The birth of Venus - Sandro Botticelli
El naixement de Venus (detall) - S. Botticelli

Maria Meyer va arribar a Ludwigsburg quan l'amo d'una taverna la va trobar inconscient a la carretera i la va dur a casa seva per tenir-ne cura; un cop recuperada s'hi va quedar, com a cambrera. Era una jove molt bella, tothom parlava dels seus ulls; també era bona conversadora i inesperadament culta. Els joves de la contrada van començar a freqüentar la taverna més que no pas abans, i Eduard Mörike no en va ser una excepció; acabava d'arribar a la seva ciutat natal per passar les vacances de Pasqua i es va enamorar de Maria. I Maria d'ell. Tots dos van ser inseparables durant el temps que Eduard va ser a casa, i quan es van acabar les vacances i va tornar a Tübingen van continuar la relació per carta.

Maria Meyer no era una noia que cap família desitgés per al seu fill. Ningú no sabia d'on venia; no es conexia la seva família i la seva reputació estava en dubte. Cap família respectable la consideraria un bon partit, però encara menys la d'un futur clergue com era Eduard, que estudiava teologia. El noi, que llavors tenia dinou anys, va continuar la seva relació malgrat tot, però un dia, a final d'aquell 1823, Maria va desaparèixer. Després de molt cercar-la, es va saber que l'havien trobat sense sentits de camí a prop de Heidelberg; o bé la noia patia alguna malaltia que li causava repetits esvaniments, o bé era una treta per fer llàstima a qui passés per allà. Aquest cop, però, no va tenir la sort que havia tingut a Ludwigsburg i va anar a raure a la presó per vagabunda durant un temps. Encara hi havia més males notícies per a Eduard: la noia estava amb un altre home. Imagineu-ne el dolor en sentir-se abandonat. Un temps després, Maria va anar a cercar-lo i li va demanar de tornar amb ell, però ja era massa tard.

Maria no estava boja, prou que ho sabia el poeta. La seva follia era la seva manera de ser, tan lliure, tan indiferent a les normes, envoltada de misteri. Aquesta follia era part del seu atractiu, com va escriure en un dels poemes que Mörike li va dedicar, Schön war ihr Wahnsinn [La seva follia era bella], i va ser també el que va fer que perdés la seva Peregrina, com ell l'anomenava. La sèrie de cinc poemes que li va dedicar amb aquest nom es van publicar el 1832 dins d'una novel·la, Maler Nolten [Nolten el pintor], de manera similar a com Goethe va publicar alguns dels seus poemes dins d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister.

Hugo Wolf va posar música a dos dels poemes de la sèrie Peregrina, el primer i el quart; són els lieder Peregrina I i II, els números 33 i 34 dels Mörike-Lieder, compostos tots dos l'abril de 1889, i aquesta setmana n'escoltarem el primer. Wolf, ja ho hem dit alguna vegada, tenia la mà trencada a fer lieder amb poemes contemplatius com aquest, en són mostres Was für ein Lied soll dir gesungen werden de l'Italienisches Liederbuch, o An die Geliebte, la cançó anterior dels Mörike-Lieder. i amb Peregrina I tornarem a comprovar-ho. Comença amb la indicació "sehr getragen (innig) [molt solemne (íntim)] i durant els sis primers versos la música és continguda, sòbria; el piano acompanya amb acords que repeteixen sempre el patró negra amb punt-corxera, començant amb notes greus que es van enlairant fins arribar a les més agudes coincidint amb "dort mag solch Gold". A partir d'aquí tornen a començar els acords greus, que pugen fins a "tauchen"; després cauen sobtadament, preparant ja el terreny al final de la cançó. Fins aquí, els acords només s'han desfet en una ocasió, coincidint amb la paraula "Gram" [dolor]; ara, per als dos últims versos, la indicació és "leidenschaftlich belebt" [apassionadament animat], i tant la veu com el piano hi fan honor.

Escoltarem Peregrina I interpretada per Roman Treckel i Oliver Pohl, espero que us agradi tant com a mi.

 

Peregrina I

Der Spiegel dieser treuen, braunen Augen
Ist wie von innerm Gold ein Widerschein;
Tief aus dem Busen scheint er's anzusaugen,
Dort mag solch Gold in heil'gem Gram gedeihn.
In diese Nacht des Blickes mich zu tauchen,
Unwissend Kind, du selber lädst mich ein—
Willst, ich soll kecklich mich und dich entzünden,
Reichst lächelnd mir den Tod im Kelch der Sünden!

El mirall d'aquests ulls castanys
és com el reflex d'un or interior;
sembla aspirat des del fons del cor,
on aquest or podria prosperar en una aflicció sagrada.
A submergir-me en la nit d'aquest esguard,
criatura innocent, tu mateixa m'hi has convidat;
vols que, atrevit, ens inflami a tots dos,
m'atanses, somrient, la mort en el calze del pecat.

 

Articles relacionats

Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

Cartell Schubertiada 2021

Vols rebre setmanalment les actualitzacions de Liederabend?

Please enable the javascript to submit this form

LIFE Victoria Primavera 2021

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més feliçes
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto