La setmana passada escoltàvem Chanson triste d'Henri Duparc, una mélodie de la primera època d'aquest gènere, que va començar pels volts de 1870. Però, què hi havia, a França, abans de la mélodie? O no hi havia cap gènere de cançó? Sí que n'hi havia: el romance.

Situem-nos a mitjans del segle XVIII. A la cort francesa es cantaven cançons inspirades en antigues llegendes, o amb històries pastorals o sentimentals que imitaven l'estil poètic antic, anomenades romances. Els textos eren senzills i les músiques també ho eren per tal que estiguessin a l'abast de qualsevol intèrpret; a diferència del lied clàssic que naixia a la mateixa època a Alemanya, però, el romance no tenia cap vinculació amb la música [...]

 

Fa segles que al món de l'òpera es debat sobre la importància de la música i el llibret; si el que diuen els cantants és rellevant i per tant s'ha d'entendre, si la història que s'explica afegeix valor a l'obra, etc. La discussió ha donat per molt, incloses dues òperes: Prima la musica, poi le parole, escrita per Antonio Salieri a finals del segle XVIII i Capriccio, composta per Richard Strauss el 1940.

 

No me gusta el lied. Así nos vamos poniendo en situación. Amo la ópera y la música sinfónica con locura, son casi una necesidad vital para mí, pero el lied me resulta un tanto extraño, terra incognita.

Entonces mi mejor amiga me sugiere que puedo aportar algo a este exquisito blog y yo pienso que soy la persona menos indicada para hacerlo. Pero una tarde me planto delante del ordenador y salen estas líneas.

No me gusta el lied. Y sin embargo…