quan llegiu això seré de vacances i no tindré els mitjans tècnics necessaris per escriure i enviar-vos aquesta postal musical, així que la deixo preparada i programada, confiant en el bon funcionament dels bits com abans confiàvem en l'eficiència dels carters.

 

La setmana passada, primera setmana d'agost, us avançava que el que quedava de mes ho dedicaríem a la Schubertíada a Vilabertran, com vam fer l'any passat. Seran quatre entrades breus que repassaran els sis recitals i recuperaran les peces que s'hi interpreten i que ja hem escoltat a Liederabend.

Avui ens dedicarem al primer recital, el concert inaugural de la SV16, que tindrà lloc el 18 d'agost, d'aquí vuit dies. Els protagonistes seran dos habituals del festival, la mezzosoprano Juliane Banse i el pianista Wolfram Rieger, que interpretaran cançons de Brahms, Duparc i Schubert. Repassant el programa, que per cert és preciós, he trobat que podem recuperar cinc peces: dues de Brahms, dues de Duparc i una de Schubert. I he trobat [...]

 

Molts de vosaltres coneixereu la Isabel Villagar, professora de cant, a través del seu blog La brújula del canto. La Isabel em va proposar fa uns mesos de fer una col·laboració, una minisèrie d'entrades a Liederabend que ella enllaçaria a La brújula del canto. Els seus lectors tenen interessos molt diversos, ja que ella toca molts temes relacionats amb la veu, no només cantada, i quan parla de cant no necessàriament és líric. Els lectors de Liederabend són tot el contrari, aquí tenim lectors molt especialitzats, i es tractava de trobar assumptes que poguessin interessar als seguidors de tots dos webs.

 

Abans de començar a escriure aquesta entrada he fet memòria de les cançons de bressol que hem escoltat; no he fet un repàs exhaustiu però recordo les de Brahms, Strauss, Schubert, Barber, Britten i Duparc. Les primeres són el que s'espera d'una cançó de bressol, una mare (pare en el cas de Schubert) que bressola el seu fill per adormir-lo; les de Britten i Duparc són cançons adultes, on un home vetlla el son d'una dona; també és adulta la cançó de bressol que escoltarem avui, Ruhe, Süßliebchen (Descansa, dolça estimada) el novè lied del cicle Die schöne Magelone de Brahms.

 

Aquesta setmana l'entrada va dedicada als qui preferiu les entrades curtes i als qui no us agrada l'hivern. Als primers, perquè us ho heu guanyat amb la vostra paciència les tres darreres setmanes, que em vaig allargar molt. Avui seré breu per compensar. Als qui no us agrada l'hivern, perquè en ple mes de desembre ens inventarem una primavera.

Som a la primavera, noteu l'escalforeta del sol? I la llum tan lluent? Veieu aquell nen que té una marieta a les mans? La marieta, la cuca més bufona. Tan rodoneta, amb el seu vermell tan viu i els seus set piquets negres. La Mare Natura tracta millor a d'uns que a d'altres i la marieta, a més de ser bufona, cau bé, entre d'altres coses [...]

[...] El programa del primer dels cinc concerts del festival ens portava a Viena. Christianne Stotijn i Joseph Breinl havien triat la Viena de primers del segle XIX amb Franz Schubert, la del final d’aquest segle amb Gustav Mahler i els anys finals de la primera dècada del segle XX amb Alban Berg. Per la seva banda, Sebastià Peris i Jesús López Blanco van triar Lieder de Johannes Brahms, que ens portaven novament a Viena, aquest cop als anys seixanta del segle XIX, i de Maurice Ravel, definitivament allunyat d’aquesta ciutat. Els diferents compositors ens parlaven també de diferents maneres d’entendre el Lied, amb un recorregut molt complet: amb Schubert, és [...]

 

Llegiu l'article complet a Núvol [ca] i a Platea Magazine [es]

 

Cançó de la setmana: Muss es eine Trennung geben (J. Brahms) - B. Fassbaender, E. Leonskaja

 

Us explicaré un conte; si teniu paciència i arribeu al final, allà us espera una bonica cançó de Brahms. Temps era temps que el jove Pere, el ben plantat fill del comte de Provença, va deixar casa seva per anar a veure món; no era alemany però igualment patia de fernweh. Quan va arribar a Nàpols va sentir parlar de la bellesa de la princesa Magalona i va fer el que fan els cavallers quan vol conèixer una dama, participar en un torneig i guanyar-lo. Pere i Magalona es van enamorar i ell li va regalar a ella tres anells que la seva mare li havia donat per si en el seu periple trobava la dona de la seva vida. Com que el seu pare la tenia promesa a un altre cavaller, Magalona demanà a Pere que la portés amb ell a Provença, on podrien casar-se, i una nit van fugir. A l'endemà, mentre ella dormia al bosc i ell vetllava el seu son, un corb va robar la bosseta on hi havia els tres anells i Pere va [...]

 

Fa molt de temps un company de feina em va dir que el paisatge era un invent modern, cosa del Romanticisme. I que nosaltres som fills de Romanticisme i per això ens embadalim (o ens creiem obligats a embadalir-nos) davant d'un paisatge. Aquest "nosaltres" es concretava en aquella conversa en la gent de Barcelona perquè qui m'ho deia era de pagès; per a nosaltres la natura era un espectacle ("oh, que maco!") i per a la gent de pagès era una lluita constant. Fa molts anys d'aquesta breu conversa mentre fèiem un cafè; probablement va ser el primer cop que vaig pensar a la relació dels Romanticisme amb la natura. Natura idealitzada, terrible, poderosa, pròxima, acollidora, font d'inspiració, estretament lligada amb el concepte de Déu.

 

Hi ha cançons i cançons. La que escoltarem aquesta setmana és de les que mereixen un lloc destacat a un quadre d'honor del lied. O, almenys, aíxí m'ho sembla; escolteu-la i ja em direu. Es tracta de Die Mainacht, de Johannes Brahms, el n. 2 de l'opus 43, composta el 1866 (quan el compositor tenia trenta-tres anys) a partir d'un poema de Ludwig Hölty. En aquests versos tenim un exemple de romanticisme pur, fixeu-vos sinó en els tres tema que hi trobem: la nit, la natura i la solitud. El poeta vagareja pel bosc de nit i se sent terriblement sol. Brahms ens fa sentir aquesta solitud, i de quina manera!

[...] En ambos conciertos el cantante fue el barítono Julius Stockhausen, el primer gran cantante de lied de la historia, el primero en cantar regularmente lied en salas de conciertos, el primero en cantar ciclos completos, el primero que defendió que no se podía cantar lied de la misma manera que se cantaba ópera... No sólo eso; mientras hoy nos planteamos la conveniencia de que tenores o barítonos canten ciclos femeninos o que sopranos o mezzosopranos canten ciclos masculinos, Stockhausen estrenó Frauenliebe und -leben, de Schumann, y animó a sus alumnas a cantar Winterreise o Die schöne Müllerin. Julius Stockhausen, que dio a conocer desde [...]

 

 

En la primera parte de este artículo sobre Rückert hablábamos de su poemario Ostliche Rosen, de 1822, y de los lieder compuestos a partir de esta obra, entre ellos varias obras maestras de Schubert. Su segunda obra importante desde el punto de vista liederístico (y aquí enlazamos ya con el final del artículo anterior) es Liebesfrühling, escrita en los años siguientes a su compromiso en 1821 con Luise Wiethaus-Fischer. Rückert publicó este poemario en 1834, en el primer volumen de sus obras completas; más tarde, en 1844, volvió a publicarlo, esta vez en un volumen independiente con ilustraciones de Edmund Brüning (alguna de las cuales [...]

Cançó de la setmana: Meine Liebe ist grün (J. Brahms) - A. Kirchschlager, G. Johnson

 

Si féssim una llista de les deu cançons més apassionades (m'ho apunto a la llibreta), la d'avui tindria molts números per entrar-hi: Meine Liebe ist grün, de Johannes Brahms. Breu i intensa,  romàntica en tots els sentits de la paraula. Una cançó èbria d'amor, com diu el darrer vers del poema, però, sobretot, una cançó entorn de la qual hi ha molt d'amor. En coneixeu la història?

Robert Schumann va ingressar al sanatori d'Endenich el febrer de 1854 i s'hi va estar fina a la seva mort el juliol de 1856. El juny de 1854 va néixer el seu vuitè fill, Felix (dit així en record del seu bon amic Felix Mendelssohn) i Johannes Brahms en va ser el padrí. Brahms tenia llavors només vint-i-un anys; havia conegut [...]

Cançó de la setmana: Mit vierzig Jahren (J. Brahms) - T. Quasthoff, J. Zeyen

 

Segons la Wikipedia, l'expressió "crisi dels quaranta" es va establir el 1965, i es refereix a la crisi viscuda pels adults en adonar-se de la seva pròpia mortalitat i del temps que els pot quedar de vida. Gairebé cinquanta anys després, em fa la sensació que la xifra rodona, els quaranta anys, ja no té les mateixes connotacions; si "un jove de 35 anys" pot gaudir encara de descomptes per a joves, no pot ser que només cinc anys més tard estiguis abocat a una crisi existencial perquè t'ha caigut a sobre la maduresa de cop. O sí, vés a saber.

 

Cap allà el 1870, Dante Gabriel Rossetti escrivia a Anglaterra el sonet Silent noon, a partir del qual Ralph Vaughan Williams va escriure la cançó que comentàvem i escoltàvem la setmana passada. A la mateixa època, al nord d'Alemanya, Hermann Allmers escrivia un poema que comparteix amb el de Rossetti, entre altres coses, haver-se convertit en una cançó cèlebre, Feldeinsamkeit (Solitud al camp), de Johannes Brahms.

 

La primera cançó de Brahms que vam escoltar al blog va ser Nicht mehr zu dir zu gehen. Com vaig comentar llavors és una cançó commovedora com poques, Brahms en la seva versió més trista. L'esmento ara perquè us proposo d'escoltar un altre lied del mateix recull amb un esperit ben diferent; si la majoria dels Neun Lieder und Gesänge, Op. 32 (Nou cançons i cants) ens parlen d'amants separats, l'últim lied, Wie bist du, meine Königin (Reina meva, com n'ets, de deliciosa), es una cançó més lluminosa.

Cançó de la setmana: Geistlisches Wiegenlied (J. Brahms) - C. Ludwig, G. Downes, G. Parsons

 

Johannes Brahms era molt amic del violinista Joseph Joachim, que era qui l'havia presentat als Schumann, Robert i Clara. El 1864 Joachim i la seva dona Amalie va tenir el seu primer fill, Johannes, i Brahms els va regalar una cançó de bressol.

 

Així com Joseph Joachim era un prestigiós intèrpret, Amalie Schneeweiß havia estat de soltera una reconeguda cantant d'òpera (un cop casada es va dedicar al concert i l'oratori, activititats socialment més acceptades); no és estrany que Brahms els escrivís una exquisida cançó...