Drake, Julius

 

El juny passat vaig encetar una llista de cançons amb cuques. Segons la pràctica definició d'una amiga, una cuca és un "animaló que pots esclafar amb la sabatilla", i a la llista hi ha criatures com ara escarbats, paneroles i cigales, però potser recordareu que també s'hi va colar una altra criatura que fa de mal esclafar amb la sabatilla: el drac. Diguem que necessitava la desena cançó amb cuques i a aquesta, que a la meva amiga li agrada especialment, hi surten cargols. I diguem també que cada any per Sant Jordi quan trio una cançó amb roses em quedo amb una mica de recança perquè al pobre drac li toca un paper ben galdós a la història; com a la princesa, si fa no fa. Em diu un amic que "no és un drac, són les forces del mal". I té raó però... pobre drac!

 

Novena entrada de la sèrie sobre les cançons de Wilhelm Meister, després de la pausa estiuenca. Al juliol deixàvem Wilhelm acomiadant-se de la comtessa, un cop les celebracions per la visita del príncep (que és el que havia portat Wilhelm i companyia fins al castell) han acabat. Això era el final del llibre tercer; ara som al primer capítol del llibre quart, que és on trobem la sisena cançó de la sèrie.

En aquestes poques pàgines no hem avançat gaire en l'acció. El baró ha anat a acomiadar-se de la companyia de teatre i donar-los alguns regals de part del comte i la comtessa, entre ells una bossa amb monedes d'or per a Wilhelm. Tothom està fent l'equipatge per marxar, i l'arpista li diu a Wilhelm que no l'acompanyarà, [...]

 

Segon tema estiuenc: l'aigua. Si hem de fer cas de la publicitat, un estiu, si no és a vora l'aigua, ni és estiu ni és res. Qualsevol generalizació és excessiva, però és cert que els meus estius sempre estan lligats al mar. Aquesta setmana tenim una cançó que ens parla d'una passejada en en barca, però abans repassem tres de les cançons amb aigua que hem escoltat fins ara al blog.

 

Pel temps de vacances he triat tres temes estiuencs, tres temes que toquem al blog a qualsevol època de l'any però que sembla que a l'estiu, durant les vacances, vénen més de gust. El primer, ho diu el títol de l'entrada, és badar, estar-se sense fer res. Jeure a terra a l'ombra d'un arbre, a una gandula amb un mojito a la mà, endormiscar-se, mirar com passen els núvols... Un dels grans plaers de les vacances, estar-se sense fer res. Com que al segle XIX els poetes tenien molt de temps lliure, no serà el primer cop que badem a Liederabend.

 

Fa unes setmanes anava per una carretera arran de mar, entre pins i ginestes, i em va venir al cap una música. No recordava què venia abans ni després, només això i, al començament, ni tan sols "sentia" el piano, només la melodia. D'on sortia aquesta música i perquè m'havia vingut al cap precisament en aquell moment? Al cap d'una estona (ja sabeu com van aquestes coses, són persistents) ja tenia clar el piano i, una mica més tard vaig aconseguir alguna cosa més: també "sentia" la música amb veu. Si hi havia veu i piano tenia tots els números per ser una cançó. Però de qui era la veu, i què deia? Només recordava que la veu era d'un baríton, sorpresa! Amb això no avançava gaire.

 

 

Quarta entrega de la sèrie d'entrades sobre les cançons de Wilhelm Meister, és a dir, les cançons compostes a partir de la novel·la Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister; si us heu perdut les anteriors i us voleu posar al dia, estireu d'aquest fil!

 

 

Un prestigiós compositor fa setanta anys; en un dels homenatges que se li fan amb aquest motiu un jove tenor que tot just comença la seva carrera canta tres de les seves cançons. El compositor queda tan seduït per la seva veu que decideix compondre-li un cicle de cançons, que s'estrena tres anys després.

 

Me gustaría proponeros el juego de comparar dos canciones compuestas sobre el mismo poema: Der Erlkönig (“El rey elfo” en traducción aproximada), escrito por Johann Wolfgang von Goethe en 1782. La balada narra, de manera harto ambigua, la muerte de un niño ¿a manos? de un maligno espíritu que habita en el bosque. Las versiones de Franz Schubert de 1815 y de Carl Löwe de 1818, interpretadas ambas por el barítono Gerald Finley y el pianista Julius Drake, tienen algunos aspectos comunes y otros suficientemente dispares como para que sea un interesante ejercicio analizarlas en paralelo. ¿Queréis pasar un poco de miedo?