Von ewiger Liebe (De l'amor etern), op. 43 núm.1 és un lied compost l'any 1864 per Johannes Brahms, quan tenia 31 anys, en ple apogeu del romanticisme literari, un moviment que encarna els ideals de l'individualisme, el sentimentalisme, la subjectivitat i la irracionalitat, amb un gran interès en la natura i l'exaltació de la figura de l'heroi. Totes aquestes qualitats les trobem en aquest poema que, malgrat que en moltes edicions apareix com a obra de Josef Wenzig, és en realitat d'August Heinrich Hoffmann von Fallersleben. De fet, Fallersleben compon aquest poema el 1837 a partir d'una traducció lliure de Leopold [...]

 

Us proposo un joc: si us dic "dia de Sant Valentí", en què penseu? En el dia dels enamorats? En cinema negre? En Ningú no és perfecte? En Ofèlia? En Ofèlia i Brahms? Si aquesta darrera resposta és la vostra, espero que sigueu conscients que esteu més malalts de lied del que us pensàveu. Benvinguts al club.

Efectivament, Johannes Brahms va escriure cinc cançons a partir dels textos que canta Ofèlia a la cinquena escena del quart acte de Hamlet; són les que avui coneixem com a Ophelia-Lieder, WoO22. D'aquest cicle crida l'atenció que no dura més de tres minuts, abans que te n'adonis ja s'ha acabat; aquesta brevetat s'entén millor si es té en compte que, en realitat, Brahms no les va plantejar com a cicle sinó com a música incidental [...]

 

Fa un temps, una pianista amb qui ens acabàvem de conèixer em va preguntar per la meva opinió sobre Dietrich Fischer-Dieskau i jo la hi vaig donar; llavors ella, molt sorpresa, em va dir: "jo em pensava que això només es deia en petit comité". Tan sorpresa com ella de la meva resposta em vaig quedar jo del seu comentari; va ser una conversa curiosa. Pensant-hi, em vaig adonar que ella tenia raó, que normalment tots anem amb peus de plom quan parlem de figures tan importants com Fischer-Dieskau...

Els lectors més observadors ja deureu sospitar què era allò tan "sorprenent" que vaig dir, perquè us haureu adonat que la majoria dels lieder de Fiescher-Dieskau que comparteixo són enregistraments de la seva [...]

 

Molts de vosaltres coneixereu la Isabel Villagar, professora de cant, a través del seu blog La brújula del canto. La Isabel em va proposar fa uns mesos de fer una col·laboració, una minisèrie d'entrades a Liederabend que ella enllaçaria a La brújula del canto. Els seus lectors tenen interessos molt diversos, ja que ella toca molts temes relacionats amb la veu, no només cantada, i quan parla de cant no necessàriament és líric. Els lectors de Liederabend són tot el contrari, aquí tenim lectors molt especialitzats, i es tractava de trobar assumptes que poguessin interessar als seguidors de tots dos webs.

 

Abans de començar a escriure aquesta entrada he fet memòria de les cançons de bressol que hem escoltat; no he fet un repàs exhaustiu però recordo les de Brahms, Strauss, Schubert, Barber, Britten i Duparc. Les primeres són el que s'espera d'una cançó de bressol, una mare (pare en el cas de Schubert) que bressola el seu fill per adormir-lo; les de Britten i Duparc són cançons adultes, on un home vetlla el son d'una dona; també és adulta la cançó de bressol que escoltarem avui, Ruhe, Süßliebchen (Descansa, dolça estimada) el novè lied del cicle Die schöne Magelone de Brahms.

 

Aquesta setmana l'entrada va dedicada als qui preferiu les entrades curtes i als qui no us agrada l'hivern. Als primers, perquè us ho heu guanyat amb la vostra paciència les tres darreres setmanes, que em vaig allargar molt. Avui seré breu per compensar. Als qui no us agrada l'hivern, perquè en ple mes de desembre ens inventarem una primavera.

Som a la primavera, noteu l'escalforeta del sol? I la llum tan lluent? Veieu aquell nen que té una marieta a les mans? La marieta, la cuca més bufona. Tan rodoneta, amb el seu vermell tan viu i els seus set piquets negres. La Mare Natura tracta millor a d'uns que a d'altres i la marieta, a més de ser bufona, cau bé, entre d'altres coses [...]

[...] El programa del primer dels cinc concerts del festival ens portava a Viena. Christianne Stotijn i Joseph Breinl havien triat la Viena de primers del segle XIX amb Franz Schubert, la del final d’aquest segle amb Gustav Mahler i els anys finals de la primera dècada del segle XX amb Alban Berg. Per la seva banda, Sebastià Peris i Jesús López Blanco van triar Lieder de Johannes Brahms, que ens portaven novament a Viena, aquest cop als anys seixanta del segle XIX, i de Maurice Ravel, definitivament allunyat d’aquesta ciutat. Els diferents compositors ens parlaven també de diferents maneres d’entendre el Lied, amb un recorregut molt complet: amb Schubert, és [...]

 

Llegiu l'article complet a Núvol [ca] i a Platea Magazine [es]

 

Cançó de la setmana: Muss es eine Trennung geben (J. Brahms) - B. Fassbaender, E. Leonskaja

 

Us explicaré un conte; si teniu paciència i arribeu al final, allà us espera una bonica cançó de Brahms. Temps era temps que el jove Pere, el ben plantat fill del comte de Provença, va deixar casa seva per anar a veure món; no era alemany però igualment patia de fernweh. Quan va arribar a Nàpols va sentir parlar de la bellesa de la princesa Magalona i va fer el que fan els cavallers quan vol conèixer una dama, participar en un torneig i guanyar-lo. Pere i Magalona es van enamorar i ell li va regalar a ella tres anells que la seva mare li havia donat per si en el seu periple trobava la dona de la seva vida. Com que el seu pare la tenia promesa a un altre cavaller, Magalona demanà a Pere que la portés amb ell a Provença, on podrien casar-se, i una nit van fugir. A l'endemà, mentre ella dormia al bosc i ell vetllava el seu son, un corb va robar la bosseta on hi havia els tres anells i Pere va [...]

 

Hi ha cançons i cançons. La que escoltarem aquesta setmana és de les que mereixen un lloc destacat a un quadre d'honor del lied. O, almenys, aíxí m'ho sembla; escolteu-la i ja em direu. Es tracta de Die Mainacht, de Johannes Brahms, el n. 2 de l'opus 43, composta el 1866 (quan el compositor tenia trenta-tres anys) a partir d'un poema de Ludwig Hölty. En aquests versos tenim un exemple de romanticisme pur, fixeu-vos sinó en els tres tema que hi trobem: la nit, la natura i la solitud. El poeta vagareja pel bosc de nit i se sent terriblement sol. Brahms ens fa sentir aquesta solitud, i de quina manera!

[...] En ambos conciertos el cantante fue el barítono Julius Stockhausen, el primer gran cantante de lied de la historia, el primero en cantar regularmente lied en salas de conciertos, el primero en cantar ciclos completos, el primero que defendió que no se podía cantar lied de la misma manera que se cantaba ópera... No sólo eso; mientras hoy nos planteamos la conveniencia de que tenores o barítonos canten ciclos femeninos o que sopranos o mezzosopranos canten ciclos masculinos, Stockhausen estrenó Frauenliebe und -leben, de Schumann, y animó a sus alumnas a cantar Winterreise o Die schöne Müllerin. Julius Stockhausen, que dio a conocer desde [...]

 

 

En la primera parte de este artículo sobre Rückert hablábamos de su poemario Ostliche Rosen, de 1822, y de los lieder compuestos a partir de esta obra, entre ellos varias obras maestras de Schubert. Su segunda obra importante desde el punto de vista liederístico (y aquí enlazamos ya con el final del artículo anterior) es Liebesfrühling, escrita en los años siguientes a su compromiso en 1821 con Luise Wiethaus-Fischer. Rückert publicó este poemario en 1834, en el primer volumen de sus obras completas; más tarde, en 1844, volvió a publicarlo, esta vez en un volumen independiente con ilustraciones de Edmund Brüning (alguna de las cuales [...]

Cançó de la setmana: Meine Liebe ist grün (J. Brahms) - A. Kirchschlager, G. Johnson

 

Si féssim una llista de les deu cançons més apassionades (m'ho apunto a la llibreta), la d'avui tindria molts números per entrar-hi: Meine Liebe ist grün, de Johannes Brahms. Breu i intensa,  romàntica en tots els sentits de la paraula. Una cançó èbria d'amor, com diu el darrer vers del poema, però, sobretot, una cançó entorn de la qual hi ha molt d'amor. En coneixeu la història?

Robert Schumann va ingressar al sanatori d'Endenich el febrer de 1854 i s'hi va estar fina a la seva mort el juliol de 1856. El juny de 1854 va néixer el seu vuitè fill, Felix (dit així en record del seu bon amic Felix Mendelssohn) i Johannes Brahms en va ser el padrí. Brahms tenia llavors només vint-i-un anys; havia conegut [...]

Cançó de la setmana: Mit vierzig Jahren (J. Brahms) - T. Quasthoff, J. Zeyen

 

Segons la Wikipedia, l'expressió "crisi dels quaranta" es va establir el 1965, i es refereix a la crisi viscuda pels adults en adonar-se de la seva pròpia mortalitat i del temps que els pot quedar de vida. Gairebé cinquanta anys després, em fa la sensació que la xifra rodona, els quaranta anys, ja no té les mateixes connotacions; si "un jove de 35 anys" pot gaudir encara de descomptes per a joves, no pot ser que només cinc anys més tard estiguis abocat a una crisi existencial perquè t'ha caigut a sobre la maduresa de cop. O sí, vés a saber.

 

Cap allà el 1870, Dante Gabriel Rossetti escrivia a Anglaterra el sonet Silent noon, a partir del qual Ralph Vaughan Williams va escriure la cançó que comentàvem i escoltàvem la setmana passada. A la mateixa època, al nord d'Alemanya, Hermann Allmers escrivia un poema que comparteix amb el de Rossetti, entre altres coses, haver-se convertit en una cançó cèlebre, Feldeinsamkeit (Solitud al camp), de Johannes Brahms.